Heil TRIBU,
Tot i que amb retard, "vaya semanita" amb el trànsit de marres, va una "piada" de fa dos caps de setmana.
Hi ha uns 18 milions d'australians en el món. Ocupen tot un continent, tant gran com la vella Europa des de Gibraltar fins a Noruega i part de Rússia, però a una distància d'uns 15.000 Km de nosaltres.
Estadísticament la probabilitat de trobar-te un australià hauria de ser tant remota com la de coincidir amb un gambià, i què a més a més sigui escalador, matemàticament quasi impossible.
Però no, resulta que te'ls trobes a tot arreu. Vas a sopar a un bon restaurant (les poques vegades que hi pots) i a la taula del costat, sorpresa, un "aussie" amb els dits plens de magnesi.
Te'n vas al Pirineu a fer totxos (te collons la cosa) i hòsties, un col·lega escalador d'Alice Springs.
A la Punsola del Cavall, "joder" també.
Segons em va dir una vegada l'escalador tasmà; Nick Hancock, són tant pocs, què cada escalador te més de 100 km de penya segat verge per obrir. El cas és quevolten pel món i s'ho munten molt bé, són els i les aventureres que nosaltres no varem poder ser.
En fi, després d'aquesta petita introducció antropològica, comentar-vos que la nostra nova companya de gimnàs, curtida, entre viatge i viatge amb vaixell, en els desploms de Blue Mountains a Sydney; Glynis (Capitan Glen) i la nostra amiga Michelle (alies, l'aranya de Melbourne)es van animar a gaudir amb l'Escofi i "moi" de l'Aresta Ribas . Per cert, algun tram comença a estar un pel polit.
Les dues anaven bastant sobrades, autèntiques màquines d'escalar. El dia va començar amb sol i es va tornar fred, gris i boirós.
Typical catalan montserratensis microclimate.
Jans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.