Montblanc per les Bosses

Aquest dijous passat 24 de juliol, vàrem pujar al Montblanc per les Bosses.

Amb la sort al nostre costat, va coincidir que els dies que vàrem estar per allà van ser molt bons, tot i que a causa del fort vent, 'només' feien cim unes vint persones al dia. Els dos-cents restants que es quedaven al refugi Vallot, eren dels que van al Montblanc sense saber ben be que es això de l'alta muntanya...

I el dia que ens quadrava millor per fer cim, va afluixar el vent, van pujar les temperatures i la muntanya sens mostra plàcida i benèvola, permetent una ascensió d'aquelles que la gaudeixes des de el moment en que treus el cap de la tenda i veus el cel clar i serè.

Es tota una experiència viure els 'mogollons' que es munten als refugis massificats dels Alps. Tant a Tete Rouge com a Gouter, trucades infructuoses per intentar aconseguir plaça, gent de tot el mon que entra, surt, uns que acaben de baixar del cim, cansats i feliços, altres que amb la cara els hi veus que no ho han aconseguit, els que van súper ben equipats, altres amb texans i botes de mitja muntanya... tot una experiència.

Per passar de tot aquest merder, ens vàrem pujar la tenda i al nostre rotllo vàrem anar la mar de be.

Per fer aquesta ascensió, tens moltes combinacions i estratègies. Nosaltres, com no vàrem pogué fer altres ascensions per aclimatar, vàrem decidir pujar a dormir a Tete Rouge, al mati següent a Gouter i al tercer dia, atacar el cim. I ens va anar molt be per acostumar-nos a l'alçada: Ni mal de cap ni marejos ni res, tot i que desde Vallot al cim ens vàrem fer un far de esbufegar, rebuznar i relinxar...

Per no trobar tot el mogollon que surten del refu de Gouter a les 2 del mati, ens vàrem llevar a les 6.30 i vàrem pogué pujar tota la ruta gairebé sols, amb llum i sol, sense fred i gaudint d'un dia que s'endevinava perfecte per fer cim. A Vallot ens vàrem trobar amb la majoria dels que baixaven de fer cim i la part de les Bosses, que es la mes interessant tècnicament, 'només' ens varem creuar amb unes 50 persones...

A les 11 estàvem al cim, gaudint durant mitja hora de les vistes sensacionals que ens regalaren un dia calmat després de varis dies ventant, amb una visibilitat acollonant.

Després una baixada ràpida fins a Gouter, desmuntar la tenda i començar a baixar per arribar a Nide d'Aigle, 2400 metres mes avall del cim, just per agafar l’últim tren pels pèls!. Arribàvem al càmping de Chamonix al vespre, cansats i feliços.

La veritat es que es un pal plantejar aquesta ascensió per el tràngol logístic que representa, trobar plaça als refus, arriscar-te a pujar la tenda i que te la facin desmuntar, lidiar amb centenars de gent com tu que vol pujar, adelantar gent, deixar passar a d'altres, tenir bon temps el dia que fas el cim... tot plegat m'havia tirat enrere durant tots aquests anys. Però un cop fet i amb la sort d'haver encertat amb la meteo i l'estratègia, realment es una satisfacció haver fet aquest cim tant emblemàtic.

Amb les condicions que ho vàrem trobar nosaltres, amb una certa experiència en muntanya, amb grampons i piolet es puja be. Potser una corda de 30 metres per si de cas, es recomanable. Nosaltres la dúiem però no la vàrem fer servir.

Ressenya de la nostra ascensió. Horaris a bon ritme però carregats:

Dimarts 22, cap al mig dia prenem el telefèric de les Houches a Belevue, on s'agafa el Cremallera Tramway fins a Nide d'Aigle, a uns 2.400 m. Després, uns 750 metres fins al refu de Tete Rouge, on dormim al camp habilitat per tendes (només permès acampar durant la nit), unes 2.30 hores

Dimecres 23, a mig mati pugem  fins al refu de Gouter. Si puges a primera hora del mati et trobes a tot el mogollon... Total de pujada 2 hores. A les 7 de tarda, avorrits, ens fotem al sac. Aquí en teoria no es pot acampar, però en hi havien 10 o 12, no venia d'una...

Dijous 24: quasi 12 hores de sobada després, ens llevem a les 6.30. Comencem a pujar a les 7. A les 11 estem al cim i a les 13.30 un altre cop a Gouter. Descens fins al tren de Nide d'Aigle comptar unes 5 hores amb la calma.

A la nit, dutxats i refets, gran sopar i birres a tuti plen a Chamonix, tot celebrant l'èxit amb uns Murcians, Madriles i demés que ens vàrem anar trobant per allà.

Carles Canós Astort