Ahir em vaig veure amb un amic que està passant per uns moments difícils que el tenen allunyat de les muntanyes. Li brillaven els ulls quan parlàvem de muntanyes i cims, tot buscant el dia que escalarem plegats. La mirada parteix d'un lloc i un moment des d'on s'experimenta el que es viu, ancorat al aquí i al ara, però veu molt mes enllà, fins i tot, a llocs que no em estat o a moments que encara no hem de viure. Els seus somnis de escalar son això, somnis. Si es fan realitat voldrà dir que haurà superat els seus fantasmes.
Tinc un altre amic recorrent el desert, fent la marató du Sables. Amics i familiars el seguim en la web oficial de la cursa i en el facesbook, el missatges d'ànim que li enviem. Llegint entre línies, veig l'admiració i sorpresa que desperta entre qui no entenen d'aquests somnis ni d'aquestes gestes. Nomes ell sap el que deu estar patint i gaudint i nomes ell engrandirà la seva ment i el seu cor amb aquesta gesta.
Quan algú gosa trencar o transgredir en la seva vida, fent el que lliurement li don la gana, mostra als demes que la comoditat que ens muntem per suportar el dia a dia es un límit que lliurement ens imposem per no haver de patir mes del necessari. EP! cuidado, aquest es un agosarat, un inconscient, un perill.
Un cop mes he comprovat com l'apassionament per fer el que ens agrada ens fa veure com a normal allò que per la majoria es una bogeria.
Feia molts anys que no feia dues vies ganses en un finde, o seguides, un dia una i al següent l'altre. Amb en J.M. quedem per anar a Oliana a escalar un parell de dies.
UES
El dijous, com aquells que tenen feina però fan bones vacances, ens enfilem per els primers llargs de la via UES dels Esplovins, recorrent una sèrie de tirades rostollenques que serveixen per escalfar els muscles i plantar-nos al peu del segon mur, del "guapo". Aquí trobo una sensació de via guapa que feia temps que no experimentava. Bona roca, assegurances que et permeten tirar en lliure i aquell ambient d'allunyament de tot, propiciat per un abandó complicat. O sortim per dalt o tenim lio.
La via es bona, tots els qui l'han fet m'ho havien dit. I es que els meus amics en saben d'això. Amb un bon grapat d'exprés de mes, empalmem varies tirades i escurcem l'horari en lo possible. Deixo nota que no cal portar cap mes material que cintes, tot i que un semàfor sempre pot garantir una circulació mes fluida en vies secundaries per a conductors prudents.
Arribar al cim i gaudir d'aquell aire, aquelles vistes, treure's els gats, l'arnes, fregar-se la cintura i posar-se las bambes. Quin plaer mes tonto i gratificant!
Paral·lelament, el dimecres havia mig quedat amb el Pau per fer una via divendres, al preciós racó del Tossal del Coscollet. Secretament, però sense amagar-nos, es una sorpreseta que li reservem al J.M. Ja sap que escalarem amb el Pau, però no a on. Cap dels tres a fet la via. I mira que es difícil això! Un cop desvetllat el secret ja estem planificant l'endemà, quan de sobte sona el mòbil. En Jesús fent gala d'un misteriós sentit paranormal, s'apunta a venir. Com ho ha sabut? Jo el feia per Alacant o per allà. Li dic que anem al Coscollet i que no s'ho pot perdre. Certament en te ganes perque l'endemà ja el tenim allà a les 8 com un clau!
14ena tirada
Entre l'esmorzar, la xerrada, els cafès, la pista, la canal de baixada, els ràpels (es pot fer en dos rapels, l'últim de 61 metres!) i trobar la via, comencem a escalar a l'hora del vermut. Sense "berberetxos" ni olives, comencem els 19 llargs com si en realitat en fossin 9... Crec que tots 4 pense m el mateix: "pe r ò que collons! Quan tornarem a estar plegats i amb l'ànim dispost per fer aquesta via?"
Com hi han coses que no es poden deixar passar nomes que per si de cas ja no torna el tren, anem pujant comentant tímidament com si fes fins i tot gracia, que d'allà no ens podem baixar. Veiem lluny la carretera i cap camí que hi porti. Nomes podem sortir per dalt o fent el "jabali"
La primera part de la via, els 11 primers llargs, no representen mes problema que alguna pèrdua a la 4a tirada retrobada ràpidament per la conta que ens porta (cal fixar-se be en l'entrada a la R4, pujant fins uns pendents terrosos on hem de obviar els bons arbres que veiem recte i cercar cap a la esquerra, una plataformeta de terra amb un arbret i dos parabolts.)
