trinxats

Un día amb Germán i Sergio... Sergi a la reunió a crits demanant que algú li canvii el company...

Clásica también?  Busco info. en librerías y on-line, aunque lo que encontramos está descatalogado, o no cumple nuestras expectativas. Por fuerza debemos completar nuestra info. con lo que circula por la red y zonas sugerentes como Meadinha o Casal Pianos vemos que son destinos frecuentes entre los turistas europeos que nos acercamos a Portugal.  Casal Pianos, debido quizás a revistas como Desnivel en el artículo 'Fisuras sin tregua', es el que goza de mucha difusión y es uno de los objetivos que nos marcamos y meadhina, por estar bastante más al norte, lo aparcamos para otra oportunidad. Todo y que con medio centenar de vías que existen en Casal, muchas de ellas son inaccesibles para nosotros y queda por tanto como zona de visita y en todo caso escalar algunas vías modestas... La introducción del citado artículo no deja lugar a dudas de lo que encontraremos: 'desafíos en los que para resolverlos hay sólo una opción: ¡empotrar!'  Completamos la info. con 'Rocha pod...

Dissabte 15 d'octubre amb el Pere Joan i l'Arseni varem fer aquesta via a la paret d'Aragó de Montrebei. La via te gairebé 600 metres  (15 tirades ) i va a la esquerra de l'espero Sud. Ens va cridar l'atenció per que era un lloc a on no hi havíem estat mai,  a més de ser una de les vies més llargues de Montrebei, també va influenciar molt els comentaris d'un blog molt conegut que transcric:  Pero lo más importante es que nos pareció una vía bien guapa y que de ninguna manera debería relegarse a la categoría de coleccionistas, sino a la de clásica absolutamente a repetir. Grado asequible, buen equipamiento, buena roca y bien larga. Claro que tiene algún tramo sucio o medio roto, estamos en Montrebei, pero bien pocos y en caso de repetirse se irían limpiando. Dificilmente encontraremos en el Montsec un itinerario con esta longitud, dificultad y calidad de roca.   La realitat totalment diferent, ja la primera tirada comença amb un flanqueig d'una cornisa plena...

 

Sis de sucre, igual que de cafè. Tres racions dobles per sopar, fuet, formatge i fruits secs. I de friends i empotradors?. Tots, inclòs el del 5 'persiaca' ....  Cal parar atenció el que vols i el que necessites. Un excés de pes ens matarà a la forta pujada que tenim fins al refugi Victory, des de la Plataforma de Noguera del Barranc i pel camí de les Zetas. Encara més si és com en el nostre cas que preveiem que el refugi estarà sense guarda per no ser cap de setmana i has de carregar més del desitjat.  Si està obert, tindrem cantina, sopar (sempre que es reservi) i birres. En cas contrari, només aigua i el refugi obert que en cas de mal temps ens podrem aixoplugar.  A mesura que anem pujant intento endevinar quines són aquelles puntes que vaig veient, ja que sóc novici en aquestes terres. Ella el coneix bé i em va traient de dubtes a mesura que anem pujant per la 'Zetas', on la panoràmica és cada vegada més àmplia. Un cop al refugi ja comences a identificar les línies...

Dissabte 8 d'octubre anem a fer aquesta nova via al Pollegó E., amb  el Joan Navales com a company de cordada. En altra cordada ens acompanyen els Joan i Gerard Buixo i Juanillo. La via es maca i variada , te placa, fissura, diedre i desplom, però es mes difícil del que marca la ressenya i a mes hi ha alguns trams en que l'estat de la roca molt dolent, l'arribada a la R5 i sobretot el començament de la ultima tirada i l'arribada al cim, a on no saps per on passar. En aquesta ultima tirada alguna assegurança de mes podria evitar que si es trenca alguna cosa (molt probable), el vol del primer no tingues conseqüències greus. El grau es obligat el 6ª, però amb distancia entre assegurances. Atenció amb el pasamà que hi ha a l'entrada de la R4, la corda fixa esta passada directament per la xapa i si la via es fa molt acabarà trencant-se. El material cal dur tascons petits , joc del semàfor d'aliens duplicat i camalots 0,75 al  2. Recomanable un estrep per la sortida ...

 El passat diumenge, dia 2 d'octubre, el nostre pla ens va portar a la cara Sud del Pedraforca, i per no triar una via molt curta ni molt llarga, ens vam decidir per l'Anglada- Guillamón. Una gran clàssica, oberta l'any 1959 pels dos insignes escaladors. Ara està reequipada amb parabolts del 10 on hi ha plaques, però també perduren alguns claus vells i coses de l'època, igual que els trams de fissura neta on has de protegir-te amb friends i escalar en lliure, si fas molt de grau, o fer algun A1 d'ells. Plaques fines a la segona tirada Vam fer la via en 6 llargs, amb la ressenya dels Kutres a la mà..., gràcies per la bona descripció de l'itinerari! La primera tirada era molt de navegar, per trobar amb una mica d'intuïció la reunió. Hi ha 3 o 4 parabolts que costen de veure, degut a les múltiples variants que permet el llarg. Es troben ponts de roca excel·lents, i vam posar algun tascó. És IV+ amb algun passet de Vè. La segona tirada en canvi segueix una lí...

Rivas-Acuña Fem la nostra presa de contacte amb certa prudència i escollim aquesta via, per ser a primera vista, de les més assequibles. Ja en el segon llarg i per la nostra esquerra en la Casera Atómica, establim conversa amb un parell de Cabreros. Ens expliquen que es fa poc la via en què estem i que més amunt es torna una mica bruta per les poques repeticions. Optem finalment per sortir per els darrers llargs de la via Julito. En conjunt bona via per saber de que va el tema per aquí. Ressenya deAl loro que me desadherencio/Diego López Espolón Manolín En jutjar pel traç dibuixat en tota la paret pel pas d'escaladors, és la via que més es repeteix. De dificultat moderada i lògica, amb plaques d'adherència, fissures de bons cants, bavareses guapes i bons diedres són els atributs d'aquesta molt bona i famosa via. Imprescindible. Ressenya:Txastimendiak Chocolate Una mica més posats en el tema al dia següent volem alguna cosa més picant. Encara que la idea era la Piloto, una...

El diumenge 25 de setembre amb el Joan Buxó fem l'Enxaneta al Pollegó Oest de la Vinya Nova. La via de 8 tirades va paral·lela a l'aresta Ribas i esta equipada amb parabolts, la roca llevat d'algun tram puntual es  excel·lent. Cal dur un joc de microfriends per que en algun lloc les assegurances allunyen. El grau obligat és de 6a i és recomanable. Josep Coll Ramon

El passat diumenge, que havia de ser passat per aigua sí o sí, vam decidir no renunciar al nostre pla inicial de tastar la Puigmal del Cavall, tot desafiant les males previsions. Al final ens en vam sortir amb la nostre, esquivant la pluja que atacava pel nord i pel sud, encara que hagi estat per un pèl. La via és un autèntic viote, la fama que té no la té perquè sí. És una escalada clàssica per excel·lència, obligada i compromesa. Gràcies (o no) a un reequipament i posterior desequipament, les primeres cinc tirades estan pràcticament netes, tret d'alguns claus vells o de museu. La primera tirada, on alguns autors (P. Soldevila) hi posa 3er, ja s'ha d'escalar en més d'un punt (ara li donen IV+). Va per una canal amb arbres i arbustos, on la roca està força trencada. Reunió en una plataforma còmode, passat l'últim arbre, sobre dos parabolts. Quart llarg, un cop dins de la xemeneia, només val l'autoprotecció i no sempre fàcil La segona tirada va per un diedre que...

 El passat dimecres vam aprofitar una mitja jornada per tastar una via de les que van obrir a sota del mirador de Gresolet.   La curiosa aproximació et fa rapelar primer la via des d'un arbre al costat de la barana del propi mirador, per sortir al final de l'escalada directament al costat del teu cotxe. Vam fer tres ràpels, i quan ja no vam veure més paret a sota nostre, ens vam aturar a l'últim i únic parabolt visible a dreta i esquerra, interpretant que això seria com una reunió improvisada.   Uns quarts sorprenents... Segons la ressenya, la via començaria amb una tirada facileta de IV amb dues, màxim tres xapes, i la sorpresa va ser gran quan ens vam trobar amb unes dificultats que no tenien res que veure amb les indicacions que teníem, i un equipament a base de 10 parabolts o més... Potser vam empalmar dues tirades seguides, o una i mitja? A hores d'ara encara no ho sabem. La següent tirada sí tenia uns passos d'adherència fins al principi, que podrien ser 6a. ...

Per la diada, el Joan Miquel ens va proposar aquesta via que tenia pendent des de fa molt de temps. Per circumstàncies, vam haver de fer tot en un dia, i és una mica apretat, però amb un bon cotxe tot terreny, la pista llarga fins al refugi de Cortalets es fa en un no res... buenuuu, encara es triguen tres quarts d'hora, però que no sembla res comparat amb un vehicle normal, que anaven molt lents. La via en sí té diferents entrades, nosaltres vam triar la variant Mauber, que comença a la dreta per terreny força descompost al seu principi, uns blocs que estan gairebé tots inestables. Després, uns diedres més o menys definits, amb un pas de cinquè, es poden protegir prou bé amb friends mitjans. Nosaltres vam trobar només un clau vell en tota la tirada, que és d'uns 55m. Cara est del Canigó A la segona tirada ja comença el "Gran Diedre", força equipat amb claus vells, i fins i tot un espit. També és llargueta, d'uns 50 m, dificultat màxim Vè. Aquest mateix diedre té...