Feia temps que hi tenia l'ull posat, i dies que tenia ganes de fer una via llarga, tipus tàpia, amb curro de sol a sol inclòs.
Fa una setmana em vaig baixar de la segona reunió, perquè no ho vèiem gaire clar. La roca descomposta, l'equipament més que escàs, el paredó... però aquest cop sí ha caigut.
Em feia una mica de por per les temperatures baixes que havien anunciat, però que al final no n?hi havia per tant. Dormir dins de la furgo, amb un bon sac d'hivern, amb la panxa plena d'un sopar abundant a Benavarri, van ajudar perquè ens presentem en bones condicions a peu de paret a les 8h en punt, a 5 graus sota zero.
Escalfats de l'aproximació que aquesta vegada ens ha costat poc més d'una hora, encara s'aguanta bé el fred, a pesar dels peus que es noten molt freds. Ens pengem els ferros, i un quart més tard ja comencem el primer llarg. La segona tirada encara la fem a l'ombra, però ja comença a tocar-hi el sol, que en qüestió d'una horeta més escalfa prou per deixar de queixar-nos pel fred, fins i tot ens traiem una capa.
Aquesta alegria, no obstant, no durarà gaire, exactament fins a la propera reunió, que és penjada i cau a l'ombra. Poc a poc el fred es tornar a apoderar del teu cos, hi entre pels peus, per les mans, i finalment per tot arreu, i acabes tremolant de nou. Casumlolla! Aviat ens tornem a posar la capa perduda, però més amunt comença primer una lleugera brisa, que amb els llargs es converteix en un ventet constant, que et fa perdre la batalla contra el fred definitivament. Quan arribem a la reunió de dalt, el vent és fort i tot, amb totes les seves conseqüències. Per sort, tota la ventada s'acaba com un miracle, quan iniciem la pujada fins al cim, on gaudim d'un bon mos, amb la vista panoràmica d'uns Pirineus força pelats de neu.
Tercer llarg, ja amb sol
La via val molt la pena, si no l'heu feta, i si us agrada l'aventura montrebeiana. Sense ser excessivament difícil, té tots els ingredients d'una bona via: llarga, poc equipada, pati en tot moment, roca entranyable, entorn màgic.
Allà, els quarts ja obliguen a escalar, els cinquens poden ser força difícils, i dels sisens millor que no parlem... sort que en aquesta via n'hi han pocs.
Les tirades més interessants de comentar podrien ser aquestes:
La tercera tirada comença amb roca escamosa/trencadeta, de poca confiança. A més, la primera xapa està força amunt, apart d'estar amagada. Des de la reunió no es veu, només s'intueix on ha hauria de ser, si un no es vol matar... Per cert, la ressenya nova del Luichy hi marca 6a, però el pas del primer parabolt es fa més bé en A1... la resta és prou difícil per posar-li encara 6a. Aquest llarg és el que més equipat està, un total de 8 punts fixos o així, entre parabolts, claus o ponts de roca.
La sisena tirada és un diedre guapo de 30, amb un total de 3 claus, però que es deixa cosir a gust. Hi entren bé sobretot el friends mitjans, i algun tasconet. Aquest llarg és el que acaba a l'ombra, així que no us tragueu la roba abans...
La setena tirada és espectacular, supera primer un desplom elegantment, per continuar en una fissura, i acabar amb un altre desplom. Llarg també força entretingut, hi trobarem un total de 3 claus només, en 45 metres.
L'onzena tirada comença per un diedre po c definit, amb passos finets, i cada vegada més vertical, amb les preses justes. S'ha d'equipar tot fins caçar el primer clau, ben amunt, potser a uns 20m, del qual s'ha de baixar després en diagonal a la dreta, per xapar el segon clau. Tot un repte, sobretot pel segon... Li vaig demanar al company que em tragués la baga d'aquest primer clau, un cop xapat el següent, per les conseqüències que podria tenir allà una relliscada, que es convertiria en un bon saque- pèndol. La veritat és que es puja bé sense xapar aquest primer clau, però de segon, és clar!
L12, gran flanqueig i amb blocs
La dotzena tirada també té un bon ambient, sense ser gaire difícil. És tot en flanqueig, primer per una placa amb preses bones però justes, i després per uns blocs que s'han de sortejar per fora.
La tretzena i última tirada torna a ser espectacular. Comença en una fissura- diedre que et desequilibra contínuament, fins arribar a un savina gegant i morta. La roca patina molt, per la presència dels voltors i les seves activitats... A partir d'aquí penses que ja s'ajeu, però el passatge és impressionant i difícil. Tot el llarg és d'autoprotecció, hi entren bé els Camalots de grossos i mitjans. Per els dos del 4 que s'aconsella a la ressenya, es pot prescindir del segon si es treu quan s'ha col·locat un més amunt.
R12, i l'ambient
Vam estar 8 hores escasses a la via, apretant força al principi, anant per feina a la part del mig, i més relaxats ja al final, quan veus que encara queden hores de llum.
La remuntada al cim és un quart o així, la baixada pel PR una hora i quart aproximadament.
Quan vam arribar al cotxe, cap a les 6, el termòmetre marcava -2,5º... així estava l'ambient.
Resum: 22.1.2011
Cistus Albidus, Paret d'Aragó, Montrebei. 470m 6a (V+ obligat)
Material: joc de tascons, joc de Camalots complert fins el 4. I repetir els petits-mitjans tampoc no fa mal...
Horari: unes 8h d'escalada, més una hora llarga d'aproximació, i un hora i mitja per la baixada.
