Sortim cada cap de setmana i sense adonar-nos entrem en una rutina que vol trencar una altre rutina. Així de dilluns i divendres fem més o menys el mateix i el cap de setmana fem un altre "mateix". Finalment la mateixa rutina i l'entorn ens porta a viure com sembla que fos ordenat per algú. Fins i tot els nostres sentiments semblen dirigits de manera premeditada. Si volem anar a la muntanya hem d'equipar-nos d'una manera, hem d'actuar d'una manera (òbviament en competició amb tot. Persones, nosaltres mateixos, i fins i tot la mateixa natura) i hem de sentir d'una manera. Manera que cada cop em distància més de mi mateix i m'acosta a aquest estàndard al que gairebé ni tant sols he parat a pensar si m'agrada.
Aquest cop, parlant amb en Joan Miquel i amb la participació de l'Arseni hem quedat per anar a un lloc descatalogat pels líders d'opinió escalatòria. Totes les informacions que obtenim son negatives. Caminar molt i poc escalar. Mala roca. Escalada lletja i sense ambient...etc, etc... Qualsevol hi va amb aquests referents! Però quelcom dintre nostre que encara es resisteix a l'extern ens diu simplement que té ganes d'anar-hi. Possiblement el desig de "descobrir" un lloc nou per a nosaltres, de trencar amb la rutina del Montsec i Montserrat, d'experimentar noves (o no tant noves però gairebé oblidades) sensacions.
I a més en el nucli de la nostra Reserva, a la divisòria entre la Garrotxa i Osona. El massís del Puigsacalm. Fins i tot el nom és suggeridor.
Recordem un comentari d'un blog d'Internet: "No recomanaria aquesta escalada a un amic". Ostres! On anem? Però sortosament som prou grans com per voler tenir el nostre criteri propi. Ara podem dir que aquesta persona del comentari no aprecia massa als seus amics...o els seus amics son de l'estàndard del que abans parlava. Jo si que la recomano a un amic. I tant!. Però no a un escalador que només busca dificultat. Per descomptat. Ho recomano a qui encara tingui amagat en el algun racó de dins seu aquell esperit excursionista que ens va portar a estimar i conèixer les nostres muntanyes, parets i glaceres incloses.
Com he dit, avui anem a descobrir...i el primer que ens cal trobar és un bon lloc on esmorzar. I comencem bé perquè no podíem fer millor troballa. Una terrassa en una masia reconvertida en restaurant al poble de Joanetes. Esmorzar de luxe. Pa del dia fet amb farina, amb tomàquet i una plata d'embotits de la comarca. Preu mòdic, música natural (ocellets)...i potser que marxem que no ens hi podem estar tot el dia!.
L'excursió comença al mateix poble. No me'n adono fins ara però aquest fet ja aporta quelcom diferent. Fa molt de Sol i calor però el camí puja dins d'un bosc espès que ens proporciona multitud de sensacions. Olors, sons... De cop apareixen dos nois i una noia que dubten del camí (hi ha molts camins però més o menys tots van al mateix lloc). Quina casualitat!! Son les persones que hem vist a la Garriga quan ens hem trobat, i a més van a la mateixa via que nosaltres. No sé si és per allò de que el lloc fa a les persones però resulten una gent molt sana i agradable.
El camí dels ganxets. Quants cops n'havia sentit parlar... i ara hi soc. No m'estranya que sigui l'objectiu de molts excursionistes. És una canal molt dreta i equipada a l'estil "sentiero attrezzato" que dirien els italians. Bonica i distreta de pujar. Ens deixa a sobre mateix de Santa Magdalena, ermita amb un annex arreglat com a refugi.
2ª Reunió
D'allà per un prat on hi ha una porta al bell mig (han tret el ballat i ha quedat com una porta fantasma que sembla una metàfora del que no ens agrada), agafem un camí que ressegueix per sobre els penya-segats que permeten una vista espectacular de la comarca. Una estona més i agafem el camí del burros (el nostre!) que un cop passat un tram equipat amb una corda fixa ens deixa al peu de l'aresta per on va la via que volem escalar. Gairebé dues hores i uns sis o set-cents metres de desnivell que m'han passat volant.
