Las joyas de La Pedriza

el dia
Així ens deien uns Pedrizeros: - Os llevais las joyas....-, amb els que varem xerrar una estona, ja relaxats al peu de El Hueso. Ells de la Tito Rolling Bus i nosaltres de la Fulgencio. I si, són realment tres magnífics i emblemàtics riscos de La Pedriza. Encara que n'hi han infinitat de petits canchos i un munt de grans peñas y riscos, disseminats per tot arreu, amb formes, plaques i fissures que fan enamorar-t'hi de cada pedra.


El Pájaro / via Este y Sur Clásica.
El camp base a Canto Cochino i dijous nit, una tranquil·litat total, sis o set furgos, bona lluna, sopar casolà i un mentiroso. Per l'endemà ja havíem format les dues cordades: Uns a la Est i els altres a la Sur Clásica.
A peu de via, els de la Sur, ens juguem el primer llarg a base de pajitas. Em toca, i amb mes vergonya que por, -aquesta vindria més tard-, ara, són dos guapes damisel·les amb les que no he escalat mai i que observen com m'enfilo per 'el jaboncillo' que dona pas al diedre inicial. Toca tastar que és allò que diuen dels quintos pedrizeros...

jaboncillo superat...

M'enganyo al final del diedre i surto per la esquerra, cap a dos anelles, on faig reunió. Això li proporcionarà un extra al llarg que li toca a Romina. Un petit diedre a esquerra, on amb valentia, equilibri i a les palpentes, col·loca un parell de friends, per finalment enganxar una bavaresa d'aquelles de bavejar. Moments de vibrar...
A sota del Escudo, dues fissures ens porta fins a ell. Bea decideix entrar per la de l'esquerra, encara que es veu bastant més vertical. Em toca vibrar de nou, encara que veient-la amb la soltura que va i posant catxarros a tort i dret, em quedo més tranquil. Enganxa un pitó just a sota del Escudo i flanqueig a la dreta per sota del sostre. Pedazo de largo!


Bea catxarreant

Ara ens toca un gran flanqueig cap al esperó de la dreta, i en arribar, col·locar un parell de camalots -tal com ens van aconsellar-, un al costat del altre, perquè a partir d'aquí no hi ha res més. I com diuen moltes resses d'aquest tram: molt expo. No és difícil, i quan divises unes espines dorsals verticals, ja no sembla tant exposat. Ja només queda disfrutar de les tremendes rampes adherents fins al cim, on ens trobem amb els companys que arriben de la Est. I sembla que venen contents....dels sisas que han trobat i dels passatges de la columna de Hércules.


Lluís retant a Hércules

Abans de marxar però, veig a Lluís neguitós i amb més ganes. Ens mirem i em proposa fer un llarguet d'allà prop a la mateixa roca. Venga!....
Escollida la vieta, se'm passa pel cap: -sembla un rampón-. Més de prop, quan l'asseguro, ja vieg que és bastant més vertical, encara que veient-lo com se'l manega, sembla fàcil. Per sort, el vaig provar en top-rop. Al pas crític, vaig caure i amb això una tercera moraleja: La Pedriza no és lo que aparenta.....


Peñalarco / via Fulgencio.
Generalment, totes les referències que es troben d'aquesta penya la presenten com El Hueso. Particularment, em sembla més encertat i bonic denominar-lo com a Peñalarco. I es que quan estem a peu del inmèns arc, ens fa pensar que l'atribut és ben merescut.
Canvis a les cordades. Aquest cop, faig cordada amb Carlos i Lluís amb les noies.
De nou, l'atzar juga amb mi. No solsament serem la primera cordada. També em toca el primer llarg que tant em preocupa, i davant d'un nodrit grup de trepas y pedrizeros. Aquest primer llarg de la xemeneia, o llarg de hueso contra hueso, té el seu que. Estreta i a protegir, em fa treure sang, suor, i llàgrimes no, perquè hagués quedat com un caguetes.



quin patir...

Costa de protegir, degut a que has d'anar alternant de fora a dintre a col·locar catxarros. En total, crec recordar de posar cinc peces més un burí que ens trobem al pas més tens (4 aliens, 1 tascó i 1 burí). En sortir de la xemeneia, una sensació de llibertat m'assalta. Ha estat una mica estressant.....Posteriorment, sento a Carlos amb estufegs com va arribant. Ell és llarg i allò molt estret per a ell. A ella en canvi, ni la sento. Va com peixet a l'aigua...



Romina powered


Ens precedeix els altre trepas amb Romina al timó, que fletxada, arriba a la R tota contenta i amb cara d'haver disfrutat. I clar, menudeta i valenta com és, no m'estranya la seva expressió.
En el segon llarg a càrrec de Carlos i per un despit meu, en faltar-li corda, vola controladament al sisà. Entono el 'mea culpa' i ara ja tinc clara la diferencia entre carajillo y manchado ;). Feia temps que no en prenia cap i el cert es que, crema la gola i deixa el cafè en agua xirri. Un llarg preciós.


Carlos; una flecha en el arco

Tres llargs més de quartos y quintos pedrizeros para gozar i ens deixa al cim de la Peña. I entre blogs i gateres anem sortint d'aquesta gran penya i a peu de via degustem del piscolabis que ens hem guanyat!.
Baixant fem una paradeta al Tolmo. A la banda nord, un gran desplom amb xapes crida l'atenció de Carlos i proposa practicar 'artifo'. Les nenes s'apunten i la resta disfrutem de la brega que els hi dona el desplom.


El Yelmo / via Walkiria.
Per la nit, tocar planificar bé l'endemà. La tornada fins a casa és llarga i ja portem tute. Ens decidim per aquesta mole emblemàtica, situada al centre de la part Oriental de la Pedriza. Només obrir el bareto de Canto Cochino ja hi érem allà degustant un cafè amb llet i unes porras. Esmorcar ràpid, preparatius en deu minuts i ja arranquem cap al camí de la Gran Cañada. Les guies ens parla d'una hora i mitja fins a peu del Yelmo. Naltros i en general la gent, per el que he vist, també triga bastant més.
Originàriament portàvem la idea de la via Yan San Po. En arribar al peu, avistem el muret del 2ºn llarg, que ens preocupa. Un parell de xapes només d'aquest segon llarg i les dotze tocades, ens fa decidir unànimament provar la laja de la Walkiria. Una escalada ràpida y molt divertida ens dona un bon final de festes. Barretes, aigua i foto al cim i rapelem per la Normal, per una instal·lació a uns cinquanta metres, a la dreta de la sortida de la nostra via.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada