El Meteocat contra-ataca i, promet que després d'aquests dies fresquets que hem tingut, s'apropa un cap de setmana digne del solstici d'estiu que ja tenim ben a prop. Fent cas de l'advertiment remenem el pou dels somnis buscant-ne algun que estigui a l'ombra. A més, avui jo he de tornar d'hora a casa perquè tinc un compromís social i això exclou la majoria de les cares nord que estan lluny i demanen una important inversió de temps a la carretera. Uns companys van a Collegats, uns altres al Canigó. Ambdós objectius son ben assenyats, però també estan massa lluny.
Per un moment surto del pou de les il·lusions i trobo una escalada tant nova que encara no caigut en el magatzem dels somnis. Una via que es va acabar d'obrir la setmana passada tot i que feia molt temps que el Joan i en Llorenç hi treballaven. El Joan me n'havia parlat i fins i tot m'havia ofert d'anar-la a fer plegats quan estigués enllestida. La via està totalment a l'ombra fins ben entrada la tarda, raonablement a prop de casa i d'una llargada idònia per no estar-s'hi masses hores. Ràpidament l'idea es converteix al format il·lusió i transmeto aquest objectiu en aquest format al Josep qui també ha de tornar d'hora.
Per tant quedem per sortir més d'hora de l'habitual per tal de guanyar temps a la tornada, guanyar temps al Sol i guanyar temps a les previsibles cordades que possiblement hagin compartit la nostra il·lusió. Els bars d'Oliana estan tancats. El Thausà de Coll de Nargó també. Ens haurem de conformar amb una pasta i un cafè a la benzinera.
Com havíem previst, pugem fins al peu de la paret sense Sol i amb una relativa fresca que no impedeix que deixem les samarretes ben xopes de suor. Trobem bé l'inici del corriol que ens ha de portar a peu de via, però ben aviat perdem les fites i ens deixem portar per la lògica i la intuïció que no ens falla. Anem de dret al peu de via inequívoc perquè hi ha una fita, una pedra amb el nom marcat i quelcom de ben estrany: Dues motxilles mig esparracades i una mena de pistola que es veu clarament que és un estri de bomber. Potser en algun passat incendi es deuria quedar per aquí... o potser és una pistola dels "caça-fantasmes" deixada aquí en previsió de que aparegui algun membre d'aquesta espècie tant abundant en el mon de l'escalada...
Dit això, reconec que un cop a peu de via, la visió del que tenim al damunt és més aviat poc encisadora. Sobretot per l'excés de vegetació. Però un cop et poses a grimpar t'adones que en general no n'hi ha per a tant. Potser el que més molesta és la terra fina, com sorra, que cobreix moltes lleixes i preses. Sovint has de netejar les preses i trobes a faltar un raspall que no portes. Això vol dir que encara no hi ha passat massa gent per aquí. Sobre el paper les dificultats no són massa altes, si és que un V+ obligat no és massa alt. Clar que ja sabem que avui en dia tot el que no sigui 6a ja no es considera escalada, oi?. Però si vols, també n'hi ha en aquesta via. Però a vegades el paper es mulla i el que hi és escrit no es llegeix bé. A la ressenya no s'hi llegeix massa bé la distància entre la majoria d'assegurances, la precarietat d'algunes d'elles (ponts de roca molt petits), la terra, i en alguns punts la qualitat de la roca que per altra banda ha sigut força sanejada pels aperturistes.
Mentiria si no digués que en alguns punts no hem empassat saliva abans de començar el proper tram. En aquest sentit cal fer menció especial a la cinquena tirada on després d'una llarga diagonal on només hi podem posar un petit allien, un parabolt ens dóna pas a un mur de roca d'aspecte polític (podrida, corrupte, plena de merda i sense oferir cap possibilitat d'assegurar-te) per anar a buscar un altre parabolt que està mooolt amunt. I així anar fent fins a la reunió.
Aquesta tirada però, queda compensada amb un tram de la setena tirada que és molt vertical, amb roca excel·lent i de bones preses que et permeten una escalada estètica, atlètica i del més divertida. Clar que de cop s'acaba entre savines...però noi, qui va fer aquest tros de muntanya el va fer així. Els aperturistes però, han serrat algunes branques i han deixat el pas prou obert com per pujar-hi sense complicacions.
