Aquest dilluns(05/03), em va trucar en Jordi Vila, tot esvarat:
"Gavarnie esta de collons, uns col·legues acaben de venir i m'han dit que està molt be!..."
Feia molt de temps que no m'enfilo amb els "piolos" i en ve molt de gust, però em feia molt respecte posar-me a fer una cascada de gairebé 300 m. sense haver-me provat abans. Com aquest amic està fort i es dels que es baralla per fer els llargs durs, li vaig dir sense cap embús la meva realitat, que no se com em trobaré després de tant de temps sense punxar i que per anar a Gavarnie ara, potser acabaria en qualitat de "client" i ell de "guia". Però el tranquil·litzo, que de "segon" segueixo al diable fins el mateix infern.
A banda d'això, els meus Charlet Pulsar rectes de finals del 80 no ajuden gaire a animar-me, no tinc corda everdry, els meus cargols de titani perestroics gairebé estaven caducats quan els compràvem a 1000 peles a uns escaladors russos que els venien a sota ma, etc .
Com em va veure amb ganes i ell que en tenia mes que jo, tot van ser facilitats. Em va deixar els seus piolets "vells", uns Quark ergo PM (puta mare) 20 anys mes moderns que els meus, va posar les dues cordes, els cargols high tech ben esmolats, la guia i l'entusiasme, que últimament es el que em falta a mi
Dimecres per la tarda ja estàvem de camí cap allà.
El Dijous s'aixeca nevant i amb un vent de collons. La meteo deia que faria vent i que fins a mig mati estaria tapadot, però res de neu! Ens mirem amb aquella cara i be, esmorzem amb la calma i anem veient com avança la cosa. Finalment arribem a peu de via tardíssim i ens enfilem per la Banzayous. La visió del circ glaçat es corxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxprenedora, tot tapat i amb boires que a estones ens deixen veure l'immenssitat del entorn.... Marbore, Astazous, Pics de la Cascades... Tant de gel em provoca sensacions paradoxals i contradictories, atracció-rebuig, ganes d'apretar a córrer i d'enfilar-me al mateix temps...
El primer llarg, com la majoria de primers llargs, es mostra amable i proper. M'animo a començar. Si l'espatlla em falla, no caldrà amoïnar-se gaire, estic al costat del terra, i si em trobo amb bones sensacions, què millor que començar amb un bon llarg per escalfar el coco i treure't del cap la part negativa de les sensacions paradoxals...
Al penjarme els cargols, les cordes ben lligades i empunyant les "armes" ben a punt per fotre mastegots, l'emoció es màxima. Els piolets "nous" van de putisisima mare. Al primer cop ja ho noto. El full es clava al glaç amb ganes i si queda, ben mossegat. Es curiosa la sensació que t'arriba a traves de tot el mecanisme: El full es el sensor i el mànec, el guant, la ma, el canell, el braç... els transmissors que fan arribar al cervell aquesta sensació d'informació mecànica, processar i saber si la cosa va be. Al segon cop em surt un "waaaah" de plaer, al tercer ja no recordo ni l'espatlla, ni les boires. Apuro les cordes i munto la primera R a 60 m. Quin plaer mes gran, quina afartada de llarg! Els següents metres es veuen una mica més drets i continua en Jordi. Al arribar a la seva R em mira amb ganes de trobar algun signe de defalliment, de molèstia, però respectuosament no em diu res. Jo ja estic animadissim i per els meus a dins em vaig dient que mentre em trobi be i amb forces, aniré fent els meus llargs. I així anar fent, anar fent, ens acabem la via en 6 hores. Sortim per la goulotte de la via original i per entrar-hi cal fer una llarg de columna que, tot i de segon, em fon l'últim cartutxo. Tinc la sort que em toqui acabar l'últim llarg, menys exigent que l'anterior. Per 10 metres em falta c orda i no puc sortir al "cim". Putus 10 m! Quasi no ens sentim però em sembla entendre quelcom: "ens-m-le..." Al cap de poc ja torno a tenir corda i acabo els deu metres. Ja sabeu la sensació de sortir de la via i veure que ja està, que ja s'acabat. He llegit piades de penya que han fet la via en un hora i mitja...
