Buscant, buscant, una vieta xula a sant Joan d'en Miquel Blanco, vaig a anar a parar a la pàgina de Ferran Rodríguez i ves per on , que a més de poder veure el seu currículum, trobem algunes ressenyes força interessants. Entre elles la de Racons d'I•lusions, oberta per en Miquel i ell, que és just la que anava buscant.
Potser va ser el nom, que en un primer moment em va atraure. Un cop mirada la ressenya, l’entorn i els seus autors, vaig pensar en enganyar a algú.
Quin millor candidat i ocasió que en Santi, que ens ho vam muntar el pont consti+puri i gaudir d’uns dies l'Alt Urgell. Camp base a Organyà.
Allà i amb l’hospitalitat del seus veïns, caldria destacar sobretot, a un xicot força interessant, David. Des de primer moment ja ens va clixar i ens ofereix la millor taula que te a casa seva. Desprès vindrà l’escudella i el tall.
Entre plats, anem comentant amb ell, temes diversos d’escalada i de les escoles que tenen a la zona. Ja ho tenia sentit, el que no pensava que n’hi hagués tanta moguda d’esportiva i així de bona. No m’estranya el trasiego de personal d’arreu d'Europa que passen per allà. Un altre dia amb més calma, ens mostra alguns projectes a nivell de promoció de l’entorn, de la oferta esportiva i la problemàtica d’una mínima financiació. Encara que amb l’empenta que mostra, tot això tard o d’hora, donarà els seus fruits.
Ah, si, la via....
Guapa, guapa. Tot i que en Santi gairebé em va obligar a posar al llibre de piulades d'Oliana 'no se la recomanaria ni a mi mejor enemigo'. A mi em va agradar força.
Caràcter via: Ja al primer llarg, vaig perdre en algun foradet coral·lino, l’embenat que portava en un dit, i el col·lega sagnant d’un dit de com tallava la roca. Calia vigilar molt per no ferir-te.
Amb una mica de magnesi i uns minuts d’espera i no tibar, sembla que allò para i li toca el següent llarg. Se’l mira amb cara de 'poca broma'. D’aquells llargs que penses, si patino m’encén com un misto. La roca fa mal i has de vigilar de no apretar gaire per no fer-te’n mes. Un llar bestial de maco que és.
En agafar el relleu, no vaig poder baixar la guàrdia, pensava per mi, 'joder, hasta los cuartos son difíciles'.
I la perla, desprès del jardí. Que us haig d’explicar, un cop llegit fins aquí i desprès de dir-li 'perla'.
Racons d'il·lusions (Ressenya de Ferran Rodriguez)
Jesús
Potser va ser el nom, que en un primer moment em va atraure. Un cop mirada la ressenya, l’entorn i els seus autors, vaig pensar en enganyar a algú.
Quin millor candidat i ocasió que en Santi, que ens ho vam muntar el pont consti+puri i gaudir d’uns dies l'Alt Urgell. Camp base a Organyà.
Allà i amb l’hospitalitat del seus veïns, caldria destacar sobretot, a un xicot força interessant, David. Des de primer moment ja ens va clixar i ens ofereix la millor taula que te a casa seva. Desprès vindrà l’escudella i el tall.
Ah, si, la via....
Guapa, guapa. Tot i que en Santi gairebé em va obligar a posar al llibre de piulades d'Oliana 'no se la recomanaria ni a mi mejor enemigo'. A mi em va agradar força.
Caràcter via: Ja al primer llarg, vaig perdre en algun foradet coral·lino, l’embenat que portava en un dit, i el col·lega sagnant d’un dit de com tallava la roca. Calia vigilar molt per no ferir-te.
Amb una mica de magnesi i uns minuts d’espera i no tibar, sembla que allò para i li toca el següent llarg. Se’l mira amb cara de 'poca broma'. D’aquells llargs que penses, si patino m’encén com un misto. La roca fa mal i has de vigilar de no apretar gaire per no fer-te’n mes. Un llar bestial de maco que és.
En agafar el relleu, no vaig poder baixar la guàrdia, pensava per mi, 'joder, hasta los cuartos son difíciles'.
I la perla, desprès del jardí. Que us haig d’explicar, un cop llegit fins aquí i desprès de dir-li 'perla'.
Racons d'il·lusions (Ressenya de Ferran Rodriguez)
Jesús
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.