Amb el sons del bosc, de la font de Santa Eulària de Roquetes, embolico un altre Drum i repasso mentalment els quatre primers dies de les meves vacances. Una moguda meteòrica, eficaç i amb tota la salsa alpina amb l'amic pau.
L'aventura, que comencem a l'aeroport de Malpensa a on llogàrem un 'piccole auto' que ens ha de dur a Bondo i Vall Bondasca.
Un fort camí, molt ben arrengat, ens porta al refugi de Sasc Fourà. D'ambient acollidor i regentat per una dona que és tot cor. Cabell llarg, de to gris-blanc i recollit amb un coletero, una cara arrodonida amb ulls bondadosos i amb cos fornit, em recorda a la jefa de la tribu. Complementa a l'ambient, duges noies ben maques, que li ajuden. La més joveneta, amb cara d'àngel, l'altra amb una mirada picarona, que ens reconeix per la llengua i que fins i tot, articula algunes paraules en català.
Procedim a l'afiliació al llibre i quan escrivim, ratifiquem el que la jefa ja ens ha adelantat. Cinc son les cordades que l'endemà i seriem a la Cassin. La resta del personal, gairebé tots a l'Espigolo Nord. Durant el sopar fem càbales de quines són les cordades que ens faran companya a la via. A les quatre diana i quasi tornem a ser els mateixos que per els sopar. Ara ja no ens importa qui va o no. En acabar d'esmorcar, tothom acabant els preparatius, poques paraules, frontals al cap i cada un amb els seus pensaments.
Un seguit de llums en moviment, dibuixa ja la línia del vial que hem de seguir fins el nostre destí. A l'alçada de la primera bretxa, camí del refugi Sciora, veiem que alguns tiren per aquesta. Suposem que volen fer l'entrada original, per la glacera del Cengalo. Nosaltres portem consells de companys que ja han estat i fem l'entrada per la segona bretxa. Considerem que és molt més neta i directa.
Un cop a la bretxa, un glop d'aigua, deixem grampons i ens guarnim com escaladors per la festa que tot just comença. En dos llargs i un ensamble arribem al peu del díedre Rebuffat. Aquí coincidim tres cordades: suissos que han començat el díedre, polacs que han arribat des d'una altra banda i al mateix moment que nosaltres. Suposem que hi ha una cordada per davant de tots i creiem que nosaltres serem la quarta. De moment, veiem que ens ha tocat fer aquest viatge amb els polacs. Son poc comunicadors, encara que no tenim cap problema.
En arribar al never central, que ja no existeix, la via es torna més dreta i més obligada. Divisem la zona de sostres i una de les cordades precedents, fent una R a la punta d'un sostre. Sona a embarque. Els polacs i nosaltres ho tenim clar. Cal seguir el díedre durant vint-i-cinc metres i abans dels sostres sortir a la dreta per un petit esperó i posteriorment per unes plaques un pel tombades. En Pau s'ho manega amb soltura, encara que justament aquest llarg i de llarg, és el més difícil i menys equipat.
Ja al darrer terç de la via, tinc la sensació d'estar en una paret diferent de la que hem començat. El sol ja ha girat totalment i la presencia d'aigua a les fissures i xemeneies ens porta un ambient molt mes sever. El denominadors comuns a la resta de llargs seran les cordes regalimant, mans fredes i tota la roba a sobre. Tot i això, a les xemeneies suar de valent i arribada a la R tot calent.
Optem per la sortida directa i anant seguint les R's amb bolts, així estalviem tirades i possibles embarques. No és moment de romanços i volem acabar ràpid. En sortir veiem els polacs que han optat per baixar directament per l'Espigolo N. Son les sis de la tarda i sabent quan de llarga es la baixada diem entre nosaltres que 'aquests casquen bivac a la cresta'. A nosaltres, però, encara ens queden cinc llargs, entre blocs i abismes abans d'arribar al cim.
Per fi, el nostre petit regal, el cim i tres enclavaments. La piràmide, base de helicòpter i el bivacco Redaelli Alfred. Una parella que ha fet l'Espigolo son els únics ocupants del bivacco i allà ens presentem nosaltres per trencar l'encanteri d'aquests enamorats. El localet que ens dona alberge, a modus de llauna, te cabuda per a sis sardines de tamany mitjà. Es a dir, una persona una mica corpulenta, segurament tindria problemes per canviar de posició per dormir. Autèntiques maniobres de malabarisme i control.
Bivacco Redaelli Alfred
A les 6:30, angoixat per l'espai reduït, no puc més, poso el peu a terra, i en uns minuts, tothom ja està en moviment. Unes barretes, dàtils i jo afegeixo al menú, un xut de cafeïna 300mg. Mentre acabem el fugaç esmorcar comentem la nit. pau em refereix els malsons continus de baixar tota la nit per l'Espigolo, jo la claustrofòbia i la tos de la noia que ens acompanyava.
Amb un fred intens, ens fem la foto de rigor a la piràmide. Toca desfer els cinc llargs del dia anterior i afegir uns quants ràpels (vam perdre el compte), desgrimpades i travessies, durant prop de vuit hores, per rescatar els nostres estris que vam deixar el dia anterior a la bretxa. Una nota de tel dramàtica, durant el dia: Dos helicòpters fan presència a primera hora del mati. Un fa dos viatges per treure una cordada. Deduïm que és la cinquena cordada del dia anterior, que el darrer moment que els vam veure, hi eren al peu de les xemeneies faltant cinc llargs per la cresta.
En arribar al Ref. Sacs Fura, ple a vessar, busquem a la jefa amb l'idea de recavar informació del que ha passat. No era moment, massa xivarri i gent. Ens acomiadem de la jefa i de les ajudantes amb un càlid 'ciao'.
Ja un cop al piccolo auto, posem rumb a Itàlia, i al primer poble Vila de Chiavenna cerquem una pensió. Es justeta encara que tenim el que necessitem: dutxa, sopar i un parell de llits. L'endemà tindrem tot el dia per arribar a l'aeroport i el dediquem a fer turisme. Varenna, Bellagio, Como...... Encara que això ja és una altra història.
L'aventura, que comencem a l'aeroport de Malpensa a on llogàrem un 'piccole auto' que ens ha de dur a Bondo i Vall Bondasca.
Un fort camí, molt ben arrengat, ens porta al refugi de Sasc Fourà. D'ambient acollidor i regentat per una dona que és tot cor. Cabell llarg, de to gris-blanc i recollit amb un coletero, una cara arrodonida amb ulls bondadosos i amb cos fornit, em recorda a la jefa de la tribu. Complementa a l'ambient, duges noies ben maques, que li ajuden. La més joveneta, amb cara d'àngel, l'altra amb una mirada picarona, que ens reconeix per la llengua i que fins i tot, articula algunes paraules en català.
Ref. Sasc Fourà
Procedim a l'afiliació al llibre i quan escrivim, ratifiquem el que la jefa ja ens ha adelantat. Cinc son les cordades que l'endemà i seriem a la Cassin. La resta del personal, gairebé tots a l'Espigolo Nord. Durant el sopar fem càbales de quines són les cordades que ens faran companya a la via. A les quatre diana i quasi tornem a ser els mateixos que per els sopar. Ara ja no ens importa qui va o no. En acabar d'esmorcar, tothom acabant els preparatius, poques paraules, frontals al cap i cada un amb els seus pensaments.
Un seguit de llums en moviment, dibuixa ja la línia del vial que hem de seguir fins el nostre destí. A l'alçada de la primera bretxa, camí del refugi Sciora, veiem que alguns tiren per aquesta. Suposem que volen fer l'entrada original, per la glacera del Cengalo. Nosaltres portem consells de companys que ja han estat i fem l'entrada per la segona bretxa. Considerem que és molt més neta i directa.
Un cop a la bretxa, un glop d'aigua, deixem grampons i ens guarnim com escaladors per la festa que tot just comença. En dos llargs i un ensamble arribem al peu del díedre Rebuffat. Aquí coincidim tres cordades: suissos que han començat el díedre, polacs que han arribat des d'una altra banda i al mateix moment que nosaltres. Suposem que hi ha una cordada per davant de tots i creiem que nosaltres serem la quarta. De moment, veiem que ens ha tocat fer aquest viatge amb els polacs. Son poc comunicadors, encara que no tenim cap problema.
En arribar al never central, que ja no existeix, la via es torna més dreta i més obligada. Divisem la zona de sostres i una de les cordades precedents, fent una R a la punta d'un sostre. Sona a embarque. Els polacs i nosaltres ho tenim clar. Cal seguir el díedre durant vint-i-cinc metres i abans dels sostres sortir a la dreta per un petit esperó i posteriorment per unes plaques un pel tombades. En Pau s'ho manega amb soltura, encara que justament aquest llarg i de llarg, és el més difícil i menys equipat.
Ja al darrer terç de la via, tinc la sensació d'estar en una paret diferent de la que hem començat. El sol ja ha girat totalment i la presencia d'aigua a les fissures i xemeneies ens porta un ambient molt mes sever. El denominadors comuns a la resta de llargs seran les cordes regalimant, mans fredes i tota la roba a sobre. Tot i això, a les xemeneies suar de valent i arribada a la R tot calent.
Optem per la sortida directa i anant seguint les R's amb bolts, així estalviem tirades i possibles embarques. No és moment de romanços i volem acabar ràpid. En sortir veiem els polacs que han optat per baixar directament per l'Espigolo N. Son les sis de la tarda i sabent quan de llarga es la baixada diem entre nosaltres que 'aquests casquen bivac a la cresta'. A nosaltres, però, encara ens queden cinc llargs, entre blocs i abismes abans d'arribar al cim.
Per fi, el nostre petit regal, el cim i tres enclavaments. La piràmide, base de helicòpter i el bivacco Redaelli Alfred. Una parella que ha fet l'Espigolo son els únics ocupants del bivacco i allà ens presentem nosaltres per trencar l'encanteri d'aquests enamorats. El localet que ens dona alberge, a modus de llauna, te cabuda per a sis sardines de tamany mitjà. Es a dir, una persona una mica corpulenta, segurament tindria problemes per canviar de posició per dormir. Autèntiques maniobres de malabarisme i control.
Bivacco Redaelli Alfred
A les 6:30, angoixat per l'espai reduït, no puc més, poso el peu a terra, i en uns minuts, tothom ja està en moviment. Unes barretes, dàtils i jo afegeixo al menú, un xut de cafeïna 300mg. Mentre acabem el fugaç esmorcar comentem la nit. pau em refereix els malsons continus de baixar tota la nit per l'Espigolo, jo la claustrofòbia i la tos de la noia que ens acompanyava.
Amb un fred intens, ens fem la foto de rigor a la piràmide. Toca desfer els cinc llargs del dia anterior i afegir uns quants ràpels (vam perdre el compte), desgrimpades i travessies, durant prop de vuit hores, per rescatar els nostres estris que vam deixar el dia anterior a la bretxa. Una nota de tel dramàtica, durant el dia: Dos helicòpters fan presència a primera hora del mati. Un fa dos viatges per treure una cordada. Deduïm que és la cinquena cordada del dia anterior, que el darrer moment que els vam veure, hi eren al peu de les xemeneies faltant cinc llargs per la cresta.
En arribar al Ref. Sacs Fura, ple a vessar, busquem a la jefa amb l'idea de recavar informació del que ha passat. No era moment, massa xivarri i gent. Ens acomiadem de la jefa i de les ajudantes amb un càlid 'ciao'.
Ja un cop al piccolo auto, posem rumb a Itàlia, i al primer poble Vila de Chiavenna cerquem una pensió. Es justeta encara que tenim el que necessitem: dutxa, sopar i un parell de llits. L'endemà tindrem tot el dia per arribar a l'aeroport i el dediquem a fer turisme. Varenna, Bellagio, Como...... Encara que això ja és una altra història.
Waaaaahla nengs, que guapo! Felicitats per la gesta. Les fotos molt guapes! Hi havien palletes a peu de via o vareu haver de fer uns xinos? Aquell glaço en equilibri i regalimos, no es pot passar per un altre banda??? Les cordes que apareixen? son aquelles de 50 i 60 metres? Pau, no vas escalar amb els texans? Ufff, lambient es acollonidor, i a les fotos se us veu prou be! Un cop mes, enhorabona.
ResponEliminaEnhorabona companys, perdó, amics outsiders!. Heu demostrat una fortalesa de caràcter i unes ganes de viure encomiables!. Mheu tornat a fer reviure en vosaltres totes les vegades que he anat a aquesta muntanya i no he aconseguit mai fer-la. El mal temps i les males condicions han sigut sempre la meva creu. El Lalu, el Joan Badia, el Pere Roca, el Bèstia, ha siguts soferts companys què com jo ens hem endinsat en aquesta preciosa Val Bondasca sempre a la recerca dun forat de les inclemències què ens deixés gaudir del magnific granit del Badile. Ara, que ja crec que se mha passat larrós, espero amb moltes ganes el relat de la vostra aventura, què, si em deixeu, la sento una mica meva. Felicitats i a somniar en altres aventures mentre el cos ho permeti, ja que queda demostrat que lanima si que us ho permet.
ResponEliminaOstres tu uauuuuu això és tota una ascensió. Moltes però que moltes felicitats
ResponEliminaens va fer un riure aquell glaçó regalimant...sobre tot quan poc després vam sentir el terrabastall dun pedás que es desprenia. lunica alternativa, era atacar el començament per la glaçera però ens suposaba carregar piolons i grampets durant tota la via. vaig canviar els texans per modelet dultima moda. la ocasió es merexia anar ben conjuntats, no? vinga joan miquel, ja sabem que el cassin era un maquina, pero ell la va repetir als 78 anys!!! només cal trobar el moment adequat!! gràcies a tots per les felicitacions.
ResponEliminaEnhorabona a tots dos per lactivitat, una gran clàssica. Molt bona ascensió.
ResponEliminamoltes felicitats per aquesta ascensió! Això és escalada de debó... Quan sigui gran, també vull fer vies com aquestes. Però veig que el monogràfic que tinc sobre aquesta via és massa poc realista, i de lluny. És una ascensió molt seriosa, i la vau fer amb nota dexcel.lent. Quines màquines!! Salut i bona roca
ResponEliminaGreetings from the polish part (we were above Your part). My friend has some photos of You on Cassin. Best wishes, Wojciech Dozent Wajda ( wtwdoz@poczta.onet.pl )
ResponEliminaGreetings from Catalonia, Wojciech, we get in touch. Thank you.
ResponEliminaAh, molt bé, molt bé aquestes fotos del link, però les explicacions daquests nois de Polònia són en un català... com molt tancat no trobeu? Que em costa molt dentendre, vaja, potser és que són molt de linterior, potser de la Franja..., no sé de quina Franja però.
ResponEliminaHola. Moltes felicitats per lascensió!. Estic planejant intentar fer aquesta via per tercera vegada ( mal temps les altres dues ) i com sempre em sorgeixen alguns dubtes.No se si llegiu aixó i em podeu ajudar a resoldrels: 1.Quina ressenya duieu? 2.He trobat una ressenya den Joan Jover que diu que la via està força despitonada ( 1980 ? ) i que pot ser interesant dur claus i martell.És així?vareu clavar?. 3.Tema grampons botes/bambes...tinc un embolic al cap. Quan vaig anar-hi pujaves del refugi per uns blocs fins al coll i daquí per una rimaia entraves a la paret...on deixeu els grampons?després de la rimaia?llavors com els recupereu?.... Si llegiu aixó i em voleu contestar us estaré molt agraïts.
ResponEliminaUna altre pregunta: On podria consultar si la via està en condicions? i la meteo? moltíssimes gracies de nou!!!!
ResponEliminaHola Marc, Si company, és ben fàcil de trobar mal temps. He penjat un fitxer actualitzat, amb les urls que hem fet servir i la Ressenya utilitzada, que també figura el link al final de la piulada de Marcel Dettling, que és molt bona. Nosaltres vam dormir al refu i lendema vàrem deixar grampons i botes a la segona bretxa, a partir daquí amb gats i la segona nit al bivaco del cim. Ja el segon dia, baixàrem per lespigolo, recollir trastos de la segona bretxa, recollir el que ens quedava al refu i directes fins a Bondo. I tot això amb un temps excel·lent. Si tenia algun dubte més i que pogui solucionar feu-me un correo a info@la-tribu.cat. bona sort.
ResponEliminaDesprés de fer les preguntes he acabat de mirar bé el vostre post i he trobat la ressenya i la meteo... Moltes gràcies per tot i ja enviaré un post si podem fer la via.
ResponElimina