Companys de cordada: Jesús i Filiprim ("La llima")
Via molt recomanable per amants de l'aventura montrebeiana poc equipada
Fa una setmana em vaig baixar de la segona reunió, perquè no ho vèiem gaire clar. La roca descomposta, l'equipament més que escàs, el paredó... però aquest cop sí ha caigut.
Em feia una mica de por per les temperatures baixes que havien anunciat, però que al final no n?hi havia per tant. Dormir dins de la furgo, amb un bon sac d'hivern, amb la panxa plena d'un sopar abundant a Benavarri, van ajudar perquè ens presentem en bones condicions a peu de paret a les 8h en punt, a 5 graus sota zero.
Escalfats de l'aproximació que aquesta vegada ens ha costat poc més d'una hora, encara s'aguanta bé el fred, a pesar dels peus que es noten molt freds. Ens pengem els ferros, i un quart més tard ja comencem el primer llarg. La segona tirada encara la fem a l'ombra, però ja comença a tocar-hi el sol, que en qüestió d'una horeta més escalfa prou per deixar de queixar-nos pel fred, fins i tot ens traiem una capa.
Aquesta alegria, no obstant, no durarà gaire, exactament fins a la propera reunió, que és penjada i cau a l'ombra. Poc a poc el fred es tornar a apoderar del teu cos, hi entre pels peus, per les mans, i finalment per tot arreu, i acabes tremolant de nou. Casumlolla! Aviat ens tornem a posar la capa perduda, però més amunt comença primer una lleugera brisa, que amb els llargs es converteix en un ventet constant, que et fa perdre la batalla contra el fred definitivament. Quan arribem a la reunió de dalt, el vent és fort i tot, amb totes les seves conseqüències. Per sort, tota la ventada s'acaba com un miracle, quan iniciem la pujada fins al cim, on gaudim d'un bon mos, amb la vista panoràmica d'uns Pirineus força pelats de neu.
Tercer llarg, ja amb sol
La via val molt la pena, si no l'heu feta, i si us agrada l'aventura montrebeiana. Sense ser excessivament difícil, té tots els ingredients d'una bona via: llarga, poc equipada, pati en tot moment, roca entranyable, entorn màgic.
Allà, els quarts ja obliguen a escalar, els cinquens poden ser força difícils, i dels sisens millor que no parlem... sort que en aquesta via n'hi han pocs.
Les tirades més interessants de comentar podrien ser aquestes:
6è llarg
La tercera tirada comença amb roca escamosa/trencadeta, de poca confiança. A més, la primera xapa està força amunt, apart d'estar amagada. Des de la reunió no es veu, només s'intueix on ha hauria de ser, si un no es vol matar... Per cert, la ressenya nova del Luichy hi marca 6a, però el pas del primer parabolt es fa més bé en A1... la resta és prou difícil per posar-li encara 6a. Aquest llarg és el que més equipat està, un total de 8 punts fixos o així, entre parabolts, claus o ponts de roca.
La sisena tirada és un diedre guapo de 30, amb un total de 3 claus, però que es deixa cosir a gust. Hi entren bé sobretot el friends mitjans, i algun tasconet. Aquest llarg és el que acaba a l'ombra, així que no us tragueu la roba abans...
L11, amb els grans sostres
La setena tirada és espectacular, supera primer un desplom elegantment, per continuar en una fissura, i acabar amb un altre desplom. Llarg també força entretingut, hi trobarem un total de 3 claus només, en 45 metres.
L'onzena tirada comença per un diedre po c definit, amb passos finets, i cada vegada més vertical, amb les preses justes. S'ha d'equipar tot fins caçar el primer clau, ben amunt, potser a uns 20m, del qual s'ha de baixar després en diagonal a la dreta, per xapar el segon clau. Tot un repte, sobretot pel segon... Li vaig demanar al company que em tragués la baga d'aquest primer clau, un cop xapat el següent, per les conseqüències que podria tenir allà una relliscada, que es convertiria en un bon saque- pèndol. La veritat és que es puja bé sense xapar aquest primer clau, però de segon, és clar!
L12, gran flanqueig i amb blocs
La dotzena tirada també té un bon ambient, sense ser gaire difícil. És tot en flanqueig, primer per una placa amb preses bones però justes, i després per uns blocs que s'han de sortejar per fora.
La tretzena i última tirada torna a ser espectacular. Comença en una fissura- diedre que et desequilibra contínuament, fins arribar a un savina gegant i morta. La roca patina molt, per la presència dels voltors i les seves activitats... A partir d'aquí penses que ja s'ajeu, però el passatge és impressionant i difícil. Tot el llarg és d'autoprotecció, hi entren bé els Camalots de grossos i mitjans. Per els dos del 4 que s'aconsella a la ressenya, es pot prescindir del segon si es treu quan s'ha col·locat un més amunt.
R12, i l'ambient
Vam estar 8 hores escasses a la via, apretant força al principi, anant per feina a la part del mig, i més relaxats ja al final, quan veus que encara queden hores de llum.
La remuntada al cim és un quart o així, la baixada pel PR una hora i quart aproximadament.
Quan vam arribar al cotxe, cap a les 6, el termòmetre marcava -2,5º... així estava l'ambient.
Resum: 22.1.2011
Cistus Albidus, Paret d'Aragó, Montrebei. 470m 6a (V+ obligat)
Material: joc de tascons, joc de Camalots complert fins el 4. I repetir els petits-mitjans tampoc no fa mal...
Horari: unes 8h d'escalada, més una hora llarga d'aproximació, i un hora i mitja per la baixada.
Companys de cordada: Jesús i Filiprim ("La llima")
Via molt recomanable per amants de l'aventura montrebeiana poc equipada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada