Cada cop que hom puja per primer cop a Agulles per el pas de les Portelles, veu com una paret vertical solcada de balmes li barra el pas. No es fins a tocar d’aquesta paret quan es descobreix el fabulós passatge entre les Portelles i que per molts es una primera escalada!
Durant molts anys, m’havia fixat en aquesta paret i en les bagues decolorades que l'adornaven, com a vestigis d’antigues batalles. Darrerament havien desaparegut. I uns para-bolets, crescuts en els últims temps, de les últimes pluges diríem, animen als escaladors mediocres a enfilar-se a caçar-los, per on abans no es trobava mes que petits xampinyonets rosegats, de nul interès per a gourmets exigents.
Ates com està el panorama de les regulacions i que encara fa mandra penjar-se a vies llargues a l’ombra, ens decantem per retornar a la cara oest de la Portella Superior d'Agulles, don ens havíem baixat una vegada per fred intens. Com les garses, animats per la lluentor, ens apropem a la via amb ànims renovats i amb l’idea de resseguir tota la xaparrada fins al cim. No tenim ressenya ni referències de la via i ens en refiem de l’olfacte, afinat per aquestes parets en nombroses cates i tastets, confiats que mes amunt seguirem trobant tresors daurats.
Els primers dos llargs son de la via Directa Eclipse. Una placa Evax (fina i segura) ens posa a prova els digitals i la nostra capacitat de caure en la temptació de fer coses lletges i brutes, i agafar-nos a lo artificial. En Martí es sobreposa a la meva desfeta i es passa el llarg sense tocar ni una cinta, nomes per recuperar-les, salvant l'honor de la cordada en el darrer moment.
La segona tirada es una bavaresa “en construcció”, on unes preses fangoses permeten garratibar per el desplom fins a un suau V que ens deixa a una balma ideal per fer un bivac. Ens caminem un llarg flanqueig fins creuar-la per anar a trobar uns parabolets que ens atrauen com imans. La sortida de la R 2, continuant en clar flanqueig cap a la dreta, ens porta en un curt passatge, de la comoditat horitzontal a la mes absoluta vertical. Amb bona presa, desprès del primer bolet que xapem aviat, ens anirem d’excursió transversal fins al següent, a uns 8 metres. No es molt difícil però per el segon, quant surt d’aquesta R i es desconnecta d’aquesta primera xapa, es troba en una sortida de V i amb la corda totalment horitzontal.... Es d’aquells llargs que es pitjor de segon que de primer. Amb una xapa recuperable pots evitar en gran mesura el pèndul. De la R 3 al cim, superem la bola somital en lliure per un llarg vertical de preses gordes (IV).
Desprès veiem que tot plegat es una mena de integral anomenada la “Senda de los Angeles”. De fet, fas dos llargs de la Directa Eclipse, et creues la Ravic, i vas a buscar el segon i tercer llarg de la via U.E.C. Una via interessant per explorar aquest ombrívol vessant. Per la baixada, ho fem per una via que es diu Ràpel en 60 metres per la cara Est.
Desprès fem un intent a la CADE de la Miranda de les Portelles però núvols foscos i llamps i trons ens fan recular de la primera R, just a punt de tastar la vistosa xemeneia. Un altre dia serà. Per cert! Descobrim que entre el Dauet d’Agulles i la Miranda, hi ha una canal que no apareix en les “sagrades escriptures” i va d’allò mes be, tant per aproximar-se a la CADE com per recular en cas de mal temps.
Ascensió el 19 d'abril 09 a càrrec de Martí Rovira i Carles Canós.
langas.
Durant molts anys, m’havia fixat en aquesta paret i en les bagues decolorades que l'adornaven, com a vestigis d’antigues batalles. Darrerament havien desaparegut. I uns para-bolets, crescuts en els últims temps, de les últimes pluges diríem, animen als escaladors mediocres a enfilar-se a caçar-los, per on abans no es trobava mes que petits xampinyonets rosegats, de nul interès per a gourmets exigents.
Ates com està el panorama de les regulacions i que encara fa mandra penjar-se a vies llargues a l’ombra, ens decantem per retornar a la cara oest de la Portella Superior d'Agulles, don ens havíem baixat una vegada per fred intens. Com les garses, animats per la lluentor, ens apropem a la via amb ànims renovats i amb l’idea de resseguir tota la xaparrada fins al cim. No tenim ressenya ni referències de la via i ens en refiem de l’olfacte, afinat per aquestes parets en nombroses cates i tastets, confiats que mes amunt seguirem trobant tresors daurats.
Els primers dos llargs son de la via Directa Eclipse. Una placa Evax (fina i segura) ens posa a prova els digitals i la nostra capacitat de caure en la temptació de fer coses lletges i brutes, i agafar-nos a lo artificial. En Martí es sobreposa a la meva desfeta i es passa el llarg sense tocar ni una cinta, nomes per recuperar-les, salvant l'honor de la cordada en el darrer moment.
La segona tirada es una bavaresa “en construcció”, on unes preses fangoses permeten garratibar per el desplom fins a un suau V que ens deixa a una balma ideal per fer un bivac. Ens caminem un llarg flanqueig fins creuar-la per anar a trobar uns parabolets que ens atrauen com imans. La sortida de la R 2, continuant en clar flanqueig cap a la dreta, ens porta en un curt passatge, de la comoditat horitzontal a la mes absoluta vertical. Amb bona presa, desprès del primer bolet que xapem aviat, ens anirem d’excursió transversal fins al següent, a uns 8 metres. No es molt difícil però per el segon, quant surt d’aquesta R i es desconnecta d’aquesta primera xapa, es troba en una sortida de V i amb la corda totalment horitzontal.... Es d’aquells llargs que es pitjor de segon que de primer. Amb una xapa recuperable pots evitar en gran mesura el pèndul. De la R 3 al cim, superem la bola somital en lliure per un llarg vertical de preses gordes (IV).
Desprès veiem que tot plegat es una mena de integral anomenada la “Senda de los Angeles”. De fet, fas dos llargs de la Directa Eclipse, et creues la Ravic, i vas a buscar el segon i tercer llarg de la via U.E.C. Una via interessant per explorar aquest ombrívol vessant. Per la baixada, ho fem per una via que es diu Ràpel en 60 metres per la cara Est.
Desprès fem un intent a la CADE de la Miranda de les Portelles però núvols foscos i llamps i trons ens fan recular de la primera R, just a punt de tastar la vistosa xemeneia. Un altre dia serà. Per cert! Descobrim que entre el Dauet d’Agulles i la Miranda, hi ha una canal que no apareix en les “sagrades escriptures” i va d’allò mes be, tant per aproximar-se a la CADE com per recular en cas de mal temps.
Ascensió el 19 d'abril 09 a càrrec de Martí Rovira i Carles Canós.
langas.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.