animals en perill d’extinció

Aquest dilluns ens trobem per anar a Montserrat amb l’idea de fer una via llargueta, sense massa compromís, a la vessant sud, que encara fa fred, amb orientació  a la soleia i arrecerada del vent. Vaja, una via per matxotes.
La majoria de vies d’aquestes característiques ja les hem fet, o l'un o l'altre o tots tres. Les possibilitats van minvant...
L’accés per el monestir es impossible, la meva religió em prohibeix trepitjar terra santa i finançar el manteniment del asfalt, del puto pàrquing i l’obesitat d’algun capella del ordre dels sodomites descalços, els perdularis del sagrat colló o qualsevol altre d'aquestes sectes ...  
La via ha d’estar lluny de colònies d’animals salvatges: res de merles, falcons, esparvers i corbs que desprès no crien, ara que em aconseguit acostumar-los als campanaços, a les estripades de les motos de carreres, als autocars de turistes i peregrins temorosos de deu, al cremallera i al telefèric.  
També vigilar amb els senglars i les cabres, que es posen nerviosos i podrien estimbar-se al fugir d’un inesperat encontre amb escaladors...
Per si no et queda clar, un cartell molt bonic, ubicat al pàrquing de les coves de Salnitre, ens recorda que escalar està prohibit, que si volem passar-ho be entre animals salvatges, anem al merendero de mes avall.
 
La necessitat de refundar el F.A.M. es fa patent...
 
Amb aquestes ens trobem amb d’altres companys tribals, amb una afectació similar i que buscaran refugi espiritual a Agulles.
Desprès de voltes i siga sagas buscant on enfilar-nos decidim seguir el pelegrinatge cap a Agulles, on els únics animals en perill d’extinció a protegir érem nosaltres. I ja farem una altre dia la via llargueta... No es cap desconsol, per que Agulles mai serà un últim recurs.
Decidim re visitar la  Bola de la Partió, agulla única i mirador privilegiat per comptar agulles i nombrar-les quasi totes. La via Núria es una opció suficient, excusa per arribar a dalt de la Bola sense gaires miraments sobre la necessitat de perforar una pedra. Penso que la raó de ser d’aquesta via obeeix a tenir un nom per posar a algú o a algun lloc...

jajaja jejeje, que si te que si torras, que si vales o no vales

Trobem un peu de via rampós i humit que s’eixuga tant ràpidament com s'entrempa la roca. Amb la roca ja ben seca, comencem a no tocar-la fins 15 metres mes amunt, on la verticalitat i les preses permeten gaudir del lliure combinat amb algun A0 fins a veure una reunió, estèril i supèrflua, que demana clau del 16.  Els burins conviuen amb els parabolts en un espai míser, a tocar-se, com reivindicant que un dia ja molt llunya, ells eren els protagonistes.  En una follia sense sentit, els sobre-reequipadors i els des-reequipadors ens obsequien una mena de deixalleria vertical de ferragam aprofitable per assegurar-nos i reassegurar-nos, entretinguts fins al punt de d’oblidar-nos del risc.
Mentre pugem, anem deixant enrere les restes de les batalles ètiques en forma d’espàrrecs d’acer que treuen el nas del seu forat, nus, amb cara de tontos, com dient "Que fem aquí sense xapa?".
A uns 35 metres del terra trobem la segona R i per arribar-hi des de terra ens caldran un bon grapat de cintes. Per lo dels parabolts sense xapa no cal patir, en hi han moltes.
La tercera R, que a efectes es la segona, hi arribem desprès d’un altre llarg que comença amb artificial per acabar amb un lliure fi, que a mida que ens acostem a la R es va engruixint.
Ens trobem a peu de bola i la rodolem cap amunt seguint un A1 de parabolts que es troba molt a la dreta i que ens porta directament a la última R. Reunió que serveix alhora per baixar en ràpel que amb 55 metres ens portarà a terra, al collet entre la Bola i la Bitlla.
 
Apa nois, si us ho heu empassat tot fins aquí es que esteu tant avorrits com jo!

langas.