trinxats

quan vaig veure les fotografies d’aquell llibre allà pels finals dels 70, em vaig dir: com serà això de l’escalada ?   primer aprendre rudimentàriament les tècniques, al figaró o montserrat, després com a fita, ser capaç de fer una via a terradets. mes tard perseguint els números i les lletres, seguit dels metres i el compromís...sempre amb motivació. ser escalador mediocre i dominguero però escalador.   i la motivació canvia, però sempre hi es. i els companys canvien però la complicitat  hi es. un diumenge de tardor fruint, del preciós entorn de malanyeu, la roca compacta i foradada, seguros sòlids i números a l’abast.  el sol tebi a la pell, els amics a la vora, i el sentiment al costat. motivats , només, per viure intensament el present. estoc de coc  120mt V+ (variant de sortida) equipada i 5 o 6 llargs variats i repartits per tots al voltant de la mateixa estoc de coc   joan miquel i jesús amb ester i pau el 9 de novembre del 2008

Costa d'arribar al poblet abandonat de Rubies, la pista es fa una mica interminable però en mica en mica et vas endinsant dins d'un paisatge feréstec i encisador. Cada vegada estàs mes lluny de la civilització i el camí serpentejant serà, a partir d'ara, l'únic vincle d'unió amb el ser humà, les seves angoixes i el seu deliri. Peladet Oriental Allà no hi ha crisi ni bombolles immobiliàries. Allí estan les restes d'un poble que va voler i no va poder ser. Allí resten els fantasmes dels anhels d'una gent que volia viure en pau amb la terra i el cel però què aquell invent, també del ser humà, d'economies de mercat, ofertes i demandes, explotacions, ambicions desmesurades, van foragitar del seu entorn. Al poble abandonat de Rubies, hi ha tanta vida com en mig d'una gran ciutat, només cal tancar els ulls i deixar sentir què ens diuen les parets enderrocades de les cases, el que ens parla el vent que ve directa del blanc Pirineu i que tantes i tantes ve...

Teníem previst de treure  la canalla a escalar  i vam fer una sortida el diumenge al mati a un lloc ple de records i nostàlgies per alguns de nosaltres. El mític Sot del bac, on molts de nosaltres vam passar hores de aprenentatge i arriscades escalades, la germana petita , la gran , el tap de xampany, etc. etc. doncs be, la família Tàrraga ens hem posat els trastos de matar i hem fet la germana petita per la via normal, dir-vos que es un lloc molt adient per anar amb nens,  esta tot reequipat,  han obert vies noves amb parabolts , tot molt assequibles i molt didàctic, si voleu mes info us poseu en contacte amb mi.   Els Tàrraga a la Germana petita Diumenge  23.11.08 / Sot del bac,  el Figaró. Agulla Germana petita,  via normal 10mts III, 6 exprés, ¡¡¡¡molt sobada, al tanto!! Escaladors: Pau, Ona, Cristina i Pere Material: cacaolats, patates xips, sucs , i algun ferro  per escalar .

Ens fan arribar els Albert's Orgué i Crusat, un recull de escalades que han fet per els voltants de casa seva, com a  homenatges a la vida o expresat d'altra forma, perqué sempre hi ha alguna cosa que celebrar. Via Iona: oberta a la Codolosa per a celebrar el naixement de la filla de l'Albert Crusat. Aresta Jan: Via oberta al Serrat de les Garrigoses per a celebrar el naixement del fill de l'Albert Crusat. Via de l'Últim flutter: oberta com a recuperació d'una enfermetat. Via del Bruno:  oberta al Serrat de les Garrigoses per a celebrar elnaixement del fill de l'Albert Orgué. Veient això l'any que ve haurem de fer la de la Vinyet... Salut i a tibar..., Albert's

Dissabte 15 de novembre amb el Joan Boter fem la ‘Puñalada trapera’ (260 m., 6c ), a la paret d’Aragó de Montrebei. La via segueix el fil de l'espero de la pilastra dels voltors, son 7 tirades de roca excel•lent, llevat de trams puntuals a la part de dalt. Les tres primeres tirades son de placa de forats amb roca increïble de bona, la resta de tirades son de fissura típiques de Montrebei. El grau obligat es 6a+. El material necessari es un joc de tascons, micros de Camalot, semàfor d'Alien repetit i Camalots 0,5,1,2,3 i 4(repetir 0,5,1 i 2). Recomano portar claus (2 v i 2 universals) per la sexta tirada de 6a+ ja que nomes te 2 claus, el Joan no va clavar per que va fer servir els micros de Camalot, però si m’hagués tocat a mi la tirada  possiblement ho hauria fet. L'horari va ser: de la cadena de la pista a on deixes el cotxe al cim 1 hora, del cim a la feixa dels Espàrrecs i a peu de via una altra hora . A  la via vam estar 5 hores i mitja. La via es força recomanabl...

Desprès de molts dubtes i canvi de plans, que si la Wild, la Guineu o la Tal com raja, finalment a les set i cinc per fi ens decidim per Tal com raja. En arribar a Montanisell sorgeix un dubte, ens diu la resse ‘des de la pista de Montanisell-Santa Fe, seguir el peu de l’espadat’.  La pista en Xavi ja la coneixia , malgrat que no ens queda prou clar per on havien d’agafar la via. Un cop a la pista, començo a recordar que ja havia estat un cop amb Joan Miquel i que varem deixar el cotxe en un revolt molt pronunciat. A partir d’aquí baixem uns metres per un petit corriolet per anar a buscar el peu de paret. En flanqueig i en pujada anem seguint la muralla fins trobar l’esperó situat entre dos canals que en J. Jover adjunta a la seva piulada. En agafar contacte amb la via, la cosa de principi ja es presenta seriosa. Un díedre força vertical i amb preses justes amb un pitó d’anella, per sort la fissura ens permet d’anar equipant. Ja sabem al que venim, és un itinerari de caràcter ...

Avui si que fa Sol...però caram, quin fred! El Torreneules està vestit d'un blanc imponent i la vall del Freser esta coberta de boira. El colors de la tardor en aquests boscs... soc incapaç de descriure'ls sense caure en la més pura cursileria, de manera que deixo que la teva imaginació s'ompli d'aquests colors. Un paratge nou per a nosaltres. Quina il·lusió poder gaudir d'una excursió totalment inèdita. La sorpresa de veure la paret de calcari blanc que contrasta sobre el verd dels matolls que la cobreixen per tot arreu...si,si... la paret, des del punt de vista estètic no és la més bonica que he vist. Però si que està entre les més lletges! ja,ja!!! L'entorn i la qualitat de la roca però, fan que tot quedi en un bon equilibri. Fem dues vies que si bé tenen cinc i quatre tirades son de caràcter totalment esportiu. Ben equipades, tot i que en "la darrera tirada possiblement més maca del mon" més val que no rellisquis perquè sempre tornes a la plataf...

Per fi!! Aquest cap de setmana els del Meteocat diuen que ja s'ha acabat el mal temps i que el Sol tornarà a brillar... i nosaltres que portem setmanes al dic sec, perdó, és un mal eufemisme perquè de sec res de res, volia dir setmanes sense poder escalar, ens ho creiem amb tota la fe i il.lusió del mon. Ingenus!!! Que som uns rucs!!! A la nostra edat i amb la nostra experiència alpina i encara ens creiem les previsions del temps!!??? Potser si ens féssim grans no escalaríem... La cosa és que no pare de ploure en tot el viatge. Mitja volta? no, no!! que diuen que farà bo... Esmorzem a Artesa de Segre i a fora segueix caient un bon xàfec. I si anem a...? Res, si plou aquí també plou a allà. Tens raó però... El Joan truca a la seva dona per veure com pinta per Sabadell i li confirma que ja no hi plou però que està molt núvol. Doncs vinga, endavant amb el nostre objectiu! Després de dubtar dues vegades més, preparem el material a Rubies on encara ens hi cauen gotes i tot hi és xop. ...