En arribar a peu de via, ja veiem que n’hi ha una cordada de tres al primer llarg. Mal rotllo per ser dos quarts d’onze quan comencem. No ens ho plantegem gaire i fem tres parts imaginaries de la via i ataca Joan Miquel.
Els llargs van passant, tot i que a un ritme un xic lent. Ens ho prenem amb calma i anem gaudint de la escalada i de la roca que es força bona. Per sort, i encara que amb friends i alguna sabina, podem anar muntant reunions en llocs diferents que els nostres col·legues de davant.
A la cinquena tirada, en Kiko, de la cordada de davant, ens ofereix de passar, mentre ells fan una paradeta i una cigarreta. Els nostres ulls com a plats i agraint el gest, anem passant. En certa forma i des de primer moment, tots teníem confiança que seria així. En els llargs que vam estar junts, hi havia bon filing i se’ls veia que era gent trempada. Kiko, Marc, Luichy, per la propera teniu pagades unes cerveses.
Agafa el relleu Carles i s’endinsa en una roca tipus crocanti vermellosa, que ens fa vibrar a tots, sobre tot a nosaltres que anem de segons i el flanqueig a esquerra, poc assegurat i amb roca cutre, ens caguem a les calces.
Arribem a la vertical d’un monolític díedre, vertical i de bona roca. Poques peces, encara que es pot anar equipant molt bé. El díedre es converteix en fissura i en aquest punt cal fer un flanqueig a dretes a buscar un altre díedre. Un pitó, ens protegeix en aquest pas. Se que intentarà no tocar-lo, lluita amb l’herbeta d’una presa de mà, i al final ho aconsegueix. No arribem a veure-li l’expressió de la cara. No cal, sabem que el nostre col·lega, esta gaudint de debò.
Queden un centenar de metres i em passen l’alternativa. Amb més por que vergonya, començo un llarg de IV+. Llarg que, prèviament en el blog de ‘Aquí ves al lloro’, havia llegit que Déu n’hi do el quartet. Efectivament, em va semblar bastant més d’això. Potser, m’ho vaig muntar malament. Per sort, el mal gust de boca marxaria aviat, en arribar al díedre final. El penúltim llarg és un regal per els sentits. Ambient, roca perfecte, d’autoprotecció i potent.
16 maig 2009, Paret de Catalunya / Delfos 415mts. V+
Material: Joc de friends i empotradors
Joan Miquel, Carles i Jesús
Els llargs van passant, tot i que a un ritme un xic lent. Ens ho prenem amb calma i anem gaudint de la escalada i de la roca que es força bona. Per sort, i encara que amb friends i alguna sabina, podem anar muntant reunions en llocs diferents que els nostres col·legues de davant.
A la cinquena tirada, en Kiko, de la cordada de davant, ens ofereix de passar, mentre ells fan una paradeta i una cigarreta. Els nostres ulls com a plats i agraint el gest, anem passant. En certa forma i des de primer moment, tots teníem confiança que seria així. En els llargs que vam estar junts, hi havia bon filing i se’ls veia que era gent trempada. Kiko, Marc, Luichy, per la propera teniu pagades unes cerveses.
Agafa el relleu Carles i s’endinsa en una roca tipus crocanti vermellosa, que ens fa vibrar a tots, sobre tot a nosaltres que anem de segons i el flanqueig a esquerra, poc assegurat i amb roca cutre, ens caguem a les calces.
Arribem a la vertical d’un monolític díedre, vertical i de bona roca. Poques peces, encara que es pot anar equipant molt bé. El díedre es converteix en fissura i en aquest punt cal fer un flanqueig a dretes a buscar un altre díedre. Un pitó, ens protegeix en aquest pas. Se que intentarà no tocar-lo, lluita amb l’herbeta d’una presa de mà, i al final ho aconsegueix. No arribem a veure-li l’expressió de la cara. No cal, sabem que el nostre col·lega, esta gaudint de debò.
16 maig 2009, Paret de Catalunya / Delfos 415mts. V+
Material: Joc de friends i empotradors
Joan Miquel, Carles i Jesús
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.