trinxats

es ben cert que hi han parets deu, que acumulen un percentatge de vies bones o molt bones superior al normal. també es cert que hi han parets, que comparant-les a les primeres, no donaries un duro per elles...   però es veritat que a vegades tens en compte uns altres valors, i gaudeixes tant o mes, d'una escalada senzilla en un marc incomparable de bellesa i solitud, sense sentir l’estrès de la dificultat, l’horari, o el prestigi.   olga frontera, l-3 a la meva primera visita al serrat del poll, ara farà vora de cinc anys,vaig trobar el que busco habitualment quan escalo sense company... : solitud.   dissabte amb l’ester vaig trobar allò que  a vegades t’agrada compartir amb el company... : solitud.   olga frontera, l-4 l'olga frontera es una bona via, de dificultat certament moderada, amb un equipament just per no morir-se molt, però que demana un reforçament d’assegurances que soluciones amb un puny de friends o algun encastador. la roca acceptable en gen...

El cap de setmana havia de passar per aigua. Les previsions eren, una vegada més, nefastes. Però com que l'esperança és l'últim que es perd, vam quedar per fer una ullada a la nova via dels germans Masó a l'Agulla de l'Arbret, dedicada a Vicenç Soto Cervelló. La via comença a un sòcol a l'esquerra, per saltar després de la primera reunió a la pròpia Agulla de l'Arbret. Aquesta segona tirada és una potenta placa finota i vertical, de petites preses, molt ben equipada, 6a/6a+ amb un o dos passos de A0. La tercera tirada és variada, més fàcil (màxim 5+) però amb algun tram de roca delicadeta. Aquí vam fer servir l'Alien vermell, encara que després vaig llegir que era per l'A1 de la segona tirada, on realment no cal. Ràpel de 55m per la banda est. Recomanable. Vicenç Soto Cervelló, L3 Com que encara no plovia, vam intentar localitzar l'Escorpí, per provar una altra nova via de la regió. Però no ho vam tenir gaire clar com localitzar aquesta agulla...

Anem a Benavent de Tremp, just al costat del port de Comiols. Tots ens hem fixa't més d'un cop amb les roques que hi ha al damunt del poble. I tots hem comentat que hi ha alguna via però que la roca hi és molt dolenta i que és curt... Llegendes...que en aquest cas son certes. Però que d'acord amb la forma de ser de tot alpinista, un vol saber-ho per pròpia experiència. Hem triat una via nova del Joan Vidal, motivats per la ressenya i perquè en Joan acostuma a equipar bé les seves vies. Efectivament hem triat bé. L'itinerari està ben trobat i és atractiu. L'equipament és excel.lent. El lloc encantador (potser a vegades hi sobra el soroll de la carretera). Temperatura ideal ja que no hi toca el Sol fins ben entrada la tarda. Baixada còmode per una canal arreglada amb algunes cordes fixes... només una pega: La roca. La roca és d'un conglomerat tipus Ports de Beseit però de mala qualitat. Potser amb el pas de moltes cordades es farà neteja dels innumerables còdols...

Cada cop que hom puja per primer cop a Agulles per el pas de les Portelles, veu com una paret vertical solcada de balmes li barra el pas. No es fins a tocar d’aquesta paret quan es descobreix el fabulós passatge entre les Portelles i que per molts es una primera escalada! Durant molts anys, m’havia fixat en aquesta paret i en les bagues decolorades que l'adornaven, com a vestigis d’antigues batalles. Darrerament havien desaparegut. I uns para-bolets, crescuts en els últims temps, de les últimes pluges diríem, animen als escaladors mediocres a enfilar-se a caçar-los, per on abans no es trobava mes que petits xampinyonets rosegats, de nul interès per a gourmets exigents. Ates com està el panorama de les regulacions i que encara fa mandra penjar-se a vies llargues a l’ombra, ens decantem per retornar a la cara oest de la Portella Superior d'Agulles, don ens havíem baixat una vegada per fred intens. Com les garses, animats per la lluentor, ens apropem a la via amb ànims renov...

Aquest dissabte resolem d'anar a escalar, fent les pertinents càbales de meteoròlegs de pa sucat amb oli. Quedem per les ganes de fer un bon esmorzar i sortir de la rutina. Amb en Jesús i en Joan Miquel  autoalimentem la il·lusió de que almenys tindrem mig dia sense pluja. En una web d'aquestes de ressenyes trobo un tal Espero GER, al Pic del Àliga. Es un nom de via poc suggerent, amb poc 'glamour'. El pic, be, això del Àliga li va una mica gros, però òbviament, no deixarem d'anar a conèixer aquest curiós racó de la serralada de Prades,  on unes betes de granet rosat deixen un espadat a la vista interessant per l'escalada. L'entorn es molt bonic;  el pic esta endinsat dins de la petita vall del Barranc de Castellfollit, afluent del riu Sec, per on discorre una tranquil·la pista forestal asfaltada. Seguint les indicacions de la ressenya, s'arriba molt be. Creuant un rierol saltant per les pedres, ens plantem sota la tartera que rellisca avall de les...

