-Compte, compte, pedraaa!!!- crida el meu company, uns 20 metres més amunt.
En fraccions de segon, l'instint em diu que no tindré temps d'aixecar el cap, mirar per on cau el roc i apartar-me; així doncs, neguitós, m'arrapo a la roca esperant l'impacte d'un moment a l'altre i en qualsevol lloc del meu cos. Un cop molt fort i sec es produeix sobre el meu cap i la pedra segueix la seva trajectòria vertiginosa cap al fons de l'abisme. El casc!. M'ha salvat el casc!.
-Estic bé, estic bé, una mica atordit, però em refaré aviat!.- crido per animar-los.
Avui promet ser un dia difícil.
Som als començaments de la via i ja estem perduts. En mig d'aquell mar de pedra, navegant sense saber massa cap a on, ens trobem en un punt en el que no veiem cap indici de la continuació de l'itinerari.
Per arribar a peu de paret, hem hagut de baixar en ràpel per uns llocs salvatges, extraplomats, que sabíem que no podríem tornar a remuntar. Per tant, a partir d'aquí, l'única opció serà sortir per dalt després de 700 metres de dura ascensió d'una paret amb la roca molt precària. En un principi crèiem que aniríem depresa, ja que tant els meus companys com jo estem acostumats a escalar ràpids, però la dolenta qualitat de la roca fa que, en cada pas, temptejant i provant les preses, ens anem assegurant que allà on ens agafem sigui prou ferm. I si, a més, ens anem perdent?
El temps tampoc ens acompanya. Un vent gelat ens fa adonar de la forta negror que se'ns ve al damunt. Ja hi som, ja la tenim aquí. Una resplendor, el llamp que cau i comptem els segons fins a sentir el tró. Són 9 segons. Ara, encara és lluny, és a 3 kms. Però sabem que aviat serem al mig de la festa i dels focs d'artifici. Hem de córrer, com sigui, però ens hem d'afanyar si no volem que ens agafi la tempesta amb tota la seva força.
Per sort, hem tornat a trobar l'itinerari, anem trobant les assegurances fixes i les reunions muntades. Hem agafat un bon ritme i aconseguim anar més depresa. Però això no impedeix que el darrer llarg de 40 metres l'acabem fent en mig d'una forta pluja i amb llamps i trons per tot arreu. És la "mascletà" total. Ens omple una forta pudor de sofre i els pocs cabells que ens queden se'ns posen de punta.
Per fi, ens trobem dalt del cim els quatre companys, sacsejats pel temporal. Hem de fer alguna cosa. Ara no podem baixar. Ens hem de posar fora de perill.
-Hem de llançar tot el material, tot el ferro lluny de nosaltres! -crida un, esgargamellant-se.
Lliguem tot el que portem a la punta d'una de les cordes, la fixem i mentre els altres tres s'arrauleixen dins d'un forat de la roca, on només hi caben dos, jo agafo tot el paquet disposat a llançar-lo avall. En aquell precís moment, i això és el que després m'explicaran, ja que no me'n recordo de res, un llamp impacta a pocs metres de mi, l'ona expansiva m'aixeca i em rebolca per terra, llançant-me com si fos una titella. Quedo inconscient fins que els meus companys em recullen i em porten dins del petit forat bipersonal. He tingut una sort immensa. Podríem dir que he tornat a nàixer. M'hagués pogut quedar rostit com un pollastre.
Atapeïts com sardines allí dins, assistim a l'espectacle esgarrifós dels elements desencadenats. Llamps per aquí, llamps per allà, trons ensordidors, vents huracanats, pluja, després pedra.... la Natura està molesta amb nosaltres i sembla disposada a foragitar-nos del seu reialme.
Ja ho dèiem que avui seria un dia difícil, però tot està bé si acaba bé i mica en mica la tempesta va anar marxant cap altres indrets. Sortim de la llauna de pedra, recuperem el material penjant de la corda i molt atordits però contents d'haver sobreviscut, emprenem el camí del descens.
Ara encara és aviat per fer-nos la pregunta:
-Els nostres ulls voldran seguir albirant altres horitzons?.
Sí, segur que sí, però en dies més fàcils.
Joan Miquel.
En fraccions de segon, l'instint em diu que no tindré temps d'aixecar el cap, mirar per on cau el roc i apartar-me; així doncs, neguitós, m'arrapo a la roca esperant l'impacte d'un moment a l'altre i en qualsevol lloc del meu cos. Un cop molt fort i sec es produeix sobre el meu cap i la pedra segueix la seva trajectòria vertiginosa cap al fons de l'abisme. El casc!. M'ha salvat el casc!.
-Estic bé, estic bé, una mica atordit, però em refaré aviat!.- crido per animar-los.
Avui promet ser un dia difícil.
Som als començaments de la via i ja estem perduts. En mig d'aquell mar de pedra, navegant sense saber massa cap a on, ens trobem en un punt en el que no veiem cap indici de la continuació de l'itinerari.
Per arribar a peu de paret, hem hagut de baixar en ràpel per uns llocs salvatges, extraplomats, que sabíem que no podríem tornar a remuntar. Per tant, a partir d'aquí, l'única opció serà sortir per dalt després de 700 metres de dura ascensió d'una paret amb la roca molt precària. En un principi crèiem que aniríem depresa, ja que tant els meus companys com jo estem acostumats a escalar ràpids, però la dolenta qualitat de la roca fa que, en cada pas, temptejant i provant les preses, ens anem assegurant que allà on ens agafem sigui prou ferm. I si, a més, ens anem perdent?
El temps tampoc ens acompanya. Un vent gelat ens fa adonar de la forta negror que se'ns ve al damunt. Ja hi som, ja la tenim aquí. Una resplendor, el llamp que cau i comptem els segons fins a sentir el tró. Són 9 segons. Ara, encara és lluny, és a 3 kms. Però sabem que aviat serem al mig de la festa i dels focs d'artifici. Hem de córrer, com sigui, però ens hem d'afanyar si no volem que ens agafi la tempesta amb tota la seva força.
Per sort, hem tornat a trobar l'itinerari, anem trobant les assegurances fixes i les reunions muntades. Hem agafat un bon ritme i aconseguim anar més depresa. Però això no impedeix que el darrer llarg de 40 metres l'acabem fent en mig d'una forta pluja i amb llamps i trons per tot arreu. És la "mascletà" total. Ens omple una forta pudor de sofre i els pocs cabells que ens queden se'ns posen de punta.
Per fi, ens trobem dalt del cim els quatre companys, sacsejats pel temporal. Hem de fer alguna cosa. Ara no podem baixar. Ens hem de posar fora de perill.
-Hem de llançar tot el material, tot el ferro lluny de nosaltres! -crida un, esgargamellant-se.
Lliguem tot el que portem a la punta d'una de les cordes, la fixem i mentre els altres tres s'arrauleixen dins d'un forat de la roca, on només hi caben dos, jo agafo tot el paquet disposat a llançar-lo avall. En aquell precís moment, i això és el que després m'explicaran, ja que no me'n recordo de res, un llamp impacta a pocs metres de mi, l'ona expansiva m'aixeca i em rebolca per terra, llançant-me com si fos una titella. Quedo inconscient fins que els meus companys em recullen i em porten dins del petit forat bipersonal. He tingut una sort immensa. Podríem dir que he tornat a nàixer. M'hagués pogut quedar rostit com un pollastre.
Atapeïts com sardines allí dins, assistim a l'espectacle esgarrifós dels elements desencadenats. Llamps per aquí, llamps per allà, trons ensordidors, vents huracanats, pluja, després pedra.... la Natura està molesta amb nosaltres i sembla disposada a foragitar-nos del seu reialme.
Ja ho dèiem que avui seria un dia difícil, però tot està bé si acaba bé i mica en mica la tempesta va anar marxant cap altres indrets. Sortim de la llauna de pedra, recuperem el material penjant de la corda i molt atordits però contents d'haver sobreviscut, emprenem el camí del descens.
Ara encara és aviat per fer-nos la pregunta:
-Els nostres ulls voldran seguir albirant altres horitzons?.
Sí, segur que sí, però en dies més fàcils.
Joan Miquel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.