Aquest diumenge ens plantem ben aviat a peu del Gran Díedre o díedre Audoubert.
A les vuit entrem per la travessia, i ens plantem al damunt d’aquest sòcol que dona accés al nostre díedre, a la Nazgul, i a d’altres vies.
A les vuit entrem per la travessia, i ens plantem al damunt d’aquest sòcol que dona accés al nostre díedre, a la Nazgul, i a d’altres vies.
Una parelleta de francesos ataquen resoltament els primers díedres de la Nazgul. Mentre ens estem penjant el material, ens creuen dos agosarats 'maquinorros' que venen a fer la Ganxets amb les cordes a l’esquena... I es que aquí a Montrebei la penya va forta!
Els primers llargs de IV, V i V+ et van posant en ambient, amb una roca que, amb termes literaris educats, diríem discreta, però que a mi em va semblar una merda: Trams marrons cruixents, lajas dinàmiques, blocs de ay ay ay... Benvingut a Montrebei.
A part d’aquest detallet insignificant, l’escalada es allò que alguns en diuen “disfrutona”. Pots assegurar-te en tot moment, principalment amb friends i tirar en lliure vertical però de bon agafar.
A mida que anem fent llargs, la roca millora fins arribar al 6e llarg (o es el 7e?), on trobem una gran laja de roca gris que forma una xemeneia exterior ben estreta que es deixa fer fins un punt on les parets s’allisen i les assegurances allunyen. Aquí has de emprar les tècniques “gusanu” i “sandwich” fins a xapar uns burins que et donen moral per seguir reptant fins a la R. Segons quines ressenyes li donen 5+, (grau montrebeià) d’altres indiquen A1... Modestament, en lliure em va semblar un sisè grau com una casa de pagès.
Mentrestant, anem escoltant uns gemecs que semblaven de plaer, sortint en aquell moment de les xemeneies de la Nazgul, tot i que la franceseta que l'estava fent, semblava que patia moltíssim!
Al següent llarg de xemeneia, trobem un bloc musical al entrar a la R. Si el colpeixes per tantejar la seva solidesa, ressona com un xilofon. Per entrar a la R sense tocar-lo has de fer un bon grau! Inevitablement, l’acabes trepitjant.
Al passar pel damunt, miro avall acollonit i veig la cordada francesa que ens va seguint, com acaba d’arribar a la reunió anterior. Em somriuen i els hi torno el gest. Penso que no se a sant de que el meu falç somriure i que millor no dir res i que ja s’ho trobaran...
Seguim en xemeneies fins l’últim llarg i ens trobem amb la guinda del pastelet: una sortida de reunió desplomada amb 5 o 6 passatges encadenats de sisè grau i bons pitons per fer artificial si no volem tibar tant. Ràpidament sortim del desplom i podem recuperar l’alè trepitjant en uns bons “cantos”. Segueix una secció de placa fabulosa de V i V+ fins un passatge final que no vaig saber com collons superar. Amb un friend bo i tibant com si el volgués arrencar, arribo al pitó i a la rapissa fàcil que ens deixa al peu dels últims passatges. He vist ressenyes que li donen A2 i V+, d’altres A1 i 5+, 6b+.... Lo millor es anar, descobrir-ho i no tornar a fer gaire cas de les ressenyes...
Amb a sortida de tràmit fins al cim i la meravella de treure’t el gats veient els Pirineus, donem per acabada la nostra intima i modesta gesta.
Observacions: Segons quines ressenyes la deixen com una via fàcil. La meva apreciació però, es que alguns passatges no ho son tant, el grau s’ha d’interpretar i te alguns trams on la roca es molt delicada.
Carles Canós.
03/05/2009. Paret de Catalunya / Díedre Audoubert.
Material necessari al nostre entendre: Un joc de friends i un de bicoins, 15 cintes i bagues llargues. Una xapa recuperable per la 1a R comú amb la Nazgul.
El martell i els pitons no son necessaris (els dúiem i no els fem servir).
Horari: 7 hores des del sòcol.
Cordada: Jesús i Carles
Els primers llargs de IV, V i V+ et van posant en ambient, amb una roca que, amb termes literaris educats, diríem discreta, però que a mi em va semblar una merda: Trams marrons cruixents, lajas dinàmiques, blocs de ay ay ay... Benvingut a Montrebei.
A part d’aquest detallet insignificant, l’escalada es allò que alguns en diuen “disfrutona”. Pots assegurar-te en tot moment, principalment amb friends i tirar en lliure vertical però de bon agafar.
A mida que anem fent llargs, la roca millora fins arribar al 6e llarg (o es el 7e?), on trobem una gran laja de roca gris que forma una xemeneia exterior ben estreta que es deixa fer fins un punt on les parets s’allisen i les assegurances allunyen. Aquí has de emprar les tècniques “gusanu” i “sandwich” fins a xapar uns burins que et donen moral per seguir reptant fins a la R. Segons quines ressenyes li donen 5+, (grau montrebeià) d’altres indiquen A1... Modestament, en lliure em va semblar un sisè grau com una casa de pagès.
Mentrestant, anem escoltant uns gemecs que semblaven de plaer, sortint en aquell moment de les xemeneies de la Nazgul, tot i que la franceseta que l'estava fent, semblava que patia moltíssim!
Al següent llarg de xemeneia, trobem un bloc musical al entrar a la R. Si el colpeixes per tantejar la seva solidesa, ressona com un xilofon. Per entrar a la R sense tocar-lo has de fer un bon grau! Inevitablement, l’acabes trepitjant.
Al passar pel damunt, miro avall acollonit i veig la cordada francesa que ens va seguint, com acaba d’arribar a la reunió anterior. Em somriuen i els hi torno el gest. Penso que no se a sant de que el meu falç somriure i que millor no dir res i que ja s’ho trobaran...
Seguim en xemeneies fins l’últim llarg i ens trobem amb la guinda del pastelet: una sortida de reunió desplomada amb 5 o 6 passatges encadenats de sisè grau i bons pitons per fer artificial si no volem tibar tant. Ràpidament sortim del desplom i podem recuperar l’alè trepitjant en uns bons “cantos”. Segueix una secció de placa fabulosa de V i V+ fins un passatge final que no vaig saber com collons superar. Amb un friend bo i tibant com si el volgués arrencar, arribo al pitó i a la rapissa fàcil que ens deixa al peu dels últims passatges. He vist ressenyes que li donen A2 i V+, d’altres A1 i 5+, 6b+.... Lo millor es anar, descobrir-ho i no tornar a fer gaire cas de les ressenyes...
Amb a sortida de tràmit fins al cim i la meravella de treure’t el gats veient els Pirineus, donem per acabada la nostra intima i modesta gesta.
Observacions: Segons quines ressenyes la deixen com una via fàcil. La meva apreciació però, es que alguns passatges no ho son tant, el grau s’ha d’interpretar i te alguns trams on la roca es molt delicada.
Carles Canós.
03/05/2009. Paret de Catalunya / Díedre Audoubert.
Material necessari al nostre entendre: Un joc de friends i un de bicoins, 15 cintes i bagues llargues. Una xapa recuperable per la 1a R comú amb la Nazgul.
El martell i els pitons no son necessaris (els dúiem i no els fem servir).
Horari: 7 hores des del sòcol.
Cordada: Jesús i Carles
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.