Aquest dissabte hem anat a Ordesa a fer la Rabada-Navarro 16 anys desprès de mig fer-la fins la travessia, fugint espantats per uns núvols que ens van fer pensar que seria millor fugir a buscar la canal que hi ha al jardí penjat. Vaja cagada! Es un escape però cap a un final pitjor!
Aquesta vegada varem acabar la via per on toca i es molt mes recomanable, menys exposat i mes segur "fugir" per la via!
I quina via! Cada Rabada que faig acabo pensant en que sempre seré un mindundi al costat d'aquest parell de fora series que eren els manyicos.
No ressenyaré res de la via apart de que es una clàssica que va rebuscat els passatges mes evidents dins de la lògica il·lògica que es enfilar-se per aquest caos de blocs desendreçats. La roca es de bona qualitat encara que fracturada fins el punt de desafiar les lleis mes elementals de la gravetat. Realment es un lloc on t'has d'habituar a força de mirar molt be l'estructura on t'estàs agafant i no pensar-hi gaire. Vist des de sota es irreal, i a mi m'agafen ganes de fugir d'allà. Realment has de fer un esforç i negociar aquells foscos pensaments interiors de "algun dia això anirà avall" amb arguments, "fa molt que hi son, esperem que no caiguin avui". Segur que tothom que escala a Ordesa els ha tingut en alguna ocasió.
julio
Algun passatge esta una mica polit, però res que et condicioni. La via es va fent be, de caire atlètic, després de cada passatge que es posa dur sempre arribes a un bon canto que et dona aire. El grau es d'agafar-t'ho amb perspectiva i pensar on som. El sostre li donen VI B o + segons quina resse. Jo no ho vaig entendre i després d'uns passos fins sortint de la R, vaig passar directament al A0. Llavors es fa, però fa impressió. En els passos mes difícils la varem trobar pitonada però sempre amb alguna sorpreseta que s'arregla posant algun friendly. La resta, has d'anar posant coses al gust.
La travessia per accedir als flanquejos que eviten el tram directe de mitja via, es bestial. No t'acabes de creure que sigui IV, i possiblement ho sigui, però collons, quines pessigolles a la panxa!
Els últims llargs, xemeneies incloses, bestial.
carles
L'endemà excursió de descans que es va convertir en un pateig guapíssim i llarguíssim que, entre la via de dissabte i l'excursió de diumenge, ens varem quedar tous tous. Anem fins a Goriz, creuem a l'altre banda fins les faldes del Tobacor i el rodegem seguint tot el murallam superior d'Ordesa, Fraucata i arribada a Cotatuero. Tornem a fer les clavijas i arribem al bus 8 hores desprès. Les vistes son de primer ordre, en un recorregut aeri que es per entretenir-se i contemplar a lo budista. Ordesa, tot plegat, de lo millor
Us deixo links de picassa, un amb les meves fotos i l'altre amb les del Julio, que amb tota la seva moral de fotògraf amb aspiracions a paparazzi de les roques, es va carretejar una super Nikon reflex per tota la via. Resultat, fotos per avorrir i vuit hores fent la via... En els dos dies en va fer 490!!! Però tranquils, nomes n'he posat un breu selecció de... 70? i això que les de diumenge no en hi ha ni una! Be, allà estan...
julio i carles
Aquesta vegada varem acabar la via per on toca i es molt mes recomanable, menys exposat i mes segur "fugir" per la via!
I quina via! Cada Rabada que faig acabo pensant en que sempre seré un mindundi al costat d'aquest parell de fora series que eren els manyicos.
No ressenyaré res de la via apart de que es una clàssica que va rebuscat els passatges mes evidents dins de la lògica il·lògica que es enfilar-se per aquest caos de blocs desendreçats. La roca es de bona qualitat encara que fracturada fins el punt de desafiar les lleis mes elementals de la gravetat. Realment es un lloc on t'has d'habituar a força de mirar molt be l'estructura on t'estàs agafant i no pensar-hi gaire. Vist des de sota es irreal, i a mi m'agafen ganes de fugir d'allà. Realment has de fer un esforç i negociar aquells foscos pensaments interiors de "algun dia això anirà avall" amb arguments, "fa molt que hi son, esperem que no caiguin avui". Segur que tothom que escala a Ordesa els ha tingut en alguna ocasió.
julio
Algun passatge esta una mica polit, però res que et condicioni. La via es va fent be, de caire atlètic, després de cada passatge que es posa dur sempre arribes a un bon canto que et dona aire. El grau es d'agafar-t'ho amb perspectiva i pensar on som. El sostre li donen VI B o + segons quina resse. Jo no ho vaig entendre i després d'uns passos fins sortint de la R, vaig passar directament al A0. Llavors es fa, però fa impressió. En els passos mes difícils la varem trobar pitonada però sempre amb alguna sorpreseta que s'arregla posant algun friendly. La resta, has d'anar posant coses al gust.
La travessia per accedir als flanquejos que eviten el tram directe de mitja via, es bestial. No t'acabes de creure que sigui IV, i possiblement ho sigui, però collons, quines pessigolles a la panxa!
Els últims llargs, xemeneies incloses, bestial.
carles
L'endemà excursió de descans que es va convertir en un pateig guapíssim i llarguíssim que, entre la via de dissabte i l'excursió de diumenge, ens varem quedar tous tous. Anem fins a Goriz, creuem a l'altre banda fins les faldes del Tobacor i el rodegem seguint tot el murallam superior d'Ordesa, Fraucata i arribada a Cotatuero. Tornem a fer les clavijas i arribem al bus 8 hores desprès. Les vistes son de primer ordre, en un recorregut aeri que es per entretenir-se i contemplar a lo budista. Ordesa, tot plegat, de lo millor
Us deixo links de picassa, un amb les meves fotos i l'altre amb les del Julio, que amb tota la seva moral de fotògraf amb aspiracions a paparazzi de les roques, es va carretejar una super Nikon reflex per tota la via. Resultat, fotos per avorrir i vuit hores fent la via... En els dos dies en va fer 490!!! Però tranquils, nomes n'he posat un breu selecció de... 70? i això que les de diumenge no en hi ha ni una! Be, allà estan...
julio i carles
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.