L'edat de ferro o el somni d'un romanès

Estrany. Així ha sigut per a mi com ha començat el cap de setmana. Cada cop em sento més estrany al mon de la muntanya. Més vell i passat de moda. Mentre els companys porten dies consultant webs, radars, previsions meteorològiques de tot tipus i en conseqüència no paren de fer i desfer plans en funció de les previsions, jo només miro d'il.lusionar-me amb una excursió. Miro de trobar un lloc on a més de fer il·lusió permeti adaptar-se al possible anunciat mal temps. Proposo llocs i idees però els companys només paren atenció al meteocat. Ara resulta que les meves il·lusions excursionistes venen dirigides des de la Generalitat. Miro d'adaptar-me a aquests nous temps i renuncio al que havia fet sempre: Sortir cap on desitjava anar i adaptar-me a la climatologia com un element més de l'excursió. Adaptar-me fins al punt de renunciar si la cosa es confirma tant dolenta...però això si, amb la complicitat dels companys que ens portarà, a més d'un bon esmorzar, un reforçament d'aquest somni en forma d'un desig per a una nova escalada. En definitiva bajanades romàntiques que no interessen absolutament a ningú. Avui hem d'anar per feina. Si sortim ho hem de rentabilitzar com sigui i a on sigui i el que sigui. Això si, que no baixi del 6a.

Amb aquesta filosofia afegida a la també molt pràctica manera del "last minute" ens trobem cinc companys (perdó, quatre i una companya). Vam quedar ahir a les onze del vespre (de seguir així aviat quedarem "on line") i sortim sense saber on anar, encara fent càbales dels darrers informes del meteocat. Som pràctics i posats a no saber on anar millor no fem quilòmetres...i ens quedem a Montserrat. Esmorzem i tornem al cotxe...i encara no sabem on anem. Em venen a la memòria les meves reflexions sobre el perquè escalo i veig clarament que esgarrapar parets només per entrenar i perquè és festa i "toca"... no és el que desitjo. És més no entenc l'esforç i el risc perquè si. A mi em cal justificar-me. Em cal una il·lusió que m'expliqui el perquè...i avui aquesta il·lusió està ben aigualida pel meteocat (no pas pel cel). Així em sembla que el més coherent és avui renunciar a escalar i com que no deixo penjat a ningú (al contrari, permeto cordades de dos) decideixo deixar-ho per un altre dia.

He quedat a Andorra, i encara que he quedat al vespre penso en anar-hi anant i si pel camí el temps no és tant dolent com anuncien... Efectivament a Oliana el cel està cobert però tot està ben sec. Sembla que hi plourà, vaja això és el que està anunciat i amb aquest cel... però m'animo a caminar una mica i a superar l'edat de pedra per entrar a la de ferro. Ja ho veus: Comences agafant-te a un mosquetó en un pas difícil i acabes agafat a un cable de més d'un quilòmetre!

Hi ha gent que tampoc s'ha arrugat amb les previsions. Gent a la ferrata però també escalant al Pirata Solitari.

De la ferrata no cal que en digui res, oi? Ja la deveu conèixer tots. Jo no havia fet el tram superior i està bé. Però quan de cable i ferro...quina inversió i quina feinada! Ara només cal que a cap romanès se li acudeixi apropiar-se tota la ferralla per vendre-la en algun mercadillu.

Torno xinu-xano al cotxe i tiro cap Andorra on no hi cau ni una gota fins ben entrada la nit... Un cop més m'he demostrat que a vegades el cor és més potent que el seny, encara que soc mes aviat partidari de fer cas al cor però amb seny.

RESUM

dissabte,31 de maig de 2008

Alt Urgell. Torre de Lleida

via Ferrata Regina. 1040m MD (classificació de ferrates)

Material: Hi ha un cartell que obliga a portar de tot i més, però de fet amb un sistema d'autopretecció n'hi ha prou.  La via està excel·lentment equipada i tot en perfecta estat. Les preses naturals (poques) rellisquen una mica.

Horari: unes tres hores cotxe-cotxe però si es fan cues o es va colla la cosa es pot allargar molt.

Cordada: Pere-Joan Bosch