L'escalada ens sorprèn. No és el que esperàvem. La roca sembla molt adherent. Vull dir que se't queda enganxada a la mà...però després no resulta tant així. S'ha de vigilar on t'agafes però no hem tingut cap ensurt. Suposo que amb el temps s'ha anat netejant força. És una Marga rica en calci que vigilant el que acabo de dir, permet una escalada força divertida. Especialment si està ben assegurada amb parabolts com n'és el cas.
Això si, te pocs trams aeris tot i que la sensació d'estar molt amunt és constant. Poca continuïtat i sobretot: Es fa molt curta. Pugem ràpid per no destorbar a la cordada del darrera i per si les nuvolades que veiem al Pirineu es decideixen a venir fins aquí...i acabem fent les sis tirades de la via en només una hora i mitja. Massa ràpid per a una sortida com aquesta.
L'arribada al cim és com entrar a la Plaça Nova per Nadal. Pessebres que ningú s'ha recordat de treure i una senyera que ens recorda que el nostre petit país encara existeix.
Retornem per un camí que travessa unes fagedes precioses fins a l'ermita de Sta. Magdalena i d'allà pel camí dels Ganxets o de la Canal Fosca i directa avall fins al poble on hi arribem després de dues hores de baixada i de no parar de xerrar amb els companys amb qui avui hem pogut compartir moltes més sensacions de les habituals.
M'han quedat ganes de tornar-hi.
RESUM
Pre-Pirineu. Puigsacalm
Puig dels llops (1.486m). via Esperó dels Llops. 220m V+.
Material: Equipada amb bons i abundants parabolts. Només portar unes 10 cintes. Reunions de tres parabolts i anelles per rapelar.
Aproximació: Des de Joanetes per la canal Fosca (Camí dels ganxets nous), Camí dels Burros. 2hores
Desnivell: Uns 800m aprox. acomulats
Horaris Aproximació 2h, via: 1,5h, baixada 2h. Parades: 2h.
Cordada: Joan Miquel, Arseni i Pere-Joan
Puig dels Llops i Santa Magdalena
Aquest cop, parlant amb en Joan Miquel i amb la participació de l'Arseni hem quedat per anar a un lloc descatalogat pels líders d'opinió escalatòria. Totes les informacions que obtenim son negatives. Caminar molt i poc escalar. Mala roca. Escalada lletja i sense ambient...etc, etc... Qualsevol hi va amb aquests referents! Però quelcom dintre nostre que encara es resisteix a l'extern ens diu simplement que té ganes d'anar-hi. Possiblement el desig de "descobrir" un lloc nou per a nosaltres, de trencar amb la rutina del Montsec i Montserrat, d'experimentar noves (o no tant noves però gairebé oblidades) sensacions.
I a més en el nucli de la nostra Reserva, a la divisòria entre la Garrotxa i Osona. El massís del Puigsacalm. Fins i tot el nom és suggeridor.
Recordem un comentari d'un blog d'Internet: "No recomanaria aquesta escalada a un amic". Ostres! On anem? Però sortosament som prou grans com per voler tenir el nostre criteri propi. Ara podem dir que aquesta persona del comentari no aprecia massa als seus amics...o els seus amics son de l'estàndard del que abans parlava. Jo si que la recomano a un amic. I tant!. Però no a un escalador que només busca dificultat. Per descomptat. Ho recomano a qui encara tingui amagat en el algun racó de dins seu aquell esperit excursionista que ens va portar a estimar i conèixer les nostres muntanyes, parets i glaceres incloses.
Pujant el camí dels ganxos
Com he dit, avui anem a descobrir...i el primer que ens cal trobar és un bon lloc on esmorzar. I comencem bé perquè no podíem fer millor troballa. Una terrassa en una masia reconvertida en restaurant al poble de Joanetes. Esmorzar de luxe. Pa del dia fet amb farina, amb tomàquet i una plata d'embotits de la comarca. Preu mòdic, música natural (ocellets)...i potser que marxem que no ens hi podem estar tot el dia!.
L'excursió comença al mateix poble. No me'n adono fins ara però aquest fet ja aporta quelcom diferent. Fa molt de Sol i calor però el camí puja dins d'un bosc espès que ens proporciona multitud de sensacions. Olors, sons... De cop apareixen dos nois i una noia que dubten del camí (hi ha molts camins però més o menys tots van al mateix lloc). Quina casualitat!! Son les persones que hem vist a la Garriga quan ens hem trobat, i a més van a la mateixa via que nosaltres. No sé si és per allò de que el lloc fa a les persones però resulten una gent molt sana i agradable.
El camí dels ganxets. Quants cops n'havia sentit parlar... i ara hi soc. No m'estranya que sigui l'objectiu de molts excursionistes. És una canal molt dreta i equipada a l'estil "sentiero attrezzato" que dirien els italians. Bonica i distreta de pujar. Ens deixa a sobre mateix de Santa Magdalena, ermita amb un annex arreglat com a refugi.
2ª Reunió
D'allà per un prat on hi ha una porta al bell mig (han tret el ballat i ha quedat com una porta fantasma que sembla una metàfora del que no ens agrada), agafem un camí que ressegueix per sobre els penya-segats que permeten una vista espectacular de la comarca. Una estona més i agafem el camí del burros (el nostre!) que un cop passat un tram equipat amb una corda fixa ens deixa al peu de l'aresta per on va la via que volem escalar. Gairebé dues hores i uns sis o set-cents metres de desnivell que m'han passat volant.
L'escalada ens sorprèn. No és el que esperàvem. La roca sembla molt adherent. Vull dir que se't queda enganxada a la mà...però després no resulta tant així. S'ha de vigilar on t'agafes però no hem tingut cap ensurt. Suposo que amb el temps s'ha anat netejant força. És una Marga rica en calci que vigilant el que acabo de dir, permet una escalada força divertida. Especialment si està ben assegurada amb parabolts com n'és el cas.
Això si, te pocs trams aeris tot i que la sensació d'estar molt amunt és constant. Poca continuïtat i sobretot: Es fa molt curta. Pugem ràpid per no destorbar a la cordada del darrera i per si les nuvolades que veiem al Pirineu es decideixen a venir fins aquí...i acabem fent les sis tirades de la via en només una hora i mitja. Massa ràpid per a una sortida com aquesta.
5ª tirada
L'arribada al cim és com entrar a la Plaça Nova per Nadal. Pessebres que ningú s'ha recordat de treure i una senyera que ens recorda que el nostre petit país encara existeix.
Retornem per un camí que travessa unes fagedes precioses fins a l'ermita de Sta. Magdalena i d'allà pel camí dels Ganxets o de la Canal Fosca i directa avall fins al poble on hi arribem després de dues hores de baixada i de no parar de xerrar amb els companys amb qui avui hem pogut compartir moltes més sensacions de les habituals.
M'han quedat ganes de tornar-hi.
RESUM
Pre-Pirineu. Puigsacalm
Puig dels llops (1.486m). via Esperó dels Llops. 220m V+.
Resse de kutrescaladors
Material: Equipada amb bons i abundants parabolts. Només portar unes 10 cintes. Reunions de tres parabolts i anelles per rapelar.
Aproximació: Des de Joanetes per la canal Fosca (Camí dels ganxets nous), Camí dels Burros. 2hores
Desnivell: Uns 800m aprox. acomulats
Horaris Aproximació 2h, via: 1,5h, baixada 2h. Parades: 2h.
Cordada: Joan Miquel, Arseni i Pere-Joan
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada