trinxats

El passat diumenge va tocar una escalada diferent, més exigent, més dura. La Banda de Tako ja té fama de ser-ho, i si veus la ressenya dius "serà per tant?" Doncs diria que sí, és una via on cal escalar i apretar en més d'una ocasió. Només la primera tirada ja et posa a to, es curteta però té prou ingredients per escalfar motors. La segona està molt ben assegurada, únicament el tercer clau està a punt de trencar-se, i és el pas més difícil. Però l'escalada de debò no comença fins a la tercera tirada, un diedre-bavaresa preciós, però difícil, encara que força assegurat. La quarta tirada és la més cabrona, des del meu punt de vista, perquè només té una xapa, gairebé tocant a la reunió, com si d'un reenviament es tractés, però el tomàquet ve més amunt, un muret tot de preses romes, sobretot si ho intentes pel dret. Molt expo i gens fàcil. Passos forçats a la primera tirada El tercer clau de l'Ae de la cinquena tirada està a cal pistracs, per caçar-lo calen uns ...

Aquest dissabte hem anat a Ordesa a fer la Rabada-Navarro 16 anys desprès de mig fer-la fins la travessia, fugint espantats per uns núvols que ens van fer pensar que seria millor fugir a buscar la canal que hi ha al jardí penjat. Vaja cagada! Es un escape però cap a un final pitjor! Aquesta vegada varem acabar la via per on toca i es molt mes recomanable, menys exposat i mes segur "fugir" per la via! I quina via! Cada Rabada que faig acabo pensant en que sempre seré un mindundi al costat d'aquest parell de fora series que eren els manyicos. No ressenyaré res de la via apart de que es una clàssica que va rebuscat els passatges mes evidents dins de la lògica il·lògica que es enfilar-se per aquest caos de blocs desendreçats. La roca es de bona qualitat encara que fracturada fins el punt de desafiar les lleis mes elementals de la gravetat. Realment es un lloc on t'has d'habituar a força de mirar molt be l'estructura on t'estàs agafant i no pensar-hi gaire. Vi...

l'escalada, a part de mes coses, es un esport. com a tal, també es mou força vegades, per un esperit competitiu. sembla que de cara als demés, o perquè, ningú pugui dir, de cara a un mateix, estem obligats a fer sempre quelcom mes difícil, o mes llarg, o mes exposat... l'escalada a part d'un esport, es mes coses. hi han moments, temporades, situacions, que aquestes coses es converteixen en prioritaries, passar un dia escalfant-se al sol, riure amb el teu company de corda, trencar amb els maldecaps diaris, fruir del moviment sense esbufegar gaire...fer una excursió vertical. desprès de veure, o quasi imaginar per la boira regnant, la paret de canalda regalimant de cap a peus, canviem de plans i ens dirigim a un altre indret de la qual teníem la ressenya a la carpeta. havia llegit algun foro d'internet, que era un callo de via...i home, n'he fet de pitjors. descomptant els trams arrostollats, que ja esperem en una zona com aquesta, cada tiradeta te el seu muret o p...

les partícules de pols floten a traves del raig de llum que es cola per la finestra mig oberta i deixa en penombra l'habitació. les teves calcetes blanques, encara humides, resten tirades de camí on jeu el teu cos nu. les puntes dels teus dits apuntant inerts cap el cel. la meva mirada recorre tot el teu cos...el cabell desordenat que cobreix el teu coll esvelt, la pronunciada canal que et solca l'esquena de dalt a baix per on regalimen petites gotes de suor, les teves natges suaus i rodones, mig il·luminades i mig a l'ombra, allà on fa un petit plec amb la cuixa... recorro també el principi del teu cos, una cama recta i l'altre mig doblegada fins que fa un petit buit cap l'engonal, la pell encara mes suau a l'entrecuix i una taca de borrissol negre cobreix allò mes preuat, mes desitjat... el montgròs de montserrat... els teus plecs veiem agulles com dits, suem per les canals i a través dels matolls, com cabells desordenats, observem plecs, turons suaus i...

El passat diumenge vam aprofitar la calor per no bellugar-nos gaire, tot feia mandra... entre les celebracions que abunden força en aquestes dates i la solana que queia. Així vam decidir repetir una via que recordava molt maca, El Kraken a la Pastereta. La via, equipada genialment pel mestre Pere amb parabolts sòlids que et permeten apurar força bé les teves possibitats, gràcies a la seva proximitat. No obstant, entre xapa i xapa s'ha d'escalar, i d'això es tracta... La primera tirada és només per arribar a peu del "Placorro", que ja es veu guapo de lluny, i d'aprop no defrauda... Hi ha un parabolt al mig. No és difícil, però s'ha de vigilar que no caigui alguna pedra. La segona tirada és, per mi, l'estrella: llarga, de continuitat, amb constants dificultats però sense exageració. La dificultat d'aquesta tirada que indica la ressenya la rebeixaria una mica, pel meu gust, i sense que ningú s'ofengui. La tercera tirada és del mateix estil, pe...

La idea inicial era fer la Chiricahua Roc a Benavent, una via típica d'estiu, ja que és pura cara oest. Però uns núvols gruixuts d'evolució a les 7 del matí ja ens feien presagiar que això podria canviar-nos els plans. I efectivament, un cop passat Cervera, ja es veia el cel negre a l'horitzó, just a on nosaltres anàvem. A Agramunt ja plovia a bots i barrals, amb llamps i trons inclosos. La tempesta ens acompanya fins a Artesa, on decidim fer el tradicional esmorzar... quin sacrifici! En sortir del bar, el sol brilla, els núvols s'esvaeixen ràpidament. Però un cop a Benavent, ens adonem que la pluja no només ha inutilitzat gairebé la pista (ens emmerdem de fang dins a les orelles - bé, deixem-ho fins als turmells), sinó la paret esta completament xopa, impracticable. I com que el sol no hi tocarà fins ben bé a la tarda... què fem? Collegats? Alguna zona d'esportiva pel camí? No portem gaires ressenyes al cap, ni idees. Vilanova? Recordava una via molt guapa, curtet...

Ben aviat estem pujant per el bosc que ens porta a la sud est de la Dent. "Això es un putu embut!" es la primera impressió al veure la tapia... ..Anem veien com comencen a créixer les nuvolades i tres voltors despistats fan espirals ascendents a tota hòstia... ...A les 12 trepitgem el fil de l'aresta i les boires pugen de la vall ràpidament,... Ja fa estona que l'ambient s'ha tornat inquietant i la visió del fil de l'aresta que continua fins amunt, endinsant-se al núvol, es espectacular.... un breu descans i comencem a rapelar.. . A peu de via, cel net, temperatura dubtosament ideal... ... Estem al mig de la tapia i no veiem res mes enllà de 30 metres amunt o avall. Ja sabeu la sensació. Quan el company desapareix rapel avall i em quedo sol, obscurs pensaments m'atabalen. Un llamp i un tro gairebé al mateix temps enceten el pastis. Estem dins del festival i comença a pedregar fort. El clatell se'ns m'enrampa de la por al veure'ns la pell de ...

Mics, migues, Desprès de donar-vos la tabarra amb "jo vull una via per posar catxarros", finalment anem a fer la Casas Chani. El principal interessat em ve dissabte amb la necessitat d'estar a les 8 de la tarda a Barna, i clar, poques vies des-equipades pots fer amb 4 o 5 horetes! Doncs varem decidir fer la Casas Chani, via guapa i ràpida. Nomes tenia el dubte de com estarien els primers llargs desprès del últim despreniment, mes gros encara que el que ja havia modificat l'entrada de la J.Matas i la Casas. Vaig mirar les piades al refu de Sta. Sesi , d'uns que l'havien fet feia uns dies sense mencionar res especial. julio Tot pujant, coincidim amb una colla que també van al Serrat del Moro... "merda". Però no, van a un altre via. I casualment un d'ells em diu que va ser un dels que van reobrir o re equipar l'entrada allà per el 2005, perquè es pugui continuar accedint a aquestes vies. La veritat es que han quedat dos llargs molt interessant...

per aprofitar d'una altre manera un cap de setmana llarg, decideixo comprar la nova guia del luichy, i amb companyia de l'ester anar fent campanya per terres de castelló. no son poques les possibilitats d'aquestes terres, poca alçada però bona roca, bon clima i tranquil·litat, com a mínim les zones lluny de la capital, son qualitats a tenir en compte. una combinació de totxos a l'ombra pel mati, a mitja hora i escaig de casa, i un banyet de cossos adolorits a les cales encara verges de la serra d'irta, fan una combinació ideal per un dia d'estiu sense preocupacions ni estressos diaris. xert: zona de calcari amb bona roca, i sectors de diferent orientació i moltes mes possibilitats. que coño esta pasando com que només vaig poder enganyar al soloist perquè m'acompanyes dimarts a escalar, vaig enfilar el dilluns a la tarda cap a bolvir. sabedor de l'intensitat del sol a la dent d'orlú, i sota la previsió de turmenta que m'havia fet la sra paq...