Anar trobant els parabolts i ficant algunes peces ens anem sortint. A la rese ja indica, allà per la 6ª tirada, un llarg Vilanovi. De les poques sorpresetes agradables en quan a qualitat de roca. En general, a la resta tens que prestar atenció tota l'estona, amb roca bastant trencada, compacte a moments i en algun lloc molt suelta. En J.M. rep l'impacte d'un meteorit al casc que el deixa una estona veient ocellets.
En arribar al bosc penjat et pots baixar de la via... quin alivio mes trist! Baixar-te enlloc, en mig de res, amb el cotxe uns 700 metres mes amunt quasi en vertical.
Als llargs que resten fins al cim no trobem cap parabolt. Es nota que no hi han endolls per connectar els carregadors de bateries i els aperturistes, gent de recursos, van sortir amb pitons i empotradors. I nosaltres també, tot i que els pitons ja estan posats.
darrer llarg
En algun moment d'aquests d'incertesa, en algun llarg dels que em toca, tinc una sensació d'ingravidesa angoixant, com aquelles pelis on l'astronauta està lligat a la nau però que si es desenganxa pot quedar perdut en l'espai, flotant per l'univers. Em sento connectat al mon a traves de nomes 2 pedres mig desenganxades que estic agafant i els peus recolzats a dues mes, amb alguns tascons i la reunió que em connecta al planeta. I molt aire entre el meu cos i la roca. Curiosament em sento calmat, tot i l'excitació que em produeix l'adrenalina; tot depèn de no tocar la pedra que no toca.
La 14ena tirada es una travessia orgàsmica vertical amb molt de canto, assegurable, fotogènica, irrepetible. Els llargs es van succeint i veig com tots estem gaudint. Estem arribant al final de la via i encara ens quedarà llum suficient per fer els últims llargs tranquils.
El llarg 18 es una tartera vertical compactada de pedra groga on en J.M. i en Pau juguen a descobrir "la presa que te sorpresa". Una delícia per als qui disfrutem d'escalar amb el cul apretat, els tascons els recupero com el que fa burilles. La darrera tirada es un festival que ens dona la sortida per unes ruïnes que comparteixen el plano horitzontal amb el vertical, amb uns passatges atlètics interessants.
No m'allargaré mes intentant reproduir lo maco del cim, les felicitacions que ens prodiguem, aquella sensació de plenitud interior però buit físicament i que tant ens agrada, mentre anem caminant feliços durant els cinc minuts que ens queden fins arribar al cotxe.
Si se us ha fet pesat, no haver llegit fins aquí, collons!
el regal
Apa, salut. Carles
ressenya d'en Xavi Grane (alturgell) amb modificacions.
notes:
L4: de la canal sortir a la esquerra per un troç pelat.
L18: sortir directament des de la mateixa re unió.
Tinc un altre amic recorrent el desert, fent la marató du Sables. Amics i familiars el seguim en la web oficial de la cursa i en el facesbook, el missatges d'ànim que li enviem. Llegint entre línies, veig l'admiració i sorpresa que desperta entre qui no entenen d'aquests somnis ni d'aquestes gestes. Nomes ell sap el que deu estar patint i gaudint i nomes ell engrandirà la seva ment i el seu cor amb aquesta gesta.
Quan algú gosa trencar o transgredir en la seva vida, fent el que lliurement li don la gana, mostra als demes que la comoditat que ens muntem per suportar el dia a dia es un límit que lliurement ens imposem per no haver de patir mes del necessari. EP! cuidado, aquest es un agosarat, un inconscient, un perill.
Un cop mes he comprovat com l'apassionament per fer el que ens agrada ens fa veure com a normal allò que per la majoria es una bogeria.
Feia molts anys que no feia dues vies ganses en un finde, o seguides, un dia una i al següent l'altre. Amb en J.M. quedem per anar a Oliana a escalar un parell de dies.
UES
El dijous, com aquells que tenen feina però fan bones vacances, ens enfilem per els primers llargs de la via UES dels Esplovins, recorrent una sèrie de tirades rostollenques que serveixen per escalfar els muscles i plantar-nos al peu del segon mur, del "guapo". Aquí trobo una sensació de via guapa que feia temps que no experimentava. Bona roca, assegurances que et permeten tirar en lliure i aquell ambient d'allunyament de tot, propiciat per un abandó complicat. O sortim per dalt o tenim lio.
La via es bona, tots els qui l'han fet m'ho havien dit. I es que els meus amics en saben d'això. Amb un bon grapat d'exprés de mes, empalmem varies tirades i escurcem l'horari en lo possible. Deixo nota que no cal portar cap mes material que cintes, tot i que un semàfor sempre pot garantir una circulació mes fluida en vies secundaries per a conductors prudents.
Arribar al cim i gaudir d'aquell aire, aquelles vistes, treure's els gats, l'arnes, fregar-se la cintura i posar-se las bambes. Quin plaer mes tonto i gratificant!
Paral·lelament, el dimecres havia mig quedat amb el Pau per fer una via divendres, al preciós racó del Tossal del Coscollet. Secretament, però sense amagar-nos, es una sorpreseta que li reservem al J.M. Ja sap que escalarem amb el Pau, però no a on. Cap dels tres a fet la via. I mira que es difícil això! Un cop desvetllat el secret ja estem planificant l'endemà, quan de sobte sona el mòbil. En Jesús fent gala d'un misteriós sentit paranormal, s'apunta a venir. Com ho ha sabut? Jo el feia per Alacant o per allà. Li dic que anem al Coscollet i que no s'ho pot perdre. Certament en te ganes perque l'endemà ja el tenim allà a les 8 com un clau!
14ena tirada
Entre l'esmorzar, la xerrada, els cafès, la pista, la canal de baixada, els ràpels (es pot fer en dos rapels, l'últim de 61 metres!) i trobar la via, comencem a escalar a l'hora del vermut. Sense "berberetxos" ni olives, comencem els 19 llargs com si en realitat en fossin 9... Crec que tots 4 pense m el mateix: "pe r ò que collons! Quan tornarem a estar plegats i amb l'ànim dispost per fer aquesta via?"
Com hi han coses que no es poden deixar passar nomes que per si de cas ja no torna el tren, anem pujant comentant tímidament com si fes fins i tot gracia, que d'allà no ens podem baixar. Veiem lluny la carretera i cap camí que hi porti. Nomes podem sortir per dalt o fent el "jabali"
La primera part de la via, els 11 primers llargs, no representen mes problema que alguna pèrdua a la 4a tirada retrobada ràpidament per la conta que ens porta (cal fixar-se be en l'entrada a la R4, pujant fins uns pendents terrosos on hem de obviar els bons arbres que veiem recte i cercar cap a la esquerra, una plataformeta de terra amb un arbret i dos parabolts.)
Anar trobant els parabolts i ficant algunes peces ens anem sortint. A la rese ja indica, allà per la 6ª tirada, un llarg Vilanovi. De les poques sorpresetes agradables en quan a qualitat de roca. En general, a la resta tens que prestar atenció tota l'estona, amb roca bastant trencada, compacte a moments i en algun lloc molt suelta. En J.M. rep l'impacte d'un meteorit al casc que el deixa una estona veient ocellets.
En arribar al bosc penjat et pots baixar de la via... quin alivio mes trist! Baixar-te enlloc, en mig de res, amb el cotxe uns 700 metres mes amunt quasi en vertical.
Als llargs que resten fins al cim no trobem cap parabolt. Es nota que no hi han endolls per connectar els carregadors de bateries i els aperturistes, gent de recursos, van sortir amb pitons i empotradors. I nosaltres també, tot i que els pitons ja estan posats.
darrer llarg
En algun moment d'aquests d'incertesa, en algun llarg dels que em toca, tinc una sensació d'ingravidesa angoixant, com aquelles pelis on l'astronauta està lligat a la nau però que si es desenganxa pot quedar perdut en l'espai, flotant per l'univers. Em sento connectat al mon a traves de nomes 2 pedres mig desenganxades que estic agafant i els peus recolzats a dues mes, amb alguns tascons i la reunió que em connecta al planeta. I molt aire entre el meu cos i la roca. Curiosament em sento calmat, tot i l'excitació que em produeix l'adrenalina; tot depèn de no tocar la pedra que no toca.
La 14ena tirada es una travessia orgàsmica vertical amb molt de canto, assegurable, fotogènica, irrepetible. Els llargs es van succeint i veig com tots estem gaudint. Estem arribant al final de la via i encara ens quedarà llum suficient per fer els últims llargs tranquils.
El llarg 18 es una tartera vertical compactada de pedra groga on en J.M. i en Pau juguen a descobrir "la presa que te sorpresa". Una delícia per als qui disfrutem d'escalar amb el cul apretat, els tascons els recupero com el que fa burilles. La darrera tirada es un festival que ens dona la sortida per unes ruïnes que comparteixen el plano horitzontal amb el vertical, amb uns passatges atlètics interessants.
No m'allargaré mes intentant reproduir lo maco del cim, les felicitacions que ens prodiguem, aquella sensació de plenitud interior però buit físicament i que tant ens agrada, mentre anem caminant feliços durant els cinc minuts que ens queden fins arribar al cotxe.
Si se us ha fet pesat, no haver llegit fins aquí, collons!
el regal
ressenya d'en Xavi Grane (alturgell) amb modificacions.
notes:
L4: de la canal sortir a la esquerra per un troç pelat.
L18: sortir directament des de la mateixa re unió.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada