trinxats

 m’estic preparant a l’ombra de un gros margalló, son las vuit i trenta minuts, però el sol pica fort  ja aquesta hora, i la curta aproximació al pic del martell m’ha fet suar de valent. no veig cap instal·lació de r a la roca lligo l’extrem de la corda a uns matolls de peu de via. m’enfilo un parell de metres i veig tres burils... dons bé, torno a lligar la corda.vaig pujant a poc a poc, la calor i el fet d’anar sol em fan ser mes prudent de l'habitual. poso una cinta a la r-1 i continuo fins la r-2 ja que les tirades son curtes i no hi han problemes de fregament. feia molt de temps que no escalava al pic del martell. m’agrada. em fa reviure temps  pssats...bastant passats...i el tipus d’escalada amb bons cazos  es la que em va. munto reunió, rapelo, i torno a pujar fins la r-2. he deixat la motxilla lligada a la corda per recuperar-la.començo a tibar de la corda i... merda!! he desfet el nus dels burils, però no pas el dels matolls..torna a rapelar i fes les dos ti...

 Volíem  provar de anar a la paret de l'Aeri. Sabíem que havíem de entrar tard, varem esmorzar tranquil·lament i posat romb cap al pàrking de Sta. Cecília. Sortim del cotxe, aixequem el cap i, efectivament com en va dir Pere-Joan, la paret és com una megapaella. Allà estava tota ella, radiant i, sense cap raconet d'ombra. Desprès de calcular que fins les duges o tres de la tarda no n'hi haurien possibilitats de enfilar-se a cap via de la paret, ens dirigim al refugi i comencem la tria. La decisió final va ser per la Lusilla, tot i que no sabíem de cert com la trobaríem. Vaig copiar la generosa resse que hi ha al taulell del refu i anem-hi. Prop de quarts de dotze entravem per la Gironella. La via pràcticament està equipada, malgrat que en els llocs perillosos només tacs que fan pena mirar-los, caldria alguna cosa més. Les reunions reforçades amb dos parabolts i en els trams d'artifo, abundància d'ells, fins al límit de fer-ho en A0. Per la resta del equipament, infi...

 Ahir diumenge varem anar un altre vegada a la Sud del Pedra, ja sembla que estem abonats a aquesta paret. Aquest cop hem fet la via de l'Alicorn i a diferencia del cap de setmana passada que estàvem sols a la paret, ahir teníem la companyia de duges cordades més, una a la Pany/Haus i un altre a la Anglada/Guillamón. La via de l'Alicorn es curteta 140m però intensa i mantinguda (6b+/A0) . L1: Típic llarg d'adherència on mantenir la concentració es fonamental amb l'equipament combinat de spits i claus. 6a+  35m. L2: Placa curta però intensa amb regletes i fissuretes, passos durs per xapar el segon i tercer spits. 6a  25m. L3: Desplom molt atlètic. Entrada a la reunió d'adherència fen oposició amb el peus als típics canals verticals de la paret i això mirant el clau de l'últim segur. 6b  30m. L4: Ni el varem provar, megamonolitic. Dues sortides en lliure obligades. 7b ó A0  30m. L5: Súper bé, adherència, regletes, fissuretes i la bomba final, una bavaresa per fina...

 desprès d’haver rebut una dosi excepcional per cm2 de raigs ultraviolats el dia anterior, decideixo declinar l’oferiment de l’amic dani per fer la libertad provisional a diables, ja que  l’aproximació i tres o quatre tirades al sol em suposaria tornar-me radioactiu del tot... truco al joan miquel i l'hi proposo una zona inèdita: el mirador de gresolet al pedra (vies del peña, escofi i isabelilla). som-hi! com si fos un petit verdon, saltem la barana del mirador, i des de un arbre de dos soques, que esta tocant el ferro comencem el primer rapel...la primera impressió no es molt bona...sembla una tartera vertical! amb un segon rapel, ens plantem a la r1 de la ventana indiscreta.la segona impressió només es una mica millor...decidim passar de rapelar la primera tirada, doncs sembla un rostollet de IV. les tres tirades que fem de 6a i V+ ens recorden el savoir fer dels seus aperturistes. verticals, amb dificultat adequada, i assegurances justes per només, matar-se una mica.llàsti...

Amb la calor que feia, només teníem clar que havia de ser a l'ombra. Varem triar la paret nord d'Agulles, per dirigir-nos a la Boleta Foradada. Força vegades havia vist el traçat de la Anglada Cerdà i, pensava que potser seria interessant. Un cop has fet la via, la valoració és més que interessant. Via molt maca i amb molt d'ambient, per recomanar. Tant  el inici com el final del primer llarg, és força terròs, cal vigilar. Un cop s'agafa la xemeneia, cada cop és més net i, ens trobem només 1 pitó i 1 tac. Friends grans fins al 3.5 ó 4 ens ajuden a protegir-lo una mica més. (5 / 5+). Des de el jardinet, la segona tirada ens porta fins la fissura i aquesta ens depara bones sensacions. Anem trobant alguns tacs i pitons, també un parabolt que ens indica uns passos delicats. (5+ /6a). Continuem per la fissura en bavaresa i, sembla que es posa cada vegada més dreta. Els últims passos desplomen una mica. La millor tirada sens dubte. La trobem protegida amb uns 10 tacs, alguns ...

 El corredor Crepuscular és un bell itinerari que cal afegir a la ja important oferta d’escalada en gel del massís Posets-Espadas o Llardana-Llardaneta (Couloir Arlaud, corredor Caribe, cascada de Posets, canal SE de l’Espadas, corredor Los Devotos a l’Espadas...). La seva alçada (comença a 3050 m), l’orientació N i l’encaixonament, fan que presenti bones condicions de gel fins a finals de primavera i, alguns anys, fins a principis d’estiu. Descripció: l’itinerari comença amb una rampa de neu de 50º i tot seguit s’encasta en una vertical fissura de roca esquistosa, on presenta dos llargs esplèndids: el primer té una inclinació de 60º amb algun petit ressalt més dret; el segon llarg té un primer tram de 65º i un ressalt de 75º, i un segon tram molt vertical d’uns 20 m, habitualment en un gel consistent però prim: 90º, 80º i 85º i un delicat pas de sortida a la neu habitualment transformada. Després d’aquesta part, el corredor s’eixampla i, en dos llargs de 45º/50º, s’arriba a l’a...

 La setmana passada vam fer una visita a Chamonix. Molta neu, com mai en un mes de juny, però sembla que hi haurà un principi d'estiu amb bones condicions per a fer neu. Les Jorasses Joan Jover.

 La Dent d'Orlu és una mole gegantina de granit amb una alçada de 2222m. i un desnivell d'uns 1200 per la seva cara sud dominant el petit i pirenaic poble francès d'Orlu, a prop d'Ax lesThermes. Ja fa temps hem anat escalant a les divertides (i no tan divertides) plaques de la cara Est i també a la molt aconsellable via de la cara Sud, Les Enfants de les Dalles de900m. La roca granítica acostuma a ser d'una molt bona adherència i normalment és una escalada per "slabs", confiant sempre en els peus de gat. Doncs, bé la complicació d'escalar a la cara Sud i degut a la llargada de les vies és la tornada, que representa una excursió de 2 hores llargues per terreny no massa fàcil i conegut. Això si no us munteu un sistema de 2 cotxes, un a Orlu i l'altre al vessant de la cara N. I així va ser quan vam saber que el Pau i l'Ester anaven el dissabte a escalar una via de la cara E, concretament una que es diu: Es Poulit l'Enfant que pel que d...

Dissabte 14, sortim aviat per anar a la paret de Catalunya i fer la Caos Rampante. Els primers quatre llargs son comuns a la Paul-Lalueza, després enllaça llargs de placa semiequipada amb llargs de fissures netes. Potser la graduació obligada és 6a+ ò 6b, no varem clavar però potser sigui recomanable fer-ho a certes reunions per reforçar la sabina de torn. En general via interessant i ràpida, unes 7 hores, amb l'equipament fix just que sovint no inspira gaire confiança (spits sortits). Meravellós dia de escalada a una Paret i entorn esplèndid amb deu ó dotze cordades més a la Paret i bon temps, ni fred ni calor. Cordades :    Oscar Hernàndez i Martí Santiago Remi Brescó i Albert Santiago Martí Santiago

Com que aquesta tarda he quedat a Andorra pujo sol en el cotxe per tal de seguir viatge després de l'escalada. Poso un cd molt antic que per casualitat vaig retrobar després de molt d temps, L'Ovidi recita Salvat-Papassieit. Queden algunes boires dels rruixats de la nit que es van esvaint i exageren l'ambient humit i fresc d'aquest matí. Travessant els camps de blat d'un color verd intens contrastat pels vermells encara més intensos de les roselles, amb les boirades, l'Ovidi i tot plegat, em sento transportat al passat. En aquells temps en que anar a escalar era quelcom més que una activitat esportiva, Recordo aquelles sensacions que em feien sentir tan viu i feliç... i les trobo a faltar. Però avui sembla que l'atzar i la voluntat dels companys que no han pogut i els que no han volgut acompanyar-nos, em porta això del que acabo de parlar. Hem sortit de casa amb una il·lusió compatida i la complicitat dels companys és total. També em fa molta il·lusió tornar...

Sembla que el monsó dóna signes de retirada... Avui solet i calor a Montserrat. Fem la "Josep Rigol" a la Monja i la "Bernat i Amàlia" alFrare Gros. Molt guapes, ben protegides i amb bona roca. Per caminar menys, s'aconsella començar pel Frare i, de baixada rodejar la Monja per atènyer el peu de l'altre itinerari, i tornar pel Coll d'Agulles. Salut. Joan 

 Degut a l'incertessa de la previsió meteorologica canvien de plans a  darrera hora i anem a veure unes noves vies a la zona de Coll de  Nargó. Concretament al Serrat del Coniller .El resultat es força bo, doncs la roca es molt bona i les vies  equipades, encara que pel nostre gust les trobem excessivament  parabolades però aixó fa que es puguin probar en lliure alguns  trams  d'artificial  sense passar por.En definitiva unes vies molt recomanables sobretot per moments  d'incertessa de la meteo i pel recó solitari i bucolic. Joan Miquel. Diumenge, 8 de Juny de 2008. Coll de Nargó. Serrat del Coniller. Via: Directa de l'Avatar, 170m. 6b Ae (obligat V/Ae)Cordada; Albert Santiago, Jesus Alejandre i Joan Miquel Horrillo. Via: D'en Guillem. 190m. 6b Ae (obligat V/Ae).Cordada: Pau Tetua i Ester Mestres. Material: 15 cintes només. Descripció extensa amb ressenyes i croquis d’aproximació: alturgell

 Dissabte ja varem fer una agosarada escalada amb en JM, desafiant els elements, i no es varen atrevir a plantar-nos cara. Molt de nubol pero res d'aigua. Aixi varem poguer estrenar la temporada a la vessant nord, repetint la STAE a la pared de Sta. Cecilia. Via guapa, variada i reequipada. Molt recomenable. Te uns quants llargs força bonics, amb escalada de tot tipus: Entrada cutre però apurable (8 metres i despres flanqueix fins a R d'uns 20) Diedre quasi perfecte on et pots assegurar on vulguis amb 4 friends, llargs de placa amb bona roca correctament assegurats, xemeneia final de mides ergonomiques per no patir ni els baixets ni els llargaruts... Tot plegat amenitzat amb alguns llargs entre mig de tanta disfrutada, de algun tram que li dona picanto a la via; no oblidem que te quasi 300 metres i no tot son flors i violes! La via acaba al cim de la paret, tot i que la sortida directa per l'ultim llarg, la verem fer per la ferrata ja que no vaig saber veure cap buri per su...

El dissabte va tocar treballar i el Diumenge ja hi tornem a ser: Que si el meteocat i el seguiment mil·limètric que la colla en fa. La mateixa conclusió que la setmana passada: Almenys no fem kilòmetres i quedem-nos a Montserrat. I tampoc està tant malament aquest cop, així podrem dormir una miqueta ja que no caldrà matinar. Havíem de ser una colla molt nombrosa però finalment i a mida que cada un es va col·locant i va passant dels demés hem quedat quatre que no ens podem trobar al Bruc perquè avui hi havia festa gran. Celebraven els 200 anys de la victòria de la guerra del francès ( http://www.firesifestes.com/Fires/F-Timbaler-Bruc.htm ). Deu ser l'unica victòria que podem celebrar els catalans!!!   Com sigui, hem esmorzat a l'Hotel i com si ho hagués viscut abans... que si anem aquí, que si anem allà...però aquest cop en Pere ha imposat ordre i tots hem obeït. Tenia ingredients per satisfer a tots. Al Josep perquè hi podria trobar el seu 6b, al Joan perquè no hi havia estat ...

Estrany. Així ha sigut per a mi com ha començat el cap de setmana. Cada cop em sento més estrany al mon de la muntanya. Més vell i passat de moda. Mentre els companys porten dies consultant webs, radars, previsions meteorològiques de tot tipus i en conseqüència no paren de fer i desfer plans en funció de les previsions, jo només miro d'il.lusionar-me amb una excursió. Miro de trobar un lloc on a més de fer il·lusió permeti adaptar-se al possible anunciat mal temps. Proposo llocs i idees però els companys només paren atenció al meteocat. Ara resulta que les meves il·lusions excursionistes venen dirigides des de la Generalitat. Miro d'adaptar-me a aquests nous temps i renuncio al que havia fet sempre: Sortir cap on desitjava anar i adaptar-me a la climatologia com un element més de l'excursió. Adaptar-me fins al punt de renunciar si la cosa es confirma tant dolenta...però això si, amb la complicitat dels companys que ens portarà, a més d'un bon esmorzar, un reforçament d...

 Després d'un mes d'atur degut a les pluges, decidim de sortir entenent que hi haurà una treva de mal temps fins a la tarda del dissabte. Efectivament, escalem amb el cel tot tapat i amenaçador fins que en  els darrers rappels comença a ploure, però que no arriba a arrencar  amb força. Proposem d'anar al serrat de La Pastereta, amb vies curtes i relativament assequibles i assegurades i descens amb rappels sobre parabolts i sense problemes. Me'n havíem parlat molt bé del Diedre Bonington i avui, amb aquest temps tant insegur, és el moment idoni per anar-hi, ja que la via es curta i difícilment hi destinaríem una jornada de bon temps per fer aquesta via, i de pas pensem que, si el temps aguanta en podrem fer alguna mes. Realment el Diedre Bonington és una via curta però és una petita joia amagada, bona roca, dificultat assequible (V) i assegurances justes, de fet mínimes però posades estratègicament amb molt bon criteri. Una via d'aquelles per portar a gent a descobri...