Aquest dilluns ens trobem per anar a Montserrat amb l’idea de fer una via llargueta, sense massa compromís, a la vessant sud, que encara fa fred, amb orientació  a la soleia i arrecerada del vent. Vaja, una via per matxotes. La majoria de vies d’aquestes característiques ja les hem fet, o l'un o l'altre o tots tres. Les possibilitats van minvant... L’accés per el monestir es impossible, la meva religió em prohibeix trepitjar terra santa i finançar el manteniment del asfalt, del puto pàrquing i l’obesitat d’algun capella del ordre dels sodomites descalços, els perdularis del sagrat colló o qualsevol altre d'aquestes sectes ...   La via ha d’estar lluny de colònies d’animals salvatges: res de merles, falcons, esparvers i corbs que desprès no crien, ara que em aconseguit acostumar-los als campanaços, a les estripades de les motos de carreres, als autocars de turistes i peregrins temorosos de deu, al cremallera i al telefèric.   També vigilar amb els senglars i les cabres, q...

Aquesta via no presenta gaires dificultats tècniques, però permet una bonica ascensió al sector de les antenes de la Serra de Sant Joan, en un entorn tranquil i apartat de tota civilització. Ni cotxes, ni carretera, ni cases, ni parapents. De tant en tant un voltor, i altre cop silenci. Només molesten una mica les antenes, però no es veuen fins al final. La via està cuidadosament equipada amb claus i parabolts amb bon criteri, posant una assegurança on la dificultat ho reclama o on no es pot reforçar amb friends o tascons. Nosaltres dúiem un joc discret de friends fins al 2, i mica en mica els vam acabar posant gairebé tots, potser un per tirada. Estrictament parlant es pot passar sense ells, però permeten reforçar algun que altre pas on no hi ha xapes. També portàvem tascons, però finalment no els vam fer servir. L'aproximació és una mitja horeta. Pel descens s'ha de calcular una mica més, una hora llarga, ja que es baixa per la banda oposada de la muntanya, buscant la pist...

El primer dia de setmana santa el vam aprofitar per fer aquesta via que queda una mica lluny, cosa que, juntament amb la seva poca llargària i el seu baix grau, era el motiu perquè m'havia quedat pendent des de feia temps. En canvi, està situada en un entorn molt bonic, amb una bonica excursioneta de poc més de mitja hora comptant des de la carretera on hi ha l'entrada del camí. Es passa pel lloc de la baixada (cables) i s'arriba fins al Barranc de Sant Pere, on al cap de poc, a la dreta, es troba la característica agulla d'entrada de la via. Arribar a peu de via és una grimpada una mica guarra, nosaltres ens hi vam encordar. Després hi ha parabolts del 10 abundants. La primera tirada és un bonic mur - xemeneia, que s'escala parcialment en oposició. Després segueixen dues tirades de diferents murs entrellaçats, on contínuament s'ha de buscar el millor recorregut fent ziga- zagues. La quarta tirada és un tros de feixa i una grimpada fàcil que acaba amb una en...

Una altre vegada torno a aquesta paret i en concret a la via Galí-Molero i sempre respectuosament i amb una certa por. Aquesta paret em  segueix impressionant quasi bé com el primer dia encara que ara i  gràcies al reequipament, la Galí ja no és tant una via d'aventura com  va ser al principi, però tot i així no et pots adormir gens i anar per  feina, doncs a la mínima que et descuides apaguen el llum i allí et  quedes, embolicat amb les cordes i comptant estels o trons. Tot i  mirant d'anar de pressa, vam fer l'últim ràpel per arribar a terra  amb les llanternes posades.   Els meus companys i jo ja havíem fet aquesta via altres vegades amb  altres companys i amb altres èpoques i això fa què els records vinguin  a mi a cada racó, a cada reunió. Quins records mes entranyables quan  amb l'Albert  vam fer la disputada i perseguida segona ascensió. Quan  encara no hi havia el túnel del Bruc i en dies de pont, amb el clàssic ...

Amb la Núria passem uns dies pel sempre tranquil i feréstec Arièja. Temps variable en conjunt, encara amb nevades importants per sobre els 1400 / 1500 m, però una finestra de bo ens permet descobrir Calames, un dels espadats de més renom de la zona de Tarascon. La part més alta, anomenada Pilier des Cathares, presenta itineraris de més de 200 metres, amb roca magnífica i un entorn de gran bellesa. L’estil d’escalada, d’ambient discret però amb plaques i murs d’un calcari treballat i molt escalador, recorda força el vessant sud de la Roca Narieda. Rocher de Calames. Pères tranquilles (foto J Jover) La part baixa és poc definida i embadalits pel sol, la verdor de la vall i la neu dels cims, mirem poc la resse i ens perdem força... (fet demostratiu que la recerca d’un mateix provoca desorientació!). Finalment  combinem les 3 clàssiques del sector esquerra del pilar, totes d’un nivell semblant i igualment interessants. Molt recomanable. També els propers Rochers de Sedour (Enfantill...

  "ser valent, no consisteix a no tenir por, si no a sentir-la, i encara i així, continuar endavant"   aprofitant la info que varem aconseguir a la nostre visita anterior al roc de sedour, i valorant que la predicció de la meteo no dona per moltes alegries, decidim  el divendres enfilar cap a calamés, al la veïna arieja francesa.   calamés, molt a l’estil gavatxo, barreixa de totxos amb vies de dos o tres llargs, tot ben equipat, es una zona de grau assequible i poc compromís, però molt apte per passar una jornada agradable al país veí. tercer llarg   ens decidim pel "pilier dels cathares" una de les vies mes llargues, de grau mitjà, vertical i de bona roca, per poder disfrutar en una jornada agradable d’una escalada sostinguda i complerta fins al castell càtar que corona el penya-segat. només varem fer servir els dos grans dels aliens, i el 0.5 dels camalots, però que en tot cas, podrien ser del tot prescindibles.   EL PILIER DELS CATHARES calamés, a...