trinxats

Molt bona via! Una de les bones de Montrebei, segons diuen part de la trilogia juntament amb la del Kike i la Cor Salvatge. El dia no va començar amb molta calor, dos graus al arribar al prat, això ja ens feia plantejar un altre objectiu, qualsevol excusa es bona, potser era la por,je,je,....Al final ens decidim, que potser es lo que costa mes, i a peu de via ja ens trobem amb varies cordades; uns estan a la Latin i uns altres a la Cor, pues estupendu! així no ens farem nosa i si molta companyia, que es lo que fa falta en un dia tan gris, la boira puja per Pont de Montanyana i es deixa notar molt. Fa un dia humit i fins que no passem la travessa, no veurem el sol. La casualitat és que tenim a Albert Salvadó, al Vicenç i la Lisi a la Cor, quina bona sort, així ens podrà cantar els passos!!! Anem fent fins al tercer llarg que és el més difícil de la via,un llarg de fissura molt guapo, però també bastant difícil, un llarg dels que deixen empremta. A partir d'aquí la escalada es torna...

Dissabte vàrem fer aquesta via nova, oberta pel Luichy & Co fa un any. És una via largota, i les tirades encara ho són més, la majoria d'elles són de 60m. Segons vam opinar tots dos, són fins i tot una mica massa llargues, les cordes freguen molt gairebé sempre, i sovint no et sents. Així surten 550m de via amb 10 tirades... La via en sí és molt interessant i ben equipada encara que algunes primeres xapes una mica altes. La roca és gairebé sempre excel.lent, per ser Montrebei, tret d'algun tram curt (entrada de la via, per arribar a la primera xapa, i penúltima tirada, ja ho diu la ressenya. Allà, per cert, no hem trobat el pont de roca). Pel que fa a l'adherència, aquesta no sempre és molt bona, hi ha trams de roca grisa força relliscosos. Diedre primera tirada - un bon escalfament! La primera tirada és un diedre amb passos obligats, ideal per entrar en calor... la segona tirada és de transició, mentres la tercera té una entrada amb un flanqueig a la dreta una mica...

A peu del Paredón del Aguacil, faig una ullada dels primers llargs. Tenim unes cinc o sis possibilitats de vies per accedir a la Cornelius Moriarte. S'intueixen que són prou finets quan no atlètics i em deixo aconsellar..... -Millor entrem per 'Las increibles noches de Málaga', encara que haurem de fer la travessia una mica més llarga -  D'aquesta via només farem aquest primer llarg que comença prou vertical i en algun punt la supera. Presa petita, foradets i anant respirant entre segurs, vaig suant tinta i fent algun repòs que altre, i de pas anar veient que veritablement totes les vies que van per la nostra esquerra, es veuen d'allò més potents. Iniciem un flanqueig fàcil cap a l'esquerra, aprofitant com a segurs, les R's de les vies que anem creuant i ens dirigim a la gran llastra adossada, per muntar la reunió a sobre de ella. Més espectacular i maca que difícil. segon llarg Des de la reunió de sobre de la llastra, en diagonal i a dretes el tercer llarg...

Fa dies que tinc empantanegada aquesta piulada de la Brallantines, a la Zarathustra, que vam fer a mitjans de setembre. La idea inicial era fer la nova via Arapahoe Now de l'Indi, però regalimava de l'aigua caiguda els dies anteriors, convertint-la en impracticable aquest dia. Doncs la Brallantines és una via ben tiesa, molt vertical, amb les xapes justes. Obliguen a escalar entre spits, segons la dificultat hi ha distàncies considerables. Sense anar més llluny, la primera xapa es ja troba uns quants metres amunt, i hi veus una bageta vella i prima penjant... mal senyal? Al final suposem que és per indicar la situació d'aquesta primera assegurança. La via és curteta, 3 tirades i total poc més de 100m, però no deixa ni un moment per respirar, si exceptues els primers metres. Ressenyes a internet no he trobat, està al llibre "Vilanova de Meià y zonas cercanas", dels autors de sempre Luichy/X. Buxó. Vam fer servir puntualment algun alien, però en general no s'hi...

Aquest diumenge anem amb el Julio a fer una via que encara no havia pujat. Al primer llarg, de roca molt trencada, comença amb uns passets ben drets amb presses que vas desmuntant a mida que les agafes. S'ha d'anar amb molta cura fins arribar al primer pitó, un clau d'anella prima i rovellada que no dona gaire moral. Aviat pots posar un camalot groc en un encrostament que tampoc anima gaire. El proper pitó ja es va alternant amb uns burins que no saben res de cinquantenaris.  Allà estàn, per recordar-nos que no tots els reequipament son sistemàtics. Uns passos s'A1 ens permeten entrar a la R gracies a uns últims passos en lliure que ens ofereixen les branques d'una vella sabinota. Aquesta R, ja amb parabolts amb anella, en una còmoda rapissa. Aqui ens trobem davant d'una xemeneia que puja en diagonal cap al sud, ben estreta, d'aquelles que no pots caure perquè fas l'efecte tascó. El pas d'entrada a la xemeneia encara que fàcil, es ben volat i no es ...

El passat 26 de setembre vam fer la via Anís del Mono, a la part dreta de la Bucòlica. Ja n'havia sentit alguns comentaris sobre la graduació d'aquesta nova via, penso que el tema està ressolt amb la nova ressenya del Luichy que penja a la seva pàgina (lanochedelloro.com). La via té, segons aquesta mateixa ressenya, "trams amb roca una mica cutre", i això ho vam poder certificar del tot. Si la feu, intenteu fer-la de primer, perquè pels de sota és una loteria... Vam poder gaudir de tot tipus de projectils, de les típiques pedretes i pedres, fins blocs més grans. Tampoc no s'ha d'exagerar gaire amb el tema, però l'advertència s'ho val. L'assegurament també té un punt curiós, hi ha trams on amb molt de gust col.loques un friend (vam fer servir els camalots 0,75, 1 i 2, i un alien vermell per l'última tirada, aquest prescindible), i després et trobes alguns passatges literalment cosits, on potser no caldria tanta xapa. A la segona tirada només va...

Així ens deien uns Pedrizeros: - Os llevais las joyas....-, amb els que varem xerrar una estona, ja relaxats al peu de El Hueso. Ells de la Tito Rolling Bus i nosaltres de la Fulgencio. I si, són realment tres magnífics i emblemàtics riscos de La Pedriza. Encara que n'hi han infinitat de petits canchos i un munt de grans peñas y riscos, disseminats per tot arreu, amb formes, plaques i fissures que fan enamorar-t'hi de cada pedra. El Pájaro / via Este y Sur Clásica. El camp base a Canto Cochino i dijous nit, una tranquil·litat total, sis o set furgos, bona lluna, sopar casolà i un mentiroso. Per l'endemà ja havíem format les dues cordades: Uns a la Est i els altres a la Sur Clásica. A peu de via, els de la Sur, ens juguem el primer llarg a base de pajitas. Em toca, i amb mes vergonya que por, -aquesta vindria més tard-, ara, són dos guapes damisel·les amb les que no he escalat mai i que observen com m'enfilo per 'el jaboncillo' que dona pas al diedre inicial....

com en altres àmbits de la meva vida, també estic en crisi de paraules. o no tinc temps, o no tinc inspiració, o simplement no em surt del collons escriure, però com que avui hi ha vaga per no se que, i estic de serveis mínims i aquí no entra ni deu a comprar, i donat que figuro com a piulant a la llista del costat, us faré cinc cèntims de les activitats d'aquest estiu... i no us esvereu, que no he estat mes enllà dels nostres estimats pirineus... AMB CORDA: -casas xani, al serrat del moro amb la cari i el dani el 24/07. clàssica necessitada de restauració a on vaig fruir de valent amb la fissura del cinquè llarg. -via del pato i varis totxos, a la paret del triangle al solsonès amb l'ester el 31/07. racó tranquil i encisador, amb roca conglomerada per passar una estona agradable lluny de les zones superpoblades. -tapes sans dalles, a la dent d'orlú amb l'ester el 04/09. de les mes fàcils de la est, amb un passet de 5c+ ¿? i un altre de V força antipàtic. -...

TRIPLETE A RIGLOS.   Desprès de consultar tota la meteo possible, meteofrance, meteocat, aemet..., ens decidim a marxar a Riglos que allà encara que plogui podrem escalar.   Zulú Al arribar i desprès del sondeig de vies, el Santi i Quim tenen moltes fetes, anem a fer la Zulú que ja tenia ganes. Quin viot!. Els primers llargs son d'escalfament i desprès comença un festival de bolos, tots els llargs guapíssims on s'ha d'apretar de valent per encadenar els llargs. A més amb els companys que tinc ens fem un tip de riure. Bona manera de començar aquest pont.   Carnavalada El dissabte s'aixeca millor el dia, bufa un vent del nord que no deixa un sol núvol, però fa una mica mes de rasca. Volem provar la Tangerine Dream a veure que tal,quan arribem a peu de via es adonem que no es bona idea, el vent al esperó hi toca de ple, canvi de plans!. Com que hi han diferents cordades a les vies, veiem que la Carnavalada esta lliure, doncs a l'atac. Molt bona via, on també s'ha ...