La via l'acabem sense canvis i després d'un tram de roca dubtosa i assegurats amb ponts de roca (no tots amb garantia del fabricant) agafem un formós i bon parabolt que ens torna a posar sota d'un tram compacte de bona i adherent roca i sense cap possibilitat de protecció fins a la darrera reunió de cim. Aquí hi trobem un potet de plàstic amb la llibreta de registre. Estem segurs d'haver fet una de les primeres ascensions però el que de cap manera esperàvem era estar fent tot just la segona ascensió! Ens fa il·lusió i això ens explica el perquè hem trobat trams bruts de terra i amb pocs rastres de pas. Això ha estat un inconvenient però per altre banda hem trobat els ponts de roca encara integres (algun d'ells és tant petit que no sé si aguantarà massa temps el pas de la gent), la corda fixa per entrar a la tercera tirada en perfecta estat (ben segur que notarà el pas del temps) i la satisfacció de gairebé inaugurar un itinerari que va ser imaginat i realitzat per un amic (només coneixem al Joan).
A la llibreta de registre hi ha una anotació que diu que busquem dins del pot on el Llorenç i en Joan han deixat un petit regal per als primers repetidors. Es tracta d'un clauer o penjoll fet amb una reproducció d'un tac de fusta per a cada un (n'hi ha dos i sortosament avui no anem tres, ja,ja!!).
Ara ja ens toca el Sol i busquem l'ombra d'una alzina on arreplegar i repartir el material. Enviem un missatge al Joan agraint-li el detall i retornem pel camí que amb el pas de cordades ja és un autèntic plaer de caminar, especialment el tram del bosc de pins.
Estem satisfets de l'escalada d'avui que ens ha costat una mica més del que esperàvem, però que ens ha permès gaudir de la muntanya, afegir unes quantes anècdotes més a la bosseta dels records i tornar a casa fins i tot abans del previst i amb la sort de que un cotxe camuflat dels gossos recaudadors del sistema no ens enxampa al pantà d'Oliana. Si,si! En una corba oberta i a sota d'una ombra on hauríem passat a més de noranta kilòmetres per hora si no arriba ser que que venia un cotxe de cara que no ens ha permès avançar al cotxe del davant que anava molt lent. E lls s'han quedat amb un botí de menys i nosaltres hem arrodonit un dia esplèndid.
RESUM
Dissabte, 16 de juny de 2012
Alt Urgell
Paret de Primavera. via Llorenç Joan. 285m (6aA1 ; Obl. V+A1) 2ª Ascenció
Material: Una mica de tot. Friends fins al 2 (en algun punt potser hi ficaries el 3, però no el portem), alliens o friends petits, joc de tascons, bagues per savina (unes quantes) bagues per pont de roca (algunes ja estan deteriorades ja que la via es va començar a obrir fa temps i aviat s'hauran de canviar) i potser un ganxo ens pot anar bé en el cas de que peti un mini-pont de roca del tram d'artificial de la sisena tirada (crec recordar). Casc i un raspall que sense ser necessari segur que el farem servir per netejar la sorreta d'alguna presa.
Cordada: Josep Coll i Pere-Joan Bosch
Per un moment surto del pou de les il·lusions i trobo una escalada tant nova que encara no caigut en el magatzem dels somnis. Una via que es va acabar d'obrir la setmana passada tot i que feia molt temps que el Joan i en Llorenç hi treballaven. El Joan me n'havia parlat i fins i tot m'havia ofert d'anar-la a fer plegats quan estigués enllestida. La via està totalment a l'ombra fins ben entrada la tarda, raonablement a prop de casa i d'una llargada idònia per no estar-s'hi masses hores. Ràpidament l'idea es converteix al format il·lusió i transmeto aquest objectiu en aquest format al Josep qui també ha de tornar d'hora.
Paret de Primavera, 15:36
Per tant quedem per sortir més d'hora de l'habitual per tal de guanyar temps a la tornada, guanyar temps al Sol i guanyar temps a les previsibles cordades que possiblement hagin compartit la nostra il·lusió. Els bars d'Oliana estan tancats. El Thausà de Coll de Nargó també. Ens haurem de conformar amb una pasta i un cafè a la benzinera.
Com havíem previst, pugem fins al peu de la paret sense Sol i amb una relativa fresca que no impedeix que deixem les samarretes ben xopes de suor. Trobem bé l'inici del corriol que ens ha de portar a peu de via, però ben aviat perdem les fites i ens deixem portar per la lògica i la intuïció que no ens falla. Anem de dret al peu de via inequívoc perquè hi ha una fita, una pedra amb el nom marcat i quelcom de ben estrany: Dues motxilles mig esparracades i una mena de pistola que es veu clarament que és un estri de bomber. Potser en algun passat incendi es deuria quedar per aquí... o potser és una pistola dels "caça-fantasmes" deixada aquí en previsió de que aparegui algun membre d'aquesta espècie tant abundant en el mon de l'escalada...
En cap moment vull desmerèixer la feinada de l'apertura d'aquesta via. Entenc que correspon al sentit més pur de l'escalada. Un queda capficat en una línia màgica per on enfilar-se dalt d'una muntanya i es posa a la feina per tal d'aconseguir-ho. De passada deixa material i neteja una mica el pas per si algú hi vol pujar més tard. El que l'aperturista es trobarà ja és cosa de la natura i forma part del joc de la muntanya. Per tant, la terra, la pedra a trams poc fiable, la vegetació són coses que formen part d'aquest racó de mon vertical. Com també ho son els trams de roca compacte i de bona adherència, les bones fissures, l'ombra, etc... que també hi trobarem.
La 5ª tirada. L'assegurança és un Allien
Mentiria si no digués que en alguns punts no hem empassat saliva abans de començar el proper tram. En aquest sentit cal fer menció especial a la cinquena tirada on després d'una llarga diagonal on només hi podem posar un petit allien, un parabolt ens dóna pas a un mur de roca d'aspecte polític (podrida, corrupte, plena de merda i sense oferir cap possibilitat d'assegurar-te) per anar a buscar un altre parabolt que està mooolt amunt. I així anar fent fins a la reunió.
Aquesta tirada però, queda compensada amb un tram de la setena tirada que és molt vertical, amb roca excel·lent i de bones preses que et permeten una escalada estètica, atlètica i del més divertida. Clar que de cop s'acaba entre savines...però noi, qui va fer aquest tros de muntanya el va fer així. Els aperturistes però, han serrat algunes branques i han deixat el pas prou obert com per pujar-hi sense complicacions.
La via l'acabem sense canvis i després d'un tram de roca dubtosa i assegurats amb ponts de roca (no tots amb garantia del fabricant) agafem un formós i bon parabolt que ens torna a posar sota d'un tram compacte de bona i adherent roca i sense cap possibilitat de protecció fins a la darrera reunió de cim. Aquí hi trobem un potet de plàstic amb la llibreta de registre. Estem segurs d'haver fet una de les primeres ascensions però el que de cap manera esperàvem era estar fent tot just la segona ascensió! Ens fa il·lusió i això ens explica el perquè hem trobat trams bruts de terra i amb pocs rastres de pas. Això ha estat un inconvenient però per altre banda hem trobat els ponts de roca encara integres (algun d'ells és tant petit que no sé si aguantarà massa temps el pas de la gent), la corda fixa per entrar a la tercera tirada en perfecta estat (ben segur que notarà el pas del temps) i la satisfacció de gairebé inaugurar un itinerari que va ser imaginat i realitzat per un amic (només coneixem al Joan).
A la llibreta de registre hi ha una anotació que diu que busquem dins del pot on el Llorenç i en Joan han deixat un petit regal per als primers repetidors. Es tracta d'un clauer o penjoll fet amb una reproducció d'un tac de fusta per a cada un (n'hi ha dos i sortosament avui no anem tres, ja,ja!!).
Potser el tram més bonic de la via...
Ara ja ens toca el Sol i busquem l'ombra d'una alzina on arreplegar i repartir el material. Enviem un missatge al Joan agraint-li el detall i retornem pel camí que amb el pas de cordades ja és un autèntic plaer de caminar, especialment el tram del bosc de pins.
Estem satisfets de l'escalada d'avui que ens ha costat una mica més del que esperàvem, però que ens ha permès gaudir de la muntanya, afegir unes quantes anècdotes més a la bosseta dels records i tornar a casa fins i tot abans del previst i amb la sort de que un cotxe camuflat dels gossos recaudadors del sistema no ens enxampa al pantà d'Oliana. Si,si! En una corba oberta i a sota d'una ombra on hauríem passat a més de noranta kilòmetres per hora si no arriba ser que que venia un cotxe de cara que no ens ha permès avançar al cotxe del davant que anava molt lent. E lls s'han quedat amb un botí de menys i nosaltres hem arrodonit un dia esplèndid.
El regalet que serà un bon record
RESUM
Dissabte, 16 de juny de 2012
Alt Urgell
Paret de Primavera. via Llorenç Joan. 285m (6aA1 ; Obl. V+A1) 2ª Ascenció
Material: Una mica de tot. Friends fins al 2 (en algun punt potser hi ficaries el 3, però no el portem), alliens o friends petits, joc de tascons, bagues per savina (unes quantes) bagues per pont de roca (algunes ja estan deteriorades ja que la via es va començar a obrir fa temps i aviat s'hauran de canviar) i potser un ganxo ens pot anar bé en el cas de que peti un mini-pont de roca del tram d'artificial de la sisena tirada (crec recordar). Casc i un raspall que sense ser necessari segur que el farem servir per netejar la sorreta d'alguna presa.
Cordada: Josep Coll i Pere-Joan Bosch
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada