Diumenge varem anar a fer l'integral Frekopatas a la Salamandra. Es una del llibre del Picazo, de últim llibrot de vies de Montserrat. La via comença en el camí que puja al Montgros des de la canal que baixa del coll del Migdia cap a els Plecs. Un cop deixem la canal i pugem per el camí que surt a la dreta de dita canal, passem per un paratge molt curiós, que es una mena de xemeneies que es pugen caminant. Al final ens trobem un balconet allargassat, sota una paret que forma part d'una agulla adherida a la Salamandra. El camí continua fins el Montgros, passant per la base de la normal de la Salamandra i, mes a munt, la Roca Plana dels Llamps. La Normal de Salamandra es una aresta brucs que es fa en tres llargs de III o IV, equipada amb alguns parabolts de tant en tant que ens fan pujar atents per trobar-los. Les dificultats son poques o nules i el cim d'aquesta agulla es un dels racons mes bonics que podem pujar a Montserrat, envoltats per els Ecos, Sant Geroni, Plecs, i tota la vertent occidental del macís a la vista.
Del balconet on surt la via en trobem un altre a la esquerra amb parabolts i brillantors, que no se com es diu, amb molt bona pinta però potser mes difícil. A la nostra veiem uns spits amb xapes TAC i d'altres de varies marques i colors.
La roca esta força be per escalar en lliure, amb molts forats i cantos salvadors, però alguna presa se'ns va petar, per sort sempre al que anava de segon.
La Via Frekopatas es una via de 6 tirades no massa llargues. Segons el Picazo, "es una agradable escalada bien asegurada"... Com no esta ben assegurada, doncs tampoc va ser agradable, però un cop feta, la veritat es que es una via guapa.
La via te trams bastant drets però amb canto, mes o menys tota l'estona, que no deixa que passi del 6b o c segons tinguem el dia. La varem fer tota en lliure, es a dir, ens vem agafar amb llibertat quan ens va sortir dels ous, tot i alguns passos obligats. Però si vas amb bona pila, els passos van sortint.
El penúltim llarg però es el mes exigent. Te uns "alejes" en 6a que sort que li van tocar al qulega i alterna 5 spits que no es veuen gaire, amb pitons, una sabina, algun no pitó que no dúiem, etc.
L'ultim llarg es una panxa de 8 o 10 metres de 6b amb un sol spit per assegurar el desplom progressiu a rampeta fins al cim. Com havíem decidit fer-la tota en lliure i ja estàvem tips d'engunies, doncs flanqueig a la esquerra de III i sortida per l'ultima rampeta de la Brucs, i ens quedem tan amples i amb gran sensació de llibertat.
El cim ja el coneixia de quan la normal, amb l'Andreu i d'altres però amb la llum taronja d'una tarda freda va ser al·lucinant.
La baixada es amb un rapel ben equipat fins a un replà entre agulles i després un altre rapel encaixonat que ens deixa prop de la base de l'agulla.
La veritat es que ens varem prendre la ascensió amb estil dominical estiuenc. Començàvem a escalar a la una del migdia i al cim estàvem a les 5. Entre una cosa i l'altre, arribàvem al cotxe que ja era fosc del tot. Sort que avui en dia hi han els mini frontals que
te'ls guardes a qualsevol butxaca!
Si se us ha fet pesada, no haver-la llegida tota, collons!
Apa, salut
Del balconet on surt la via en trobem un altre a la esquerra amb parabolts i brillantors, que no se com es diu, amb molt bona pinta però potser mes difícil. A la nostra veiem uns spits amb xapes TAC i d'altres de varies marques i colors.
La roca esta força be per escalar en lliure, amb molts forats i cantos salvadors, però alguna presa se'ns va petar, per sort sempre al que anava de segon.
La Via Frekopatas es una via de 6 tirades no massa llargues. Segons el Picazo, "es una agradable escalada bien asegurada"... Com no esta ben assegurada, doncs tampoc va ser agradable, però un cop feta, la veritat es que es una via guapa.
La via te trams bastant drets però amb canto, mes o menys tota l'estona, que no deixa que passi del 6b o c segons tinguem el dia. La varem fer tota en lliure, es a dir, ens vem agafar amb llibertat quan ens va sortir dels ous, tot i alguns passos obligats. Però si vas amb bona pila, els passos van sortint.
El penúltim llarg però es el mes exigent. Te uns "alejes" en 6a que sort que li van tocar al qulega i alterna 5 spits que no es veuen gaire, amb pitons, una sabina, algun no pitó que no dúiem, etc.
L'ultim llarg es una panxa de 8 o 10 metres de 6b amb un sol spit per assegurar el desplom progressiu a rampeta fins al cim. Com havíem decidit fer-la tota en lliure i ja estàvem tips d'engunies, doncs flanqueig a la esquerra de III i sortida per l'ultima rampeta de la Brucs, i ens quedem tan amples i amb gran sensació de llibertat.
El cim ja el coneixia de quan la normal, amb l'Andreu i d'altres però amb la llum taronja d'una tarda freda va ser al·lucinant.
La baixada es amb un rapel ben equipat fins a un replà entre agulles i després un altre rapel encaixonat que ens deixa prop de la base de l'agulla.
La veritat es que ens varem prendre la ascensió amb estil dominical estiuenc. Començàvem a escalar a la una del migdia i al cim estàvem a les 5. Entre una cosa i l'altre, arribàvem al cotxe que ja era fosc del tot. Sort que avui en dia hi han els mini frontals que
te'ls guardes a qualsevol butxaca!
Si se us ha fet pesada, no haver-la llegida tota, collons!
Apa, salut
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.