Pilier Sud de la Dent d'Orlu. Jardins i parabolts

 La Dent d'Orlu és una mole gegantina de granit amb una alçada de 2222m. i un desnivell d'uns 1200 per la seva cara sud dominant el petit i pirenaic poble francès d'Orlu, a prop d'Ax lesThermes. Ja fa temps hem anat escalant a les divertides (i no tan divertides) plaques de la cara Est i també a la molt aconsellable via de la cara Sud, Les Enfants de les Dalles de900m. La roca granítica acostuma a ser d'una molt bona adherència i normalment és una escalada per "slabs", confiant sempre en els peus de gat.

Doncs, bé la complicació d'escalar a la cara Sud i degut a la llargada de les vies és la tornada, que representa una excursió de 2 hores llargues per terreny no massa fàcil i conegut. Això si no us munteu un sistema de 2 cotxes, un a Orlu i l'altre al vessant de la cara N. I així va ser quan vam saber que el Pau i l'Ester anaven el dissabte a escalar una via de la cara E, concretament una que es diu: Es Poulit l'Enfant que pel que deien es pot recomanar.

Una vegada muntat el sistema de rescat, preparem el material a prop del cartell que indica Face Sud i cap amunt en mig d'un bosc de fagedes bastant dens, a on a la primera de canvi ja ens perdem. Sort de d'intuïció del Jesús que fa que mes amunt i en mig d'una clariana tornem a trobar el camí que ara ja trobem mes fitat fins a prop del començament de la via, encara que la primera tirada tampoc es fàcil de trobar. Aquest serà la tònica del dia, anar navegant en mig d'aquell Oceà de roca, salpicat per un munt d'ingrats jardins que fa que quasi necessitéssim un GPS per anar trobant la via quan arribava en aquests interminables i emprenyadors jardins.

Sort, SORT de la magnífica ressenya del Luichy publicada a Onaclimb perquè amb la minimalista ressenya del Pouliquen encara hi seriem. Hi va haver moments d'un cert aclaparament, ja que la tirada 7a. ens va costar molt de trobar, en mig d'un d'aquests jardins, que dic, bosc tupit, per a on seguia la via. Al final i com sempre passa, quan ja no li veus el futur, veus allà dalt, lluny, en mig d'un extraplom negre i humit un solitari però indicador parabolt. Sort també dels parabolts si no quina conya per trobar tot això i ademes anar-ho equipant. Home, he llegit a Internet un comentari que deia que si la Dent fos totalment vertical, tindríem al Pirineus, aquí al costat de casa, un autèntic Capitan. Però no, és el que hi ha, que no està gens malament.

I parlant de jardins, cal anomenar el jardinet a partir de la tirada 9a. que sembla la pujada a les Agudes del Montseny, amb grimpada i tot. Ah, i no caiguessis pas!. Els 2 de la cordada amb llaçades al coll per unes pendents d'herba que ja m'hagués agradat tenir un piolet. Aquí recomanem no anar a ficar-se a dins de la canal a l'altre banda de la petita aresta rocosa.

Recordeu, aneu remuntant sempre per sobre de l'aresta fins a trobar uns pins enormes ben visibles des de lluny. Aquest lloc marca mes o menys 1/3 de la via, i ja estàs gratinat pel sol, tens poca aigua i estàs envoltat de roca (i jardins) per tot arreu i la sensació que tens (al menys la meva) és, com t'ho diria?, d'aclaparament total i és aquí a on vaig practicar amb la teoria del metre quadrat per sobreviure mentalment.

Aquestes vies tan llargues, el Pilier Sud amb jardins, tirades de roca fantàstica i l'interminable Aresta Est suma uns 1640m., son una autentica escola d'aprenentatge de vida. M'explicaré, abusant de la vostre paciència.

Quan estàs en mig d'aquest fregat has d'aprendre a controlar les teves emocions, a no deixar-te imposar pel ambient, a anar fent, de "mica en mica", a no pensar massa, a tenir fe (de que tot anirà be), a no ser fatalista, a mirar de gaudir del moment, en definitiva a aprendre a tenir coratge. Ah!, els que ja en teniu de per si, no sabeu el que teniu, el regal que us va tocar al nàixer!. Els altres dels mortals hem de saber com aprendre'n.

Per això dic que la muntanya i sobre tot l'escalada és una autentica font de vida i escola d'aprenentatge. Aneu al Pilier Sud de la Dent i sabreu del que parlo, amics.

Quan estàs arribant al cim de la Main, que és una agulla separada de la dent per una estreta i aèria aresta rocosa, LaTaillante, tot ja agafa un aire majestuós, d'alta muntanya, regne mes la roca que les herbes, i un parells de trons et diuen que t'espavilis que estàs de mes allí, que no has corregut prou i es fa tard.

Els records, que ja mai se'm oblidaran (aquesta gràcia és la que té aquest esport), que tinc de l'arribada als blocs somitals de LaMain, l'aresta rocosa d'aquesta, el rappel i la visió espectacular de La Taillante, fan que segueixi totalment enganxat en aquesta droga.

.

No sé si mai me'n podré sortir.

Ajudeu-me, amics a NO desenganxar-me'n. En Vosaltres encomano el meu esperit.

Cròniques des del pou. Joan Miquel

Dissabte, 21 de Juny de 2008.

L'Ariege. Pirineu Frances. Dent d'Orlu.

Pilier Sud, 1640m. fins al cim de la Dent. 6a. Molts jardins, massa.

Material: poc pes, 10 cintes allargables, bagues pels arbres i reunions i 3 o 4 friends mitjans per la sortida cap a la Dent. I sobre tot molta aigua.

Horari via: 10h, cotxe-cotxe 12h. gràcies al equip de rescat format pel Pau i l'Ester.

Cordada:  Jesús Alejandre i Joan Miquel Horrillo.