En acabar les ventades, el diumenge pujo cap a Hostalets a recollir a Carles per anar-hi a Ca la Montse. Per la carretera, anem veient restes de les destroces que ha produït el vent, arbres caiguts, contenidors d’escombreries, sobretot a les urbanitzacions a la que els pins abunden. Alguns massa vells, massa alts i poca soca i el fort vent ha fet la resta.
Ens decidim per un bon esmorcar al bar Muntanya de Collbató, on el xivarri era l’habitual dels diumenges a aquestes hores, mercaders intercanvien informació a purs crits, cambreres atrafegades amb plats de colesterol amb pa amb tomàquet, i un molinet de cafè que no para quiet més de cinc minuts seguits. Desprès satisfets amb la panxa plena encara tenim temps de passejar-nos una estona pel ‘mercadillo’. Calces tirades de preu, mobles xulos que valen una pasta, el de Nigèria venent ulleres i rellotges de plàstic, embotits de tota mena de la república del Bierzo i gallecs, coca boníssima i la coquera també.... . Tot un input sensorial.
Ja a Can Massana, l’aire que es respira es suau i fresc, el cel nítid i d’un blau intens, com poques vegades l’he vist. Considerant aquests termes de sobte m’arriba un pressentiment: ‘Serà un dia perfecte’.
En arribar al nostre destí, l’Hiwatta de la Miranda de les Boïgues, els preparatius acostumats. Vols que tiri tu?, tens paper de fax?, ei, si baixem per la Grimpanautes jo deixo les bambes... , finalment ens partim els llargs i amunt.
Encara que la via ja fa anys que està oberta (quasi vint-i-vuit anys), amb la reequipament practicat al 2006, és una via força maca, per recomanar. A més es pot fer íntegrament en lliure, oi Carles?.
Per cert i parlant del nou equipament. A excepció d’un burí a la quarta tirada i a les reunions, que encara queden restes de material antic, a la resta de la via no es detecta en cap moment que anteriorment havia estat amb burins. Una gran feina dels reequipadors.
25 de gener de dos mil nou
Miranda de les Boïgues / Hiwatta
Carles i Jesús
I ara fins i tot, en iotuve. - Segon llarg -
Ens decidim per un bon esmorcar al bar Muntanya de Collbató, on el xivarri era l’habitual dels diumenges a aquestes hores, mercaders intercanvien informació a purs crits, cambreres atrafegades amb plats de colesterol amb pa amb tomàquet, i un molinet de cafè que no para quiet més de cinc minuts seguits. Desprès satisfets amb la panxa plena encara tenim temps de passejar-nos una estona pel ‘mercadillo’. Calces tirades de preu, mobles xulos que valen una pasta, el de Nigèria venent ulleres i rellotges de plàstic, embotits de tota mena de la república del Bierzo i gallecs, coca boníssima i la coquera també.... . Tot un input sensorial.
Ja a Can Massana, l’aire que es respira es suau i fresc, el cel nítid i d’un blau intens, com poques vegades l’he vist. Considerant aquests termes de sobte m’arriba un pressentiment: ‘Serà un dia perfecte’.
En arribar al nostre destí, l’Hiwatta de la Miranda de les Boïgues, els preparatius acostumats. Vols que tiri tu?, tens paper de fax?, ei, si baixem per la Grimpanautes jo deixo les bambes... , finalment ens partim els llargs i amunt.
Encara que la via ja fa anys que està oberta (quasi vint-i-vuit anys), amb la reequipament practicat al 2006, és una via força maca, per recomanar. A més es pot fer íntegrament en lliure, oi Carles?.
Per cert i parlant del nou equipament. A excepció d’un burí a la quarta tirada i a les reunions, que encara queden restes de material antic, a la resta de la via no es detecta en cap moment que anteriorment havia estat amb burins. Una gran feina dels reequipadors.
25 de gener de dos mil nou
Miranda de les Boïgues / Hiwatta
Carles i Jesús
I ara fins i tot, en iotuve. - Segon llarg -
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies, hem rebut el teu comentari.