Aquest cop, calia treure’m els demonios i que millor fórmula que deixar anar el cuquet, que ja feia temps duia al cap i de provar una solitària. Si, ja se que per els que teniu el cul pelat de fer-ho, això es una xorrada. Encara que estic segur que per tots, és com el primer petó. No s’oblida.
Agafant notes d’aquí i d’allà, col·legues, blogs...., i cada vegada que tocava amb qualsevol aspecte del tema, s’anava format, amb més força la idea de veure’m sol davant la paret. I la festa, era la candidata idònia.
Em preocupava força la corda. Bucles, pes de la mateixa, acabar fet pols de donar-me corda. La nit anterior amb els preparatius, ja ho vaig veure clar. Ho faria amb motxilla. Vaig recordar, un dia de rius amb MTOCanyoning, amb quina destresa Toni, muntava els ràpels. I el millor, quina forma més ràpida i neta de recollir-ho tot.
ambient de primera
El segon punt clau: autoasegurar-me. Li vaig copiar la idea a Santi. Solsament que el meu gri-gri és diferent, i vaig practicar-li un parell de forats de 3mm, en el plàstic que fa de separador. Allà on la corda no toca. Finalment i un cop muntat, l’aparell es mantenia sempre a la mateixa posició i l’entrada i sortida de corda ho feia gairebé de forma natural. Només calia que estirés una mica de la que duia a la motxilla i ella sola lliscava per l’aparell. No m’he instruït ni he preguntat sobre la formula ideal, segurament n’hi han moltes més. A mi aquesta m’ha anat de perles.
Tot d’una, carregat com un dimoni, tocar els primers cantos i mirar enrere per veure només el trist nus com s’agafa amb passió a la R i tu a l’altre extrem..., una barreja de sensacions inexplicables. Alegria, por, solitud, incertesa, triomf, bogeria...
Vaig entrar amb una mica de fred, tot i que en acabar l'artifo, ja anava calent, només anava pensant que havia de fer-lo de nou i això encara em produïa més calor. Tres llargs més, ja amb samarreta i disfrutant com un poseso. Quedava la guinda. Ole Paca!.
disfrutant del anticicló
07/02/2010 - peladet/festa del paca
jesús
Agafant notes d’aquí i d’allà, col·legues, blogs...., i cada vegada que tocava amb qualsevol aspecte del tema, s’anava format, amb més força la idea de veure’m sol davant la paret. I la festa, era la candidata idònia.
Em preocupava força la corda. Bucles, pes de la mateixa, acabar fet pols de donar-me corda. La nit anterior amb els preparatius, ja ho vaig veure clar. Ho faria amb motxilla. Vaig recordar, un dia de rius amb MTOCanyoning, amb quina destresa Toni, muntava els ràpels. I el millor, quina forma més ràpida i neta de recollir-ho tot.
ambient de primera
El segon punt clau: autoasegurar-me. Li vaig copiar la idea a Santi. Solsament que el meu gri-gri és diferent, i vaig practicar-li un parell de forats de 3mm, en el plàstic que fa de separador. Allà on la corda no toca. Finalment i un cop muntat, l’aparell es mantenia sempre a la mateixa posició i l’entrada i sortida de corda ho feia gairebé de forma natural. Només calia que estirés una mica de la que duia a la motxilla i ella sola lliscava per l’aparell. No m’he instruït ni he preguntat sobre la formula ideal, segurament n’hi han moltes més. A mi aquesta m’ha anat de perles.
Tot d’una, carregat com un dimoni, tocar els primers cantos i mirar enrere per veure només el trist nus com s’agafa amb passió a la R i tu a l’altre extrem..., una barreja de sensacions inexplicables. Alegria, por, solitud, incertesa, triomf, bogeria...
Vaig entrar amb una mica de fred, tot i que en acabar l'artifo, ja anava calent, només anava pensant que havia de fer-lo de nou i això encara em produïa més calor. Tres llargs més, ja amb samarreta i disfrutant com un poseso. Quedava la guinda. Ole Paca!.
disfrutant del anticicló
07/02/2010 - peladet/festa del paca
jesús
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.