A les 5 estem a dalt. A dalt d'en lloc! Mires cap amunt i encara queda tot un mon: el segon mur, i el tercer, i encara mes amunt, les crestes dels pics de la Cascade... Les dimensions son acollonants, però com ja estem a dalt del mur, aquesta visió es anecdòtica. El que toca es trobar els rapels de la Fluide Glacial, que es la única línia de rapels que sabem del cert. Com no ho coneixem be, fins que no trobem la primera cadena anem una mica acollonits. Aquella sensació d'incertesa i l'angoixa de la nit que s'apropa ràpidament ens emboiren els pensaments. Per sort, es molt evident per on baixen aquests rapels i al trobar la primera instal·lació, s'esvaeixen aquestes boires i tornem a fer bromes i a riure. La baixada no te complicacions, més que anar trobant les cadenes, però fa molta impressió rapelar aquest muraco ple de gel. A l'ultim rapel ja es quasi fosc, i al tocar terra, ja em d'encendre els frontals.
La baixada fins a Gavarnie, amb la feina feta i la tranquil·litat de que nomes falta caminar una estona per estar "salvats" ens permet gaudir del retorn com una passejada nocturna, veient els cims il·luminats per la lluna quasi plena, els estels, Venus i Jupiter , i a cada pas, més a prop dels petits plaers que ja fa estona que gaudim només de pensar-hi i de parlar-ne: "llençar la motxilla, treures les botes, la birra, el sopar...
Cordada:Jordi Vila i Carles Canós
Gavarnie, mur de la cascade,
via Banzayous 300 m IV, 4+ a 5, (no se molt be com s'interpreta això)
Màx. 8 cargols + 2 per R
Agafant la cascada per la dreta, trobem alguna reunió a la roca.
Al cim no hi ha reunió de final de via.
Caminar cap a l'esquerra (est) uns 100 m fins trobar una mena d'embut que forma una canal. Baixant uns 5 m es veuen les cadenes del rapel de la F.G, bastant evident.
De cotxe a cotxe 11 hores.
uns 880 km anar i tornar des de Esparreguera, variable segons ruta.
Ens gastem 70 ? (un disposit) 28 del dormir la nit de dijous, 30 del sopar i uns 23 de peatges, tot entre els dos.
"Gavarnie esta de collons, uns col·legues acaben de venir i m'han dit que està molt be!..."
Feia molt de temps que no m'enfilo amb els "piolos" i en ve molt de gust, però em feia molt respecte posar-me a fer una cascada de gairebé 300 m. sense haver-me provat abans. Com aquest amic està fort i es dels que es baralla per fer els llargs durs, li vaig dir sense cap embús la meva realitat, que no se com em trobaré després de tant de temps sense punxar i que per anar a Gavarnie ara, potser acabaria en qualitat de "client" i ell de "guia". Però el tranquil·litzo, que de "segon" segueixo al diable fins el mateix infern.
A banda d'això, els meus Charlet Pulsar rectes de finals del 80 no ajuden gaire a animar-me, no tinc corda everdry, els meus cargols de titani perestroics gairebé estaven caducats quan els compràvem a 1000 peles a uns escaladors russos que els venien a sota ma, etc .
Com em va veure amb ganes i ell que en tenia mes que jo, tot van ser facilitats. Em va deixar els seus piolets "vells", uns Quark ergo PM (puta mare) 20 anys mes moderns que els meus, va posar les dues cordes, els cargols high tech ben esmolats, la guia i l'entusiasme, que últimament es el que em falta a mi
Dimecres per la tarda ja estàvem de camí cap allà.
El Dijous s'aixeca nevant i amb un vent de collons. La meteo deia que faria vent i que fins a mig mati estaria tapadot, però res de neu! Ens mirem amb aquella cara i be, esmorzem amb la calma i anem veient com avança la cosa. Finalment arribem a peu de via tardíssim i ens enfilem per la Banzayous. La visió del circ glaçat es corxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxprenedora, tot tapat i amb boires que a estones ens deixen veure l'immenssitat del entorn.... Marbore, Astazous, Pics de la Cascades... Tant de gel em provoca sensacions paradoxals i contradictories, atracció-rebuig, ganes d'apretar a córrer i d'enfilar-me al mateix temps...
El primer llarg, com la majoria de primers llargs, es mostra amable i proper. M'animo a començar. Si l'espatlla em falla, no caldrà amoïnar-se gaire, estic al costat del terra, i si em trobo amb bones sensacions, què millor que començar amb un bon llarg per escalfar el coco i treure't del cap la part negativa de les sensacions paradoxals...
Al penjarme els cargols, les cordes ben lligades i empunyant les "armes" ben a punt per fotre mastegots, l'emoció es màxima. Els piolets "nous" van de putisisima mare. Al primer cop ja ho noto. El full es clava al glaç amb ganes i si queda, ben mossegat. Es curiosa la sensació que t'arriba a traves de tot el mecanisme: El full es el sensor i el mànec, el guant, la ma, el canell, el braç... els transmissors que fan arribar al cervell aquesta sensació d'informació mecànica, processar i saber si la cosa va be. Al segon cop em surt un "waaaah" de plaer, al tercer ja no recordo ni l'espatlla, ni les boires. Apuro les cordes i munto la primera R a 60 m. Quin plaer mes gran, quina afartada de llarg! Els següents metres es veuen una mica més drets i continua en Jordi. Al arribar a la seva R em mira amb ganes de trobar algun signe de defalliment, de molèstia, però respectuosament no em diu res. Jo ja estic animadissim i per els meus a dins em vaig dient que mentre em trobi be i amb forces, aniré fent els meus llargs. I així anar fent, anar fent, ens acabem la via en 6 hores. Sortim per la goulotte de la via original i per entrar-hi cal fer una llarg de columna que, tot i de segon, em fon l'últim cartutxo. Tinc la sort que em toqui acabar l'últim llarg, menys exigent que l'anterior. Per 10 metres em falta c orda i no puc sortir al "cim". Putus 10 m! Quasi no ens sentim però em sembla entendre quelcom: "ens-m-le..." Al cap de poc ja torno a tenir corda i acabo els deu metres. Ja sabeu la sensació de sortir de la via i veure que ja està, que ja s'acabat. He llegit piades de penya que han fet la via en un hora i mitja...
A les 5 estem a dalt. A dalt d'en lloc! Mires cap amunt i encara queda tot un mon: el segon mur, i el tercer, i encara mes amunt, les crestes dels pics de la Cascade... Les dimensions son acollonants, però com ja estem a dalt del mur, aquesta visió es anecdòtica. El que toca es trobar els rapels de la Fluide Glacial, que es la única línia de rapels que sabem del cert. Com no ho coneixem be, fins que no trobem la primera cadena anem una mica acollonits. Aquella sensació d'incertesa i l'angoixa de la nit que s'apropa ràpidament ens emboiren els pensaments. Per sort, es molt evident per on baixen aquests rapels i al trobar la primera instal·lació, s'esvaeixen aquestes boires i tornem a fer bromes i a riure. La baixada no te complicacions, més que anar trobant les cadenes, però fa molta impressió rapelar aquest muraco ple de gel. A l'ultim rapel ja es quasi fosc, i al tocar terra, ja em d'encendre els frontals.
Cordada:Jordi Vila i Carles Canós
Gavarnie, mur de la cascade,
via Banzayous 300 m IV, 4+ a 5, (no se molt be com s'interpreta això)
Màx. 8 cargols + 2 per R
Agafant la cascada per la dreta, trobem alguna reunió a la roca.
Al cim no hi ha reunió de final de via.
Caminar cap a l'esquerra (est) uns 100 m fins trobar una mena d'embut que forma una canal. Baixant uns 5 m es veuen les cadenes del rapel de la F.G, bastant evident.
De cotxe a cotxe 11 hores.
uns 880 km anar i tornar des de Esparreguera, variable segons ruta.
Ens gastem 70 ? (un disposit) 28 del dormir la nit de dijous, 30 del sopar i uns 23 de peatges, tot entre els dos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada