trinxats

Si home si, que t’agradarà. M’ho ha dit un bon col·lega, que es una via per ‘gaudir de valent’, de les clàssiques que s’han de fer, a més està reeequipada. Davant d’aquests arguments i la destresa persuasiva del company, vaig cedir.   I allà i érem, a prop del Coll d’Agulles, cercant per la dreta del mateix coll, el corriolet que ressegueix la banda nord i que ens ha de dur a peu de via. Es veia fàcilment que no tindríem ningú que ens molestes, ni rastres d’algun que hagués passat de fa dies. Ja a peu de via, els preparatius, i jo amb nus a l’estomac, mirant-me aquell díedre vertical. Amb un rampell de forces dic: va començo jo. Son dels moments crítics, abans de tocar roca. Un cop estàs per feina, ja és un altre tema.  Anant posant catxarros , ara un tascó, ara un friend, em marco com objectiu la R que he vist des de el terra. En Carles em comenta de seguir, que ha llegit que es podem empalmar els dos llargs. I un bé negre!. Deixa’m agafar aire i segueixes tu, que el que ve ...

Buscant sempre l'hombra, anem a parar a la profunda xemeneia del vessant nord del Lloro. La Realitat virtual segueix aquesta xemeneia durant 4 o 5 llargs, una escalada per oposició no gaire complicada i amb molts espits (només un tram una mica expo, però de IV+). La part final, el cap del Lloro, són 2 o 3 llargs més, predominanment artificial, ben equipat amb parabolts, amb força timba i rematat per un sortre d'uns 5 metres. Conjunt divertit i variat que mereix una visita. Via Realitat Virtual (foto J Jover) Joan

A primera vista y por recomendaciones de colegas, nos enredamos a discutir que si hacerla tranquilamente con un vivac en R-6 o preguntarle al Albert. Albert nos dice que "hombre esta vía ahora se hace ya en el día", y que si nos los planteamos hacerla en dos, no nos vuelve a hablar o ira a partirse de risa. Al final la presión nos hace estar a las nueve de la mañana como clavos, metiéndole ya a saco. Pa mi la hierba y pa Dani el primer largo de 6b . El siguiente largo de V+ 6a, hace sufrir y al final lo empalmamos con otro de cuarto guarro. El segundo 6a+, pa Dani de nuevo,- es de los que te deja seca la boca-. A partir de aquí ya un festival de diedros y chimeneas. Todo sin seguros pero con buenas posibilidades de auto-asegurar. Al quinto largo, le marcan reunión a 60 metros, pero no hay nada y tengo que clavar una reunión en la que se cae todo, hasta las piedras que tengo a los pies- menos mal que llevamos clavos. Si la vais a hacer sin clavos, no apuréis tanto la cuer...

I divendres nit, mentre mirava les noticies, tot suant com un pollastre, diu en Tomàs que en ‘farà molta, molta, calor’. Faig immediatament una trucada: - Pere, agafa martell i pitons, anem al Piri. No tinc ganes de passar calor a la Sud del Pedra. Fa o que?. - Val, a mi ja m’està bé. Jo et puc explicar un dia de gener a l’Estimball, amb samarreta i suant de valent. Demà potser mortal. Ens decidim per el Pic de la Valleta i, amb la idea del Gran díedre central. Sospitava però, arran de la piulada de la setmana anterior d’en Joan a Cambra d’Ase, que com a mínim la entrada la trobaríem amb neu. En aproximar-nos, ja anàvem determinat que la el farien un altre dia. A una tercera part del díedre, encara hi queda força neu. Previsorament, portàvem la resse de la clàssica a la cara Nord-Est, per si les mosques. Per a la aproximació, li donen duges hores. Segurament nosaltres estem molt desentrenats i esmercen unes bones tres hores que ens deixen una mica tocats. Sobre tot la darrera part,...

desprès de mesos de poca i suau activitat, m’estic escalant a sobre... decideixo trucar al gaspar, amb ànims de patir...es una garantia!   ens decidim per una de les ultimes realitzacions de l'albert i companys al peladet, L’AVI DE LA MEL. havent repetit, fa tres anys, la satel.lits del desig, trobo una bona opció poder gaudir de les excursions entre parabolt i parabolt a que ens te acostumat l’amic albert.   el primer llarg amb la seva entrada "arborea" i algun passet per entrar en calor ens posen a punt per la resta de la via, aprofitant un parell d'espits d’un antic projecte, pot ser es el llarg amb mes equipament.6a el següent, un mur de ratlles perfectes en diagonal típiques de la regió fan que m'anadoni que el meu estat físic i mental esta mes acabat que... el de l'andreu!!! 6a+   segueix un llarg amb flanqueigbaixada cap a l’esquerra, que em recorda una mica quan equipàvem la necròpoli obligats a flanqueixos raros a la recerca de panys de  paret mes ...

Avanç de la nova via que Albert Santiago, Josep Solé i Martí Santiago han obert a la Cinglera del Tarsenglar, situada just a l’esquerra de la paret Bucòlica. De fet, per l’aproximació haurem d’agafar el mateix camí que puja a aquesta última. Quan el camí, gira a la dreta i flanqueja, per anar a  peu de la Bucòlica, es quan hem de continuar ascendint i amb tendència a l’esquerra. De moment, el que ens avancen, és la foto de la paret, que és divisa el traçat i l’emplaçament de les reunions. Caldrà esperar però, a que facin la primera integral i amb algú que no l’hagi tastat encara per confirmar la graduació. Un bes sense por Val a dir, que per la informació que Albert m’ha anat donant, fa l’efecte que els hi ha quedat una via força eixerida i exigent. Tot i així, segons ells, ‘es deixa fer, malgrat que en certs punts cal escalar de valent’. Amés per la ubicació i orientació, pot esdevenir com a complement per ampliar una jornada, començant per alguna via de la Bucòlica i seguir...

Aquest dissabte vam decidir fer aquesta via a la fresca, en plena ombra de la Paret Nord d'Agulles. S'hi puja des del camí d'Arrel, a mig camí entre el Coll de Guirló i la Cadireta. La via és típica d'aquesta zona, amb roca bona en general, però amb alguns trams a vigilar. L'equipament és a base de claus molt vells, amb filferros verds com anelles (visible des de peu de via), espits i algun burí. Vam posar friends sobretot mitjans i grossos (fins al 3 a la segona tirada), i també algun alien, però no tascons. Mereixen especial esment la segona tirada que té un pas força ties al inici, la quarta que és un empotrament-fissura obert de 40 m llargs amb molta continuïtat (V+/6a sense treva) i relativament ben equipat (uns 4 o 5 m entre xapes), i la cinquena tirada que té el seu inici en uns passos difícils de xemeneia oberta. La baixada es fa des de l'agulla del costat dret sortint de la via (petita grimpada), d'una instal•lació molt moderna de l'aresta s...

Diumenge fem la Vicenç Soto de l'Agulla de l'Arbret, a Agulles. Tres tirades a l’ombra de la cara oest i amb passos de fins a 6a. Equipada, divertida. Arbret (foto J Jover) Dilluns toca la CADE del Centenar, a Frares. També l’ombra de la cara nord i dins el que segurament deu ser el díedre més gran de Montserrat. Espectacular, molt guapo: escalada de fissures, franc i difícilet. Serà la sisena vegada que la faig! Val la pena portar fissurers de lleves grans repetits per la segona tirada. Fem la via en 4 grans llargs (es fa bé amb cordes de 50, justet però bé). CADE del Centenar (foto J Jover) Dimarts intentem la Valentín de la Paret. Aquí hi peta el sol, però una brisa marina prou agradable ens deixa fer. Al final de l'artificial de la 4a tirada, per sobre la plaça Catalunya, trobem que ha saltat una burinada. No podem passar en lliure i no portem un martell i un pitó ample per un foradet que es veu pitonat... No n'aprendrem mai, ni a ser bons ni a portar el materi...

Gran clàssica de neu dels Pirineus orientals, quan la Cerdanya toca amb el Conflent. Es tracta d'una canal fàcil, però molt encaixonada i estètica, situada en un circ d'ambient força alpí. Un dels atractius és que aquest recorregut tant meridional, gairebé mediterrani, sovint es pot fer a l'estiu. El contrast d'apropar-se per prats i boscos amb samarreta, i de sobte grampons i piolet en l'obaga de la canal. El cim, proper als 2800 m, és una magnífica talaia sobre les muntanyes de la Cerdanya i alguna del Berguedà... Cambrasdase (foto J Jover) Accés des del final de la cadira de l'estació de Sant Pere dels Forcats (pista forestal en bon estat), 1 hora d’aproximació i 250 m de desnivell de corredor (40/50º). Joan

Ahir vam anar una bona colla a la reunió de Lleida, potser unes 15 persones bàsicament de clubs de la zona +  algú interessat particularment, + AES + XESCA. La veritat, ens va sorprendre positivament. No m'esperava trobar una Administració receptiva, i en canvi el tarannà dels tècnics que van assistir (dos) prometia postures raonables allunyades de prohibicions extensives. La proposta que sembla sorgir pel Montroig s'apropa bastant a una regulació temporal restringida a espais concrets i petits, amb una durada revisable periòdicament. És a dir, concretar quines vies queden restringides temporalment per un niu, i amb quina amplitud. Per acabar de valorar si és assumible o no, caldrà que s'especifiqui la periodicitat de la revisió i l'extensió espacial requerida per cada niu. Si tot es desenvolupa com vaig entendre, s'apropa molt a l’autoregulació que els escaladors habitualment han practicat evitant escalar allí on hi havia nius. Ara ens toca esperar a que ...

El cap de setmana passat vam aprofitar el pont per escalar als Ports, i un dia d'ells a les Roques del Masmut, massís on no havia escalat mai. La via que vam triar, Fissura Carrasca, és força nova (2003) i completament equipada amb parabolts grossos, i algun clau vell així com ponts de roca (també vells). La roca és molt bona, a pesar de l'aspecte d'algun tram on tens la sensació que els bolos han de saltar en qualsevol moment, però no ho fan. Pocs trams de roca una mica solta. Roques del Masmut/Fissura Carrasca (passa just pel centre) Cada tirada té la seva gràcia, a pesar de ser curtes (entre 20 i 30 metres). Especialment divertit és l'amfiteatre de la quarta tirada, on se surt molt elegantment per l'esquerra. En general, la via és bastant mantinguda. Portàvem un joc discret de friends, però al final no en vam col·locar cap. Un estrep va bé per la sortida de la tercera tirada si no vas sobrat en el 6b, i en general trobava que el grau era força apretat. La r...

Finals d’Agost 2008. - Surt a la llum un document del SSTT de Lleida, amb el títol: ‘REGULACIO DE L’ESCALADA A LES SERRES DE LA CORMARCA DE  LA NOGUERA I SUD DE L’ALT URGELL’. Un ampli document que contempla, una prèvia introducció a la que s’argumenta que tant a Europa com a Estats Units ja existeixen regulacions. Que de la mateixa forma tant a la comunitat veïna, com al sud de Catalunya, s’han regulat l’escalada en força serres i que paradoxalment a Lleida, no existeix cap pla de regulació. Una salvatge proposta de regulació que compren 7 sectors distribuïts entre La Noguera i L’alt Urgell. Zona 1: Congost de Mont-rebei – extrem Oest del Montsec d’Ares. Zona 2: Extrem Est del Montsec d’Ares – Congost de Terradets – extrem Oest del Montsec de Rúbies. Zona 3: Extrem Est del Montsec de Rúbies – Vilanova de Meià. Zona 4: Peramola (Sud de l’Alt Urgell) Zona 5: Presa de Canelles – Embassament de Sta. Anna. 2829 39 Zona 6: Aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa. Zona 7: Artesa d...

Escalada curiosa en un lloc força recòndit de Frares. El principal atractiu és la superació directa de les grans baumes del sector central de la paret, un desplom gairabé sostre. 200 metres de III,IV,V i Ae, amb un pas no obligat de 6b al principi del primer llarg. Tot posat, estreps imprescindibles (o molt útils, que algú encara ho farà en lliure!). Miranda del Pas del Príncep (foto J Jover) Nosaltres hi anem des de la Masia del Castell, però segurament és més pràctic sortir de Can Massana, al menys pensant en el retorn.  Accés final una mica enrebessat, cal trobar unes marques blaves que comencen al costat d’un gran bloc desplomat situat dins la canal  del camí de coll de Porc. Miranda del Pas del Príncep (foto J Jover) Joan

Davant l'impossibilitat de poder aprofitar els millors tres dies de festa que en anys puc disposar, em conformo amb una sortida express de les habituals en un lloc dels habituals...que lluny queda allò del romanticisme de la muntanya. Ja no interessa a ningú. Romanticisme? Quin grau té ?. Montrebei però, sembla que t'absorbeix tot l’estrès en cosa de pocs minuts. Les proporcions exagerades de tot el que t'envolta: Les distàncies, l'horitzó, les parets... tot és gran. També la pau que hi regne. El que un sent estant allà només ho sap el que hi ha estat, el que hi ha dormit, escalat, caminat... Així és fàcil d'entendre la bonhomia del darrer habitant del lloc, de l'Estall. Persona de qui tots els que vam tenir la sort de creuar-nos amb ell en guardem un bon record. Mai n'he sentit un sol comentari advers.   Avui escalem la via més clàssica de la paret, una via molt bonica i atractiva amb una dificultat que sense ser fàcil es deixa escalar sense masses angú...