Montserrat segueix sent una caixa de sorpreses malgrat el temps que fa que hi seguim anant i malgrat els intents de foragitar-nos amb prohibicions, de tornar-nos a introduir les cabres autòctones montserratines (?) i a considerar-nos com un virus a suportar, seguim recorrent els seus plecs i les seves agulles, passem per les seves pedres i posem llavors a les seves cicatrius. Ja vindran temps de tanques i peatges. Avui és en nom de la ecologia, demà no se li sabrà trobar un altre argument i en nom de Deu, una copia de les boniques i ecològiques xarxes protectores del cremallera ens barraran el pas.
Mentrestant en aquest pobre, trist, anàrquic i dissortat col-lectiu seguirem ocupats en les nostres lluites intestines. Mentre ens tanquen avui Montserrat, demà Oliana i passat demà Montrebei, nosaltres seguirem discutint si anem amb malles o calça curta, si posem spits o ho deixem a l'aventura. Si aquell m'ha mirat malament o em vol treure a ballar.
Què hi farem, però Montse que maca que ets!. I quants membres que hi som del FAM (Famèlics d'Amor per la Montse)!.
I abans que et tanquin jo vull seguir, mentre pugui, sentint les teves olors de farigola i de romaní, abraçar-me a les teves alzines, perdre'm sota el teu llençol verd, pujar a les teves agulles i acollonir-me quan estàs de mala llet. Montse, no canviïs mai!.
I així, fugint de les prohibicions, del fals trencalòs, de la cabra autòctona, del mató i de les fires populars , ens plantem a dalt de Sant Joan i en comptes d'anar pel camí normal i transitat dels Gorros, anem a cercar a l'altre banda un món nou per nosaltres, però vell com el temps. Un món sense campanes ni sorolls civilitzats. I ens sorprèn gratament de trobar en mig de Montserrat, relativament aprop i a pocs metres en linea recta del bulliciós, sorollós i comercial entorn del Monestir, un lloc encara tant salvatge, feréstec, inhòspit i poc recorregut, per ara, com pot ser el sector anomenat de La Plantació. Un lloc a on les poques traces de l'home competeixen amb les dels senglars, els camins son fugissers i el bosc té vida propia, a on et sents engolit per la manta verdosa i les arrels et fan ensopegar amb l'afany de no deixar-te escapolir.
És en indrets com aquests què pots fugir de tu mateix, del què et persegueix, de les teves angoixes, de les crisis per l'ambició de l'home. Aquí pots arribar a oblidar allò què et mossega l'anima, encara que sigui per pocs instants. Sembla mentida el què pot arribar a fer la Montse per tu.
I així ha sigut des que érem petits, quan no hi havien cabres i volíem ser aprenents i amb tota l'il-lusió intentàvem descobrir els teus secrets, per nosaltres, ben amagats. I ara, encara que ja no en queden gaire de secrets ni racons amagats, al menys en la nostre ment seguirem posant aquella il-lusió i empenta juvenil per no caure en el desànim i l'abandó.
Joan Miquel.
Diumenge 10 de Maig de l'any de la Crisi i de la Grip Guarra (CGG)
Roca de Sant Cugat, via Territori Dakota, 100m. 6a. Només cintes.
Roca de Sant Cugat, via Conxita Garcia, 110m. 6a. Només cintes.
Cordada: Jesús Alejandre i Joan Miquel Horrillo
Mentrestant en aquest pobre, trist, anàrquic i dissortat col-lectiu seguirem ocupats en les nostres lluites intestines. Mentre ens tanquen avui Montserrat, demà Oliana i passat demà Montrebei, nosaltres seguirem discutint si anem amb malles o calça curta, si posem spits o ho deixem a l'aventura. Si aquell m'ha mirat malament o em vol treure a ballar.
Roca de sant Cugat i Agulla del Patchwork(primer pla)
Què hi farem, però Montse que maca que ets!. I quants membres que hi som del FAM (Famèlics d'Amor per la Montse)!.
I abans que et tanquin jo vull seguir, mentre pugui, sentint les teves olors de farigola i de romaní, abraçar-me a les teves alzines, perdre'm sota el teu llençol verd, pujar a les teves agulles i acollonir-me quan estàs de mala llet. Montse, no canviïs mai!.
I així, fugint de les prohibicions, del fals trencalòs, de la cabra autòctona, del mató i de les fires populars , ens plantem a dalt de Sant Joan i en comptes d'anar pel camí normal i transitat dels Gorros, anem a cercar a l'altre banda un món nou per nosaltres, però vell com el temps. Un món sense campanes ni sorolls civilitzats. I ens sorprèn gratament de trobar en mig de Montserrat, relativament aprop i a pocs metres en linea recta del bulliciós, sorollós i comercial entorn del Monestir, un lloc encara tant salvatge, feréstec, inhòspit i poc recorregut, per ara, com pot ser el sector anomenat de La Plantació. Un lloc a on les poques traces de l'home competeixen amb les dels senglars, els camins son fugissers i el bosc té vida propia, a on et sents engolit per la manta verdosa i les arrels et fan ensopegar amb l'afany de no deixar-te escapolir.
Territori Dakota, L2
És en indrets com aquests què pots fugir de tu mateix, del què et persegueix, de les teves angoixes, de les crisis per l'ambició de l'home. Aquí pots arribar a oblidar allò què et mossega l'anima, encara que sigui per pocs instants. Sembla mentida el què pot arribar a fer la Montse per tu.
I així ha sigut des que érem petits, quan no hi havien cabres i volíem ser aprenents i amb tota l'il-lusió intentàvem descobrir els teus secrets, per nosaltres, ben amagats. I ara, encara que ja no en queden gaire de secrets ni racons amagats, al menys en la nostre ment seguirem posant aquella il-lusió i empenta juvenil per no caure en el desànim i l'abandó.
via Conxita Garcia Pérez, L2
Joan Miquel.
Diumenge 10 de Maig de l'any de la Crisi i de la Grip Guarra (CGG)
Roca de Sant Cugat, via Territori Dakota, 100m. 6a. Només cintes.
Roca de Sant Cugat, via Conxita Garcia, 110m. 6a. Només cintes.
Cordada: Jesús Alejandre i Joan Miquel Horrillo
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.