Puigcampana Cara Oest Via dels Entorns

 Ens alcem molt d'hora, dos quarts de cinc (quatre i mitja, pels defensors del nou català en fase de dissolució però amablement acceptat fins i tot pels més estrictes filòlegs). Com sigui, negre nit i molta son.

A les set i escaig ja estem escalant. Tant d'hora? Si, perquè ens proposem fer una via de dificultat subjectiva i que malgrat que en Miquel ja l'ha fet quatre vegades cal anar amb temps. Si més no per prevenir els efectes del Sol.

De que va tot això et deus preguntar. M'explico: Dificultat subjectiva. Vull dir que el grau no és alt (màxim V+) però que l'itinerari és difícil de trobar i la paret és molt llarga (21 tirades!). Tampoc hi ha masses assegurances, que no calen perquè la roca és genial i et permet nombrosos ponts de roca, merlets,arbres, tascons i friends...però clar..et falten referències per trobar el bon camí. És fàcil confondre's en un punt i difícil de sortir del possible embarcament. La retirada seria possible però dificultosa, és a dir que hi ha un cert compromís. I per acabar, és cara Oest i s'està a l'ombra...però quan t'enganxa el Sol estàs ben fregit (i mi tant ben dit). Per això cal anar-hi d'hora i córrer. Aquest cop el Sol no ens atrapa fins a la reunió 19 i tot i així ja tinc el clatell escaldat.

Una escalada així demana un bon company. Algú amb qui calguin poques paraules per entendre's. Algú amb qui la comunió vagi més enllà de l'aconseguir un grau i amb qui el compartir la corda comporti la complicitat del passar-ho bé i viure la vida intensament. Aquest també és l'entorn d'avui. Amb els companys "habituals" sovint passa el mateix però, com he dit ,amb en Miquel feia molt temps que no compartíem corda.

Estic content. Molt content i satisfet d'haver gaudit tant d'una via que de per si sola no té més història que tantes altres però que manifesta el que fa dies que ja sé: L'escalada és molt més que esgarrapar una roca.

RESUM

Dissabte, 26 d'abril de 2008

Alacant. Marina Baixa

Puigcampana. Cara Oest.

Via dels Entorns.

Longitud: 900 metres (hi ha ressenyes que parlen de 700 i altres de 1000. A nosaltres ens en surten 900).

21 tirades però anem amb una sola corda de 70m i ho reduïm a 15, totes elles molt llargues i alguna sortint a l'ensemble.

Dificultat: Màxim obl.V+ però la via es manté en el IV/V. La dificultat rau en trobar l'itinerari i en el moure's amb soltura per la paret.

Material: Només les dues darreres tirades estan equipades amb parabolts. La resta hi ha de tot i caldrà portar també de tot per       reforçar reunions i assegurar tirades. Els passos més difícils sovint estan protegits. Portar: Joc de tascons. Friends, especialment mitjans i grossos. Bagues per merlets, ponts de roca i arbres (alguna de llarga). Sobretot: Aigua! i si tens un GPS que t'indiqui la via no anirà gens malament.

Rappel. A la R-15 hi ha un rappel per baixar d'una agulla. Si vas a la dreta de l'agulla, just a la base, hi ha un altre rappel que et permet de baixar amb una sola corda (uns 30m).

Horari: Hem estat 7 hores. Has de preveure possibles perdudes i dificultats afegides si no coneixes el terreny i per això és bo de calcular més temps. El Sol a l'estiu pot ser demolidor i la manca de llum a l'hivern un potent enemic. A la Reunió 17 hi ha un bosc suspès amb un bivac preparat.

Baixada: Complicada al principi i fatigadora al final. De la sortida de la via tires cap al NE sense perdre massa alçada. Hi ha alguna fita. Ara baixes ara no, segueixes alguna fita, desgrimpes algun mur i vas a una cresta un hi ha un rappel d'uns 30m i una sirga metàl·lica. D'allà ja entres a la canal central i la "terrible" tartera que posarà a prova les sabates i el cul dels pantalons...i el que hi ha a sota dels pantalons. Gairebé dues hores fins el cotxe. No vull ni imaginar-ho a les fosques!

Cordada: Miquel Cebrián i Pere-Joan Bosch.