Informo d’una segona via oberta a la cara S.O. de la Punta Cap deth Malh (2585 m) de la Cresta de Crabèra, a la Val de Toran. L’hem batejat Esperó del mussol, té uns 350 m de desnivell (470 m aprox. de recorregut) i una dificultat global de BD+, amb dos llargs més difícils a la part superior (IV/IV+ i un pas de V-). La roca és esquistosa, de qualitat mediocre, però força acceptable en els trams més difícils. Aconsellem dur un joc de tascons, 3 o 4 friends i bagues llargues.
L’obertura dues setmanes abans, amb el Joan Jover, de l’Esperó del segle a la mateixa muralla (no és ben bé una paret), em va animar a intentar amb el meu fill l’atac d’un esperó situat més a la dreta i d’aparença assequible. Amb la lliçó ben apresa de l’altra vegada, el dimarts 4 d’agost anem a dormir a dalt de la Coma d’Arbe, al costat d’un doll d’aigua i gairebé a sota mateix de la via, des d’on tenim la sort de poder gaudir d’una posta de sol espectacular, d’aquelles que de tant en tant regala la muntanya, lentes i denses.
Posta de sol des de la Coma d’Arbe (foto: Jaume Llanes)
L’endemà ens llevem a punta de dia i ens enfilem per una canal herbosa (hem deixat un pitó en un ressalt a la dreta de l’entrada de la canal), amb un segon llarg delicat per la combinació d’herba i roca. L’itinerari no es defineix clarament fins al “mussol”, on arribem sense dificultat. Escalem el relleu pel darrere, per una xemeneia que ens deixa en un esperó inconfusible. La calor apreta de valent, però avancem sense dificultat (III). En l’últim terç de l’itinerari s’aixeca un doble ressalt molt més vertical que ens demana més d’atenció. Ataquem primer un gendarme de tonalitats taronjoses pel fil mateix (IV) i accedim a una petita bretxa, des d’on superem un mur amb un pas de IV+. En un segon llarg més exigent (IV+, amb un pas de V-), hi deixem un clau. Al final del ressalt s’acaben les dificultats i només queda una grimpada (II) fins al cim. En total, hi hem esmerçat cinc hores i mitja a un ritme tranquil, deixant-nos embadalir pel paisatge extraordinari que tenim a vista: els estanys de Liat a vol d’ocell, l’amuntegament de punxes rocoses del Pirineu català, els massissos de tres mil de la Maladeta i Lys... indescriptible.
L’aproximació es fa des del refugi d’Era Honeria fins al Barratge de Sant Joan de Toran (petit embassament artificial on es pot arribar en cotxe si disposeu de tot terreny o no teniu escrúpols amb les màquines), es continua per bon camí per les Gòrges d’Ermèr fins al replà d’Es Grauèrs. Abans que el camí travessi el riu, s’ascendeix l’evident Coma d’Arbe (es troben algunes fites i un camí intermitent) fins a un moment en què la fondalada esdevé plana i es troba un doll d’aigua, sota mateix de la paret. Aquí hi ha un bon lloc per fer bivac.
Per baixar, des de la Punta Cap deth Malh es va a buscar la cresta herbosa que duu al Tuc Blanc. S’evita el seu conus final pels herbeis del vessant nord i s’enllaça amb la carena E del mateix cim, que s’ajeu fins al Pòrt d’Arbe. En comptes d’arribar al Pòrt, cal dirigir-se a la sortida de les aigües del primer estanyol, on, cap a l’oest, comença una cornisa enlairada i paral•lela a la Coma d’Arbe (fites). Al final del flanqueig, es baixa a la coma per una canal rocosa que s’ha de desgrimpar (I / II). En poc temps s’arriba al bivac.
Cartografia: Val de Toran (Val d’Aran). Ed. Piolet, 2009.
Ascensió realitzada per Martí Llanes i Jaume Llanes el 5 d’agost de 2009.
Jaume Llanes
Esperó del mussol (foto: Jaume Llanes)
L’obertura dues setmanes abans, amb el Joan Jover, de l’Esperó del segle a la mateixa muralla (no és ben bé una paret), em va animar a intentar amb el meu fill l’atac d’un esperó situat més a la dreta i d’aparença assequible. Amb la lliçó ben apresa de l’altra vegada, el dimarts 4 d’agost anem a dormir a dalt de la Coma d’Arbe, al costat d’un doll d’aigua i gairebé a sota mateix de la via, des d’on tenim la sort de poder gaudir d’una posta de sol espectacular, d’aquelles que de tant en tant regala la muntanya, lentes i denses.
Posta de sol des de la Coma d’Arbe (foto: Jaume Llanes)
L’endemà ens llevem a punta de dia i ens enfilem per una canal herbosa (hem deixat un pitó en un ressalt a la dreta de l’entrada de la canal), amb un segon llarg delicat per la combinació d’herba i roca. L’itinerari no es defineix clarament fins al “mussol”, on arribem sense dificultat. Escalem el relleu pel darrere, per una xemeneia que ens deixa en un esperó inconfusible. La calor apreta de valent, però avancem sense dificultat (III). En l’últim terç de l’itinerari s’aixeca un doble ressalt molt més vertical que ens demana més d’atenció. Ataquem primer un gendarme de tonalitats taronjoses pel fil mateix (IV) i accedim a una petita bretxa, des d’on superem un mur amb un pas de IV+. En un segon llarg més exigent (IV+, amb un pas de V-), hi deixem un clau. Al final del ressalt s’acaben les dificultats i només queda una grimpada (II) fins al cim. En total, hi hem esmerçat cinc hores i mitja a un ritme tranquil, deixant-nos embadalir pel paisatge extraordinari que tenim a vista: els estanys de Liat a vol d’ocell, l’amuntegament de punxes rocoses del Pirineu català, els massissos de tres mil de la Maladeta i Lys... indescriptible.
En l’últim terç de l’Esperó del mussol
L’aproximació es fa des del refugi d’Era Honeria fins al Barratge de Sant Joan de Toran (petit embassament artificial on es pot arribar en cotxe si disposeu de tot terreny o no teniu escrúpols amb les màquines), es continua per bon camí per les Gòrges d’Ermèr fins al replà d’Es Grauèrs. Abans que el camí travessi el riu, s’ascendeix l’evident Coma d’Arbe (es troben algunes fites i un camí intermitent) fins a un moment en què la fondalada esdevé plana i es troba un doll d’aigua, sota mateix de la paret. Aquí hi ha un bon lloc per fer bivac.
Per baixar, des de la Punta Cap deth Malh es va a buscar la cresta herbosa que duu al Tuc Blanc. S’evita el seu conus final pels herbeis del vessant nord i s’enllaça amb la carena E del mateix cim, que s’ajeu fins al Pòrt d’Arbe. En comptes d’arribar al Pòrt, cal dirigir-se a la sortida de les aigües del primer estanyol, on, cap a l’oest, comença una cornisa enlairada i paral•lela a la Coma d’Arbe (fites). Al final del flanqueig, es baixa a la coma per una canal rocosa que s’ha de desgrimpar (I / II). En poc temps s’arriba al bivac.
Cartografia: Val de Toran (Val d’Aran). Ed. Piolet, 2009.
Ascensió realitzada per Martí Llanes i Jaume Llanes el 5 d’agost de 2009.
Jaume Llanes
Hola Jordi, No tesveris, lespècie aquest que dóna nom a lesperó es troba a totes les alçades. Nhi ha un un exemplar, per exemple, a la cresta de Tumeneia, que li dieun el Mussol de Tumeneia. També hi ha gats, corbs, i altres animals petrificats per dalt de les muntanyes. Si vols que tenviï una foto lateral de lesperó, veuràs ben clar de què parlo. Crec que en la foto de la ressenya també es fa palès que només pot tractar-se dun gendarme amb forma de mussol i no dun ésser viu. Una altra vegada miraré de ser més pedagògic.
ResponElimina