Aquesta roca emergeix des del fons del embassament, formada per un seguit d'espadats esmolats que es van amuntegant els uns amb els altres, com si volguessin fugir de les aigües, fins arribar al cim, on es troba l'ermita de la Pertusa.
La via batejada com el "Dios de la Luz" (El Déu de la Llum en català), recorre la paret frontal que surt gairebé del aigua, per una vessant del espero que mira al sud, molt a prop d'on es troben les ferrades que recorren aquests esperons. Aquesta escalada discorre en el grandiós entorn montrebeià. Tenim un dia perfecte, amb el silenci i la llum d'un dia d'hivern, amb vent 0 i ni un núvol, que ens permet escalar amb samarreta.
La via es nova, quasi que l'estrenem. La bona roca en general, excel·lent en alguns trams, encara necessita del 'peeling' natural que sotmeten les repeticions i que aniran netejant la pell de la roca de les restes de pols, crostes, pedretes i branquetes. Es com una casa nova, que fa molt de goig però vista al detall, encara es troben restes de l'obra. Nosaltres hi col·laborem exfoliant tot el que veiem que fa nosa. Recordo però, alguna llastra lletja, d'aquelles que ressonen a ultratomba i que mes val passar-hi amb el cul apretat, i algun tram de roca carbassa que no fa tant de goig.
2on i 3er llarg
L'estil d'obertura, i entenent que s'ha obert des de baix, es un mix modernista-clàssic-sport industrial, taladrant a tort i a dret, on cal i on no cal també. Les reunions son dobles, com preveient que serà una via molt concorreguda: una, amb 2 o 3 parabolts, i l'altre amb doble químic amb cadena i descuelgue o anella, per si ens em de baixar... Tantíssima seguretat em fa pensar mes en el perill! També trobem alguns pitons inútils, suposo restes de l'obertura, al costat mateix d'alguna reunió, d'aquells que els arreplegadors de ferralles no trigaran a endur-se i marxaran a casa amb triple satisfacció: L'escalada, el boti i la "tranquil·litat moral" d'haver deixat la via "com cal".
Lo bo es que ha quedat una via equipada, que deixant de banda altres criteris actualment anacrònics, ens permetrà gaudir de tota mena de moviments en uns passatges variats i en un calcari molt bo.
La via te cinc llargs, mes mig de III de sortida. El segon es de 10 o 12 metres i es pot empalmar amb el primer. El quart també també es curtet, però intens i no es pot empalmar amb l'últim perquè fregarien molt les cordes.
5è llarg
El primer llarg comença fort, amb uns passos que es deixen fer si ens obrim be de cames. La roca esta empolsinada i s'ha de vigilar, però te bons pitons per treure tot tipus de penes. Aquí ve un tram que cal fixar-se be perquè la via tira cap a l'esquerra, però recte amunt es veuen un spits que et confonen. Jo vaig tirar per els spits i es una mica mes difícil. L'original, una mica mes fàcil, caldrà posar uns friends. Es pot fer per on vulguis.
El segon es fa per un diedre fissura que l'ataquem sortint de la R1 cap la dreta. No es veu però s'intueix. Esta ben equipat amb parabolts i es podria empalmar amb el primer. A partir d'aquí venen tres llargs excel·lents de dificultat creixent. El tercer demana un A0 per sortir de la R. Un cop cosim la 1ª xapa continuem en lliure ja fins a la R3. El quart també es curt i molt bo tot, entre xapes s'ha d'escalar!. L'últim, el mes difícil, el treballem be i també surt a vista. Pot ser un 6 b/c. Entre xapa i xapa es podria posar algun friend, per si trobem que pica massa. Es molt molt bo. La sortida es per el fil de l'aresta, resseguint uns cables i cadenes.
Per cert, i reprenent el tema dels maillons, tots els maillons d'aquestes ferrades son "xinos" i ademes rematats amb un cop de escarpia a la rosca per evitar que el puguin xoriçar. Si ja es un material dolent, nomes li falta aquesta ostia per acabar de debilitar-lo... (si si, ja ho se, soc molt desconsiderat al criticar, amb lo que costa d'esforç i sacrifici equipar una ferrada!)
Via: Dios de la Luz, fins a A0 i VIb/c, uns 100 i pico metres
Roca de la Pertusa, des de baix de tot.
