trinxats

 Fontllonga, 24 Novembre del 2007. Invasió del llogaret anomenat la Fontllonga per La Tribu i altres elements escalatoris. Els propietaris del recinte no denuncien desperfectes. Tornarem a escalar,  tornarem a sofrir, tornarem a fracassar, però tornarem a vencer i a abraçar-nos, companys/es.

 Eiiii, companys/yes Si senyor, una via per ser feliç com diu el Pau. Estic totalment d'acord amb ell. Una via molt guapa, amb un grau asequible i unes assegurances justes per disfrutar al màxim del plaer d'escalar, del plaer de sentir-se viu. Orientada al sol, mentre abaix a la Roca dels Arcs feia un fred de por i una boira espesa, va fer que puguessim suar i tot . Situada a dalt de tot del Peladet, molt aprop del camí que baixa de la Portella Blanca, en un entorn preciós, especial per sentir emocions i sentiments, molt allunyat de tot, al final d'una pista que no s'acaba mai, la via Maduritas Calientes, quan la feu, us donarà motius i forces per continuar amb aquesta afició, amb aquest amor masoquista  que es escalar i que no sempre ens correspón. Aneu al poble abandonat de Rubies i deixeu-vos portar pels aromes i la magia del Montsec. No us en penedireu. Gelid i boirós diumenge, 25 de Novembre de 2007. Peladet Oriental o de Rubies Maduritas Calientes, 165m. 6a Ressen...

 Piulada on les bruixes no es pentinen... perquè ni plou ni fa Sol.  Però de fred si que en fa!  Esmorzem al Bruc amb en Francesc i en Wolfgang a qui ens trobem per casualitat. Ells van a escalar, per feina, i nosaltres anem d'excursió,a donar un tomb per Montserrat. Anar-hi amb e Pere és un luxe perquè és com portar una Wikipèdia que s'activa amb la veu. D'allò més còmode: Tu preguntes el que vulguis i ell sempre en sap la resposta! I és que es coneix Montserrat com pocs. Els noms de les agulles més amagades, qui les va pujar i quan i fins i tot de quina marca són els parabolts de la via de l'esquerra!! I per descomptat, segur que l'ha pujat. Volíem endinsar-nos muntanya a munt però renoi! amb el fred que fa (el termòmetre marca 5,5ªC) i el núvol que està amb l'airet que corre... preferim buscar alguna excursió a mitja muntanya, araserada del vent i orientada a l'Est per si sortís el Sol.  Tirem cap al Serrat del Muntaner amb l'intenció de trobar-nos am...

 Heil TRIBU, Nice weekend. Muchos colegas por centímetro cuadrado y unidad de tiempo. En mig de la boira del dissabte va sortir una escalada solejada a través de la Roca dels Arcs (Sangre Azul). Dues cordades obrint-se camí cap el cim. Paco/Ester/Pep (l'Ester cada vegada més curtida, d’aquí a poc una màquina grimpadora i salvatge. Els insults al Pac ja han agafat consistència. Això és amor) i jo amb la Montse (sweet litlle thing amb motxilla). És temps d'escalar Jans

Sort que es va encendre el Fanal perqué s'ens va apagar la llum a la segona tirada de la via Burundanga. Un pas mal protegit, millor dir mal equipat, ens va tirar enrera. Si forçavem el pas corriem el risc de caure en una repisa i de descalabrar-nos els peus o l'esquena i com que alguns ja la tenim una mica estobada, vam preferir encendre el Fanal Nocturn que teniem al costat i que ens xiulava missatges de sirena. Total, vam passar de patir a disfrutar, aquesta va ser l'elecció. Suffer or not suffer, this is the question, que deia aquell. El Fanal Nocturn es una via molt recomanable que molts ja l'haureu fet, però que val la pena repetir-la i assaborir tots els seus racons i fisures. Dissabte hivernal, 24 de Novembre de 2007 Montsec d'Ager. El Cap del Ras. Via Fanal Nocturn. 255m. 6a+ Horari via aprox.: 4h30. Cordada: Pau/Eloi/Joan Miquel. Anem lluitant. Joan Miquel.

Portàvem dies parlant amb els germans Santiago i Toni Ortiz a la espera de com evolucionava el temps. Per els dies que podíem disposar i veiem la meteo ens decidim per anar al Ponoig. Calcari per tota arreu i d'una qualitat excepcional, totes les tàpies amb una aproximació curta i un temps força bo els dos primers dies, la resta, cel 'panza burra'.   Resum: 17/11 - Ponoig/Heroes del Silencio (180mts. 7ª). Molt maca, tota sobre parabolts. Molt recomanable. 18/11 - Tozal del Levante/Los Gomez (310mts. 6ª+/A2). Més clàssica amb molt d'ambient a partir de la travessa del lagarto. Molt recomanable. 19/11 - Ponoig/Gorilas en la roca (180mts. 6c+). Caràcter esportiu tot i que barreja força material antic amb alguns parabolts. Fets solsament dos llargs, desprès de dos dies d'escalada i amb una graduació molt particular, decidim baixar. Recomanable si us agrada tibar i no us fa res l'equipament. 20/11 - Ponoig/Miquel Xirivitas. (200mts. 6c+). Just a l?esquerra d...

Ahir dia onze, aprofitan la fresca i la brisa, vàrem  pujar al Cavall per la normal. Dia molt complert m'acompanyen en aquesta ocasió  i per que s'esgarrifin els envidiosos dues preciositats l'Ester i l'Ingrid. La propera vegada que torni a fer aquesta ascenció  portaré els granpons y dubet de plumas. fa molt  temps que no feia de senyera. Pac. 

Davant la insistència reiterada dels companys de l'athos i no athos a iniciar-me en aquesta nostra empresa de piar constantment intentaré deixar de banda l'idea, que tan em dificulta això de comunicar-me a través d'internet, de no saber que dir-li a la pantalla d'un ordinador i comunicar-vos que aquest diumenge em vaig desbirgar! sisi, per fi he aconseguit entrar en el mont de l'escalada clàssica com a capdavanter, anat per davant, sense tenir una corda que em marqui el camí, i la veritat es que ha estat increïble.   Primer m'haig de referir a tú paquito. Quan et vaig demanar que em diguessis d'una via fàcil i ben equipada per probar sort, el que intentava evitar era això de trobar-me els dos últims llargs completament desequipats; per sort em vai trobar el sensei (pau) que em va deixar en joc de friends, que tot i poc necessaris em varen ajudar a això d'estabilitzar el "psique" que és el que més males passades juga.   La via va ser l'Espa...

 Ens trobem amb el Carles (Langas), que feia molt de temps que no ens veiem, al bar massificat Anna (que l'amplien!) i decidim d'anar fer l'Aresta Ribes, ja que tant el Pau com el Carles, imperdonablement,  no l'havien fet encara. El Carles concideix amb un amic (el Marcos) de Venezuela, que després ja veuriem que té un altissim nivell i quedem per fer 2 cordades. Ja quan feiem l'aproximació ja veiem que hi ha un munt de cordades a l'aresta Ribes i quan arribem al peu de via trobem una altre cordada fent els preparatius preliminars.Només veient amb la rapideç i celeritat amb que es posaven els peus de gat marxem corrents cap un altre lloc pensant que s'ens faria de nit darrera d'aquesta Cordada Llampec. Com que tenim la Roca Gris al costat i s'ens tiraba el temps al damunt, enfilem cap allí a la via Little Big Horn. Pujant per la canal ens començen a tirar pedres de la paret de la dreta, cridem CABROOOONS!!!, que ens matareu!!, i es clar els cabrons ...

Dissabte érem a la Garrotxa en màniga curta i suant, dijous en mànigues de camisa a Madrid i a -3ºC... i avui... Mare meva, quina galipàndria que he enganxat! Em trobo fatal i quan arribo el divendres al vespre a casa truco al Pere per suggerir un canvi de plants. Volíem fer una excursió bonica per Montrebei però amb aquestes temperatures (baixes en l'ambient i altes en el meu cos) més val que ho deixem per un altre dia. El Pere em sembla que és de les poques persones que entenen la diferència que faig jo entre les excursions (verticals o no) i les escalades. Ell sap que jo ja no escalo i m'entén encara que ell no sempre comparteix aquesta idea. Avui però, havíem quedat per a una bonica excursió i malgrat el fred i el malament que em trobo no estem pas disposats a renunciar-hi. Ben aviat, remenant el bagul de les il.lusions, en surt una. Sant Honorat. Quin lloc tant encisador...llàstima de la mala qualitat del rocam, però mira que n'és de bonic el lloc. Decidim donar-hi u...

Diumenge varem anar a fer l'integral Frekopatas a la Salamandra. Es una del llibre del Picazo, de últim llibrot de vies de Montserrat. La via comença en el camí que puja al Montgros des de la canal que baixa del coll del Migdia cap a els Plecs. Un cop deixem la canal i pugem per el camí que surt a la dreta de dita canal, passem per un paratge molt curiós, que es una mena de xemeneies que es pugen caminant. Al final ens trobem un balconet allargassat, sota una paret que forma part d'una agulla adherida a la Salamandra. El camí continua fins el Montgros, passant per la base de la normal de la Salamandra i, mes a munt, la Roca Plana dels Llamps. La Normal de Salamandra es una aresta brucs que es fa en tres llargs de III o IV, equipada amb alguns parabolts de tant en tant que ens fan pujar atents per trobar-los. Les dificultats son poques o nules i el cim d'aquesta agulla es un dels racons mes bonics que podem pujar a Montserrat, envoltats per els Ecos, Sant Geroni, Plecs, i t...

L´Amanita Moscata es una via antiga oberta el 1986 i reequipada amb molt de seny per el Luichy i companyia aquest any. Sembla ser que no es feia gaire anteriorment, suposo que per les assegurances precaries de l'epoca i per que quedava lluny, comparant amb les vies properes de la paret de Terradets amb poca aproximació. Despres del pas del Luichy ha quedat una via molt recomanable, ben assegurada (encara que hi ha alguns allunyaments) i amb una instal-lació de rappels en linea recta i amb anelles que fa molt comode baixar de la via. Vam coincidir amb els germans Santiago i ells van decidir d'anar a la via Delincuentes (bastant mes dificil que la nostre) que queda a l'esquerra de l'Amanita i aixó fa que a la primera tirada les dues vies comparteixin un bon troç. Com a maques, les tirades 1 i 5, dificils,  però ben assegurades i destacar també algun pas dificil i rar a la segona tirada. En definitiva una guapa via, molt recomanable per fer amb un dia asolellat com el d...

Hem viscut coses que ningú mai creuria. Vies exposades traçades més enllà dels Pirineus.  Hem vist tempestes resplendir en la foscor a la paret nord del Badile.  I tots aquests moments es perdran amb nosaltres en el temps, com llàgrimes sota la pluja, és temps d'escalar. ACLARIMENT: Fa 25 anys es va estrenar "Blade Runner". Avui un gran clàssic de la ciència ficció i referència de tot una saga de pel·lícules. Varem obrir aquesta via a la paret de l'Esperança (contrafort de la Palleta) amb la mateixa incertesa que tenen els replicants, quan s'acabarà el nostre temps?, quina és la nostra longevitat??? Versió original:  We've seen things you people wouldn't believe. Exposed routes climbed on the shoulder of Pyrenees.  We watched storms glitter in the dark near Badile's north face.  And all those moments will be lost in time, like tears in the rain. Time to climb. Heil Berg!! Jans

 Fa poc temps que no en sabia ni tant sols la seva existència. Un dia algú em diu que ha fet la cresta del Ferran a prop d'Olot i em sona a ben poca cosa tot i que em desperta la curiositat. Una cresta a la Garrotxa?... En un Vèrtex hi surt la fitxa i penso que és un lloc que deu ser bonic. Però, clar, estic molt enfeinat escalant i no puc perdre el temps amb coses tant senzilles... Sortosament ja no escalo i això em permet conèixer llocs nous i sobretot amb uns altres ulls i un altre esperit. Així , quan em truca en Pep per proposar-me aquesta excursió no dubto en sumar-me a la colla.  Ja sabeu que està fent una tardor de temps esplèndid i per tant us podeu imaginar l'ambient que es pot trobar als boscos de la Garrotxa. Simplement magnífic. Gràcies a que anem amb un tot terreny i amb un conductor que el sap aprofitar ens estalviem un bon troç de caminada i aparquem a menys de mitja hora de la cresta. És estrany. Un lloc boscós i de muntanyes de lloms rodons i al bell mig hi s...

Atenció el nostre estimat Albert (Alpi) ens passa una resenya d'últimisima via oberta per per aquest tros d'animal amb dues potes i altres. Via: Totem Va

Dos vells amics units per la corda i la il·lusió de sempre, pujant per una via qualsevol. Aquesta vegada per les rampes de la Postre de Music a Oliana (615m de IV amb passos màx. V+), per cert algunes tirades molt boniques en mig d'una paret boscosa i poc contínua. Igual què fa més de 30 anys (esgarrifa pensar en el temps què hi ha passat,però aquí hi som) iniciem els rituals pertinents i tirem milles cap amunt. Ho comentàvem al llarg de tota la via en les tirades singulars, mira en aquesta l'Ester n'estaria gaudint de debò i pensem en tornar-hi amb ella. Perquè, des del seu inici en l'escalada li notem què irradia energia i força i això ens confirma; " Ella és una dels nostres ". Aquest tipus de vida, l'escalada, ens ha permès mantenir un fort nexe comú i ser amics a molts de nosaltres (oi? Escofi, Joan, Albert, Joan Miquel,Pau,...) tant de temps després. Heil Berg!!! Jans Pac parlant de negocis

 Sortida amb pluja de Barcelona que acaba sent un dia fantàstic de sol.  Ens dividim i uns: Pau, Jesús i J.Miquel (antic celiàtic, m'alegro molt del miracle, company) a la via del calçotets i nosaltres, L'Ester, la Michel, el Jansan i jo  a St. Joan, al Pa de Quilo. Bé, cadascú al seu nivell. La vía  passa de jardi a prats penjats, realment la paret no és gaire estètica però  passa en ocasions  per  llocs  verticals i entretinguts.  L'Ester per la seva experiència, ho va fer molt bé , donç va escalar com una jabata, La Michel  semblava anglesa amb la seva flema.( pensava que aniria botan) la veritat es que van disfrutar com a cossacas. Com   a nota a destacar, abans aquesta vía estava cosida  (ja no) de pitons i ara  han possat espits. També han deixat algún invent cutre (  un ferro lligat a cadena???). Bé,  que l'excusa era  anar a dinar a ca la Borda, cosa que no va poder ser, però  vam  pas...

 Heil TRIBU, Tot i que amb retard, "vaya semanita" amb el trànsit de marres, va una "piada" de fa dos caps de setmana. Hi ha uns 18 milions d'australians en el món. Ocupen tot un continent, tant gran com la vella Europa des de Gibraltar fins a Noruega i part de Rússia, però a una distància d'uns 15.000 Km de nosaltres. Estadísticament la probabilitat de trobar-te un australià hauria de ser tant remota com la de coincidir amb un gambià, i què a més a més sigui escalador, matemàticament quasi impossible. Però no, resulta que te'ls trobes a tot arreu. Vas a sopar a un bon restaurant (les poques vegades que hi pots) i a la taula del costat, sorpresa, un "aussie" amb els dits plens de magnesi. Te'n vas al Pirineu a fer totxos (te collons la cosa) i hòsties, un col·lega escalador d'Alice Springs. A la Punsola del Cavall, "joder" també. Segons em va dir una vegada l'escalador tasmà; Nick Hancock, són tant pocs, què cada escalador...

Dissabte gèlid, però amb poden les ganes, 2 graus al termòmetre del cotxe i recullo al meu col·lega Lluis amb cara de adormit ( a tingut guerra amb la nena ) Paradeta a Artesa de Segre i Entrepà de quilo pal cuerpo. Arribada a Vilanova i grata sensació amb el solet al clatell. Puja la temperatura i decisió rapida .- Corda de 70m , 2 grigris i a disfrutar de la Roca dels Arcs. Conclusió .- Barón Rampante, 210 mts 7a+ ( 6b obligat) No acaba de sortir el llarg complicat però és deixa fer molt bé. Al mig dia al bareto del Cirera fen la birreta i a la tarda a casa amb la famili. Toni Vizcaino.

L'escalada és molt bonica i en general ben assegurada. La roca és bona i a cops diem que podria ser Montserrat. Una via recomanable per a passar-ho bé. Baixem del cim fins un collet  i encara fem un parell de tirades més, fàcils però encara amb corda. Pleguem els estris i seguim caminant una bona estona més fins al cim principal. Vista esplèndida sobre el Pirineu occidental on a més del Perdut i Vignemale hi destaca de manera molt especial el Midi d'Ossau. A l'altre banda les planes d'Osca... A dalt el cel blau i els voltors...   Baixem per la ferrata Sud. Més ràpida del que esperàvem i molt ben equipada. Unes cadenes i cables d'acer en molt bon estat i ben ancorats. Només cinc graons! el que demostra que és una via molt ben pensada i amb el criteri d'ajudar a pujar per un lloc escabrós i no pas per muntar-hi un un Circ Cric.     Calia retornar a aquest lloc i conèixer tot allò que el darrer cop no vam poder.   RESUM   Dissabte, 3 de Novembre de 2007 Pre-...