Peu de via: Diedre gris amb pitons.
Material:
La via batejada com el "Dios de la Luz" (El Déu de la Llum en català), recorre la paret frontal que surt gairebé del aigua, per una vessant del espero que mira al sud, molt a prop d'on es troben les ferrades que recorren aquests esperons. Aquesta escalada discorre en el grandiós entorn montrebeià. Tenim un dia perfecte, amb el silenci i la llum d'un dia d'hivern, amb vent 0 i ni un núvol, que ens permet escalar amb samarreta.
La via es nova, quasi que l'estrenem. La bona roca en general, excel·lent en alguns trams, encara necessita del 'peeling' natural que sotmeten les repeticions i que aniran netejant la pell de la roca de les restes de pols, crostes, pedretes i branquetes. Es com una casa nova, que fa molt de goig però vista al detall, encara es troben restes de l'obra. Nosaltres hi col·laborem exfoliant tot el que veiem que fa nosa. Recordo però, alguna llastra lletja, d'aquelles que ressonen a ultratomba i que mes val passar-hi amb el cul apretat, i algun tram de roca carbassa que no fa tant de goig.
2on i 3er llarg
L'estil d'obertura, i entenent que s'ha obert des de baix, es un mix modernista-clàssic-sport industrial, taladrant a tort i a dret, on cal i on no cal també. Les reunions son dobles, com preveient que serà una via molt concorreguda: una, amb 2 o 3 parabolts, i l'altre amb doble químic amb cadena i descuelgue o anella, per si ens em de baixar... Tantíssima seguretat em fa pensar mes en el perill! També trobem alguns pitons inútils, suposo restes de l'obertura, al costat mateix d'alguna reunió, d'aquells que els arreplegadors de ferralles no trigaran a endur-se i marxaran a casa amb triple satisfacció: L'escalada, el boti i la "tranquil·litat moral" d'haver deixat la via "com cal".
Lo bo es que ha quedat una via equipada, que deixant de banda altres criteris actualment anacrònics, ens permetrà gaudir de tota mena de moviments en uns passatges variats i en un calcari molt bo.
La via te cinc llargs, mes mig de III de sortida. El segon es de 10 o 12 metres i es pot empalmar amb el primer. El quart també també es curtet, però intens i no es pot empalmar amb l'últim perquè fregarien molt les cordes.
5è llarg
El primer llarg comença fort, amb uns passos que es deixen fer si ens obrim be de cames. La roca esta empolsinada i s'ha de vigilar, però te bons pitons per treure tot tipus de penes. Aquí ve un tram que cal fixar-se be perquè la via tira cap a l'esquerra, però recte amunt es veuen un spits que et confonen. Jo vaig tirar per els spits i es una mica mes difícil. L'original, una mica mes fàcil, caldrà posar uns friends. Es pot fer per on vulguis.
El segon es fa per un diedre fissura que l'ataquem sortint de la R1 cap la dreta. No es veu però s'intueix. Esta ben equipat amb parabolts i es podria empalmar amb el primer. A partir d'aquí venen tres llargs excel·lents de dificultat creixent. El tercer demana un A0 per sortir de la R. Un cop cosim la 1ª xapa continuem en lliure ja fins a la R3. El quart també es curt i molt bo tot, entre xapes s'ha d'escalar!. L'últim, el mes difícil, el treballem be i també surt a vista. Pot ser un 6 b/c. Entre xapa i xapa es podria posar algun friend, per si trobem que pica massa. Es molt molt bo. La sortida es per el fil de l'aresta, resseguint uns cables i cadenes.
Per cert, i reprenent el tema dels maillons, tots els maillons d'aquestes ferrades son "xinos" i ademes rematats amb un cop de escarpia a la rosca per evitar que el puguin xoriçar. Si ja es un material dolent, nomes li falta aquesta ostia per acabar de debilitar-lo... (si si, ja ho se, soc molt desconsiderat al criticar, amb lo que costa d'esforç i sacrifici equipar una ferrada!)
Via: Dios de la Luz, fins a A0 i VIb/c, uns 100 i pico metres
Roca de la Pertusa, des de baix de tot.
Peu de via: Diedre gris amb pitons.
Material:
- Es pot anar amb corda simple doncs tenim la ferrada al costat.
- 15 exprés i alguns friends.